LA TRIPLE VIDA

Un relat de: Calderer

LA TRIPLE VIDA


De jove, per pagar-me els estudis, vaig treballar uns anys a una whiskeria. Els clients, ajudats per l'eloqüència que dona l'alcohol, explicaven tot tipus d'històries: tràgiques, còmiques, penoses, impossibles... Però de totes en recordo una en especial, tant pel personatge com per la singularitat del que em va explicar.
Era un senyor de certa edat, de cabellera abundat però tota blanca, m'imagino que prop de la jubilació. Encara que bevia molt sempre el vaig veure polit i ben vestit; distingit seria un adjectiu que li escauria força. Discret, cortès fins i tot quan anava pel tercer whisky; de normal parlava poc, quatre frases fetes sobre el temps o sobre algun succés d'actualitat i poca cosa més.
Un vespre, gris i plujós a fora, estàvem sols ell i jo al local, i ens vam posar a xerrar. Li vaig vaig fer cinc cèntims de les meves circumstàncies i de les inquietuds que tenia pel que fa als estudis i al futur.
—No t'escalfis massa el cap, noi. —Em va dir amb posat transcendent tot mirant-se el líquid del got— El futur és un misteri i els revolts que fa el camí són inesperats. Si no fixat en mi.

I va callar. Jo vaig esperar, pacient, ja sabia que quan un client tenia ganes de xerrar calia callar i esperar.

—Jo tinc, o seria més correcte dir he tingut, una triple vida. Ja sé que no és un terme gaire habitual, que el que es diu és “té una doble vida” però quan acabi d'explicar-t'ho convindràs amb mi que l'expressió és molt encertada.
>>Sempre he estat una persona normal, grisa, no he destacat ni per bé ni per mal. Alumne moderadament aplicat, de bon comportament, respectuós, no crec que cap dels meus mestres de l’escola o professors de la universitat em recordin. He tingut amics, alguns des de la infància, però ha estat una amistat còmoda, social, distanciada. Vaig escollir uns estudis i una professió que m'agradaven i que imaginava que em permetrien viure bé i així ha estat. N’estic satisfet de la tria, però de cap manera puc dir que he tingut una dedicació vocacional a la feina.
>>La dona la vaig conèixer a la universitat i després de la primera atracció física i emocional que, com correspon a aquests casos, va ser arrauxada i tempestuosa vam passar a un prometatge tranquil i afectuós. Quan l'edat i la situació laboral ens ho permeté ens vam casar. De bon principi ens convertírem en un matrimoni ben avingut, tranquil, dos bons amics que compartien casa, llit i projectes. Passaren els anys, vingueren els fills i la rutina i els maldecaps propis de tenir canalla encara van esvair més les restes de passió que poguessin quedar. A la feina estava ben considerat, tenia un bon lloc de gestió, m'organitzava la feina i l’horari al meu gust i la resta, els amics i les aficions, eren igual de moderats i convencionals.
>>Si d'alguna cosa em podia queixar era de la monotonia i de l’avorriment. I no és que em queixés, ningú no ho hauria entès, tothom que m'envoltava tenia el mateix tipus de vida. Però una certa insatisfacció sí que tenia, un neguit, un pessigolleig interior que tot sovint em corsecava i m'intranquil·litzava.
>>Per aquella època vaig conèixer, per motius de feina, una senyora força atractiva. De seguida ens vam sentir atrets l'un per l'altre. Ella tenia una situació desgraciada amb el marit i pensava en separar-se. Vam acabar fent-nos amants, ens vèiem un o dos cops per setmana, parlàvem cada dia per telèfon. Malgrat això jo vaig voler deixar clar des del principi que no pensava separar-me de la dona. No volia fer-li mal, ni viure les conseqüències econòmiques d'un divorci, ni encara menys perdre els fills.
>>Amb ella vaig redescobrir totes aquelles delicadeses de l'amor que mig havia oblidat, mig no havia conegut mai. La vaig ajudar tant psicològicament com materialment a separar-se del marit i durant més d’un any vam estar junts.
>>He de confessar que no considero que aquesta aventura sigui l'inici de la meva doble vida —si dic que tinc una triple vida evidentment vol dir que abans n’he tingut una de doble-— ja que ràpidament es convertí en una part de la vida monòtona i grisa de sempre. El dilluns i el dijous al migdia, si no sorgia cap contratemps com ara alguna malaltia dels fills o un excés de feina, ens veiem en un apartament, fèiem l'amor i xerràvem una estona. Es convertí en una més de les meves rutines. Era, doncs, un home casat amb una amant, res de l'altre món, res que valgui la pena d'explicar.
>>Quan se separà del marit començà a canviar, començà a exigir-me més temps, a demanar-me més atenció, a retreure’m faltes i defectes que abans no havia trobat. Jo tampoc era feliç, no em satisfeia la rutina en que havíem caigut; vaig descobrir que la meva amant s'assemblava a la meva dona en massa coses. Estava insatisfet i aquell neguit interior, aquells pessigolleig de descontentament que abans sempre m'acompanyava, ara em retornava i cada cop es feia més habitual. Una setmana que ella em va retreure diversos greuges, jo crec que inexistents, i que, com a càstig, es negà a tenir relacions vaig decidir trencar. Després d’uns dies de plors, recriminacions, trucades i amenaces de dir-ho a la meva dona tot va tornar a la calma i al ritme anterior a aquesta aventura.
>>Però ara ja no era possible tornar a la vida d’abans, a la meva primera i convencional vida. El pessigolleig interior, el neguit es va fer més i més intens, no em deixava viure. Finalment vaig decidir buscar-me una altra amant. Potser aquí és on podríem dir que va començar l’època de la meva doble vida, ja que fou una decisió conscient i una recerca també conscient i metòdica. La trobada de la primera amant va ser casual i sense premeditació, dues persones insatisfetes que es troben i s'atrauen mútuament. Ara, per contra, tot va ser racional i volgut. Com es fa per trobar una amant? En principi no ho sabia però de seguida vaig trobar camins i recursos. Hi ha telèfons als diaris, agències on sota l'epígraf “amistat” els homes i dones casats es busquen i es troben i, sobretot, internet, aquesta immensa xarxa de sexe i passió. Vaig pensar-m'ho bé i vaig buscar una noia més jove, més alta, més prima i molt més desinhibida que la meva dona i que la meva primera amant. Era d'un altre país amb costums diferents i amb una vivència molt més sana i natural del sexe, no s'avergonyia del plaer, ni de donar-lo, ni de demanar-lo, ni de fruir-ne. Vaig viure uns mesos de passió i de plaer que no havia conegut abans, uns mesos molt intensos. Amb el temps, però, també s'instal·là en aquesta relació una certa rutina, rutina apassionada i morbosa però rutina a la fi. Em vaig buscar una segona amant, aquesta era mulata, sempre havia tingut fantasies de jeure amb dones d'altres races. Durant uns mesos vaig compaginar les dues amants, i la meva dona, és clar, fins que la més antiga va començar a molestar-se perquè ja no ens veiem tan sovint ni li feia tant de cas i va buscar-se'n un altre.
>>Evidentment la vaig substituir per una altra. Una senyora casada, que el dimarts, amb l'excusa d'anar a veure un oncle ingressat en una residència es venia a trobar amb mi. També vaig trobar, per al dimecres, una cubaneta de grans pits, divertida, dolça i apassionada que lliurava del servei domèstic el dimecres.

