cíborg

Un relat de: Calderer



, CÍBORG!
,


-Cíborg! Cíborg! Cíborg!

A pàrvuls els altres nens se'n reien d'ell i li prenien els llàpissos, els cromos del Doraemon i els entrepans de truita que li feia la mare.

-Ciborg! Ciborg! Tros de llauna!!

Ell feia com que no els sentia, com que no l'importaven les burles. Fins que no podia més, fins que se li entelaven els ulls i una glopada de ràbia li pujava de dins i se li feia un nus a la gola. Llavors els perseguia i els volia pegar però tot quedava en un intent. Les extremitats mecàniques, que substituïen a les que en néixer no tenia, eren lentes i feixugues i si volia córrer es descontrolaven, es descoordinaven i queia amb una patacada terrible que divertia d'allò més als seus companys.

-Cíborg! Cíborg! Cíborg!

A primer de primària li van millorar els servomecanismes, a segon les sinapsis d'interconnexió, a tercer el microxip de coordinació.

-Ciborg! Ciborg! Tros de llauna!!

Llavors els havia perseguit i n'havia atrapat un, el més rodanxó i maldestre. I va passar el que va passar.

Després, com que a ningú li interessava un escàndol, es van inventar una explicació convincent i convenient del què havia passat: que el mecanisme de les mans havia fallat i que un cop al voltant del coll del malaguanyat nen res havia pogut fer que s'obrissin o es relaxessin o deixessin de prémer.

Comentaris

  • Annalls | 16-01-2013

    L'imbecilitat i crueltat infantil es molta i dura. Qui la de patir es pot sentir molt desgraciat, i amb ganes de fer-ne alguna de grossa, sense arribar a aquests extrems clar, si el nen hages tingut les mans de carn , crec que no hauria arribat al extrem de matar-lo. Li faltava la sensibilitat del tacte. I de cap manera es un monstre per a la teva col·lecció.
    Anna

    Els pares i l'entorn hi tenen molt a veure.

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

275 Comentaris

92601 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.