ELS MONTESPLUGA. Capítol 4

4



—Quan caminis mira endavant, ja no ets un monjo, deixa de mirar a terra. El cap ben alt!
En tornar del monestir en Guillem es va trobar que el pare el tractava com a una criatura, com al marrec que era quan se n’hi va anar feia deu anys.
—T’hem de convertir en un guerrer. Treure’t aquest posat de monjo pocapena i fer-te un home de veritat.
Se'l mirava com si no l'hagués vist en molts anys:
—Que no et donaven menjar, els maleïts monjos? Has crescut tan com ton avi però estàs sec com un espantall. Avui mateix parlarem amb en Tomàs i que t’engreixi bé. Has de posar pes, primer de tot. Per començar menjaràs el que jo et digui, s’han acabat les farinetes i els llegums, menjaràs carn que és plat de noble. Les verdures són per als camperols i els monjos; o per a l’emperador de Bizanci que diuen que mai tasta la carn i que per això és un efeminat. Cada àpat et serviran un bon tros de carn i pobre de tu que no te l’acabis.
Vedella, cabrit, be, porc, tot cuinat amb molt de greix i servit sobre gruixudes llesques de pa. I per beure vi sense rebaixar.
Les primeres setmanes d’aquest nou règim en Guillem se sentia replè tota l’estona com si anés a esclatar en qualsevol moment. Li feia por començar a vomitar i no poder parar.
Finalment, al cap d’unes setmanes havia agafat prou pes per deixar el pare satisfet.
—Ara ja podem començar l’ensinistrament.
Cada matí i cada tarda practicava amb els altres joves que feien l'aprenentatge per esdevenir cavallers. Els dirigia en Geribert que era entre tots els de l'host de Montespluga el més d'entès en armes i en les arts de la guerra
—Muntat el cavaller sempre té avantatge, es pot mouré bé i ràpid, no li pesa ni l’ausberg ni l’escut. En canvi a peu es mou lent i feixuc. Procura, doncs, que no et descavalquin mai.
Mentre l’ensenyava en Geribert el tractava de tu com a qualsevol jove noble que volgués arribar a ser cavaller. Després, durant els àpats, el tractava de vos.
—Cal conèixer bé el destrer, saber-lo dominar, que ni el brogit de la batalla, ni l’enemic, ni les ferides l’espantin. Un bon destrer obeeix fins que cau mort: rebentat de cansament o per les ferides que ha rebut.
El feien muntar durant hores el cavall de batalla del seu germà. Primer havia de dominar-lo amb les regnes, després va aprendre a manar-lo amb les cames i els estreps. A més del cavall també feia servir l'ausberg, l'escut i l'espasa de son germà.
—La posició d’atac és aquesta, a l’esquerra l’escut i les regnes, a la dreta la llança o l’espasa. Si ataques amb l’espasa has de mantenir el puny ben alt, per damunt del cap i l’espasa per darrere l’esquena. I amb un sol moviment has de llençar el cop, pensa que potser serà l’única oportunitat que tindràs. Al cap, sempre prova al cap, i si es protegeix amb l’escut li etzibes a qualsevol part que tingui desprotegida.
I exercitaven una vegada i una altra aquest cop bàsic. A vegades a peu contra un tronc que recordava el tors d’un home, sovint a cavall contra ninots fets de palla i roba i que es gronxaven d’una corda, penjats d’un arbre.
—Deu cops d’espasa més, a veure si se’t treu la mandra.
Els cops es repetien un cop i un altre fins que el dolor el travessava des del puny fins a l’espatlla i el braç s’inflava com un botifarró.
A vegades l’espasa quedava encastada al tronc de fusta i en Guillem la deixava anar esgotat.
—Malament, quina mena de guerrer ets? Un cavaller mai perd l'espasa si no és que li tallen el braç.
Aprenia a lluitar contra els sarraïns i contra els cristians:
—L’espases dels musulmans són més lleugeres i més tallants que les nostres. T’intentaran ferir a les cames o on puguin. O embolicar-te en un combat d’espases, no et deixis enganyar ja que la teva pesa més i et cansaràs abans. Quan t’hi enfrontis a un infidel sempre has d’atacar, aprofitar que ets més fort, els nostres ausbergs i els nostres escuts són més forts i pesants, i els cavalls també. Sempre endavant i colpejant, recorda que van poc protegits sobretot els berbers que tot ho fien a la rapidesa dels cavalls i el tallant de les espases. Però ves en compte que els andalusins de nissaga àrab a vegades van equipats com els cristians i llavors pots tenir una sorpresa. I contra un cavaller cristià intenta sempre donar el primer cop, que sovint és el que compta.
El pare es passava les hores contemplant els exercicis i comentant-los amb algun dels cavallers més veterans. Sovint reien i feien broma.
—Noble Guillem, apropeu-vos més al ninot, que no es tornarà!
—Fill meu, més fort! Que els sarraïns es pensaran que els fas una carícia i encara t’encularan.
L’exercici més dur es reservava per al final de la tarda. Amb l’equipament complet: ausberg, escut i casc havia de lluitar contra algun dels joves que s’entrenaven amb ell. L’espasa era de fusta però els contrincants pugnaven per fer-lo caure del cavall i poder vantar-se després d’haver atonyitat al fill del senyor.
En Guillem a l’hora de sopar sovint s’abaltia per l’esgotament i pel vi que li feia beure el pare.
—El vi fa sang, un cavaller n’ha de prendre molt si no vol morir escolat per qualsevol ferida.
En Guillem feia capcinades i el pare i els seus homes es feien un tip de riure.