Van arribar fent molt de soroll un grup d'empleats d'una oficina bancària propera que celebraven un aniversari. Els vaig acomodar a la taula més allunyada de la barra i em vaig afanyar a servir-los. Després vaig tornar delerós de sentir com continuava la història.

—Els següents anys van ser molt cansats, però alhora molt satisfactoris. Vaig descobrir que una amant em durava, si fa no fa, un any, que després s'instaurava la monotonia i la rutina i sorgien els motius de descontentament i els retrets. De forma metòdica, doncs, quan me’n lliurava d'una, me’n buscava una altra, de manera que sempre tenia dos o tres en dansa, per expressar-ho d'alguna manera. Joves, no tan joves, casades, solteres, d'aquí i de fora, no voldria fer-me pesat amb els detalls, la llista de dones seria tan llarga que ens hi podríem estar hores. En tot aquest temps no em va tornar aquell neguit, aquell rau-rau interior, estava tranquil, era feliç.
>>Tenir tantes amants i de característiques tan diferents em va permetre descobrir tots els racons i misteris del sexe i començar a entendre el caràcter femení i les motivacions que les mouen. Vaig descobrir, per exemple, que encara que al principi moltes busquessin només plaer, o una aventura per venjar-se del marit o un benefici econòmic, totes, absolutament totes, acaben involucrant-se emocionalment i fent malbé un tipus de relació, la d'amants, que té molts avantatges i molt pocs inconvenients. També vaig descobrir algunes coses de mi que no sabia, per exemple que m'agradava sobretot l’aproximació i la seducció, i que un dels motius pels quals necessitava un canvi periòdic d’amants era per tornar a començar el joc: el primer contacte, les maniobres de seducció, el primer petó, la primera vegada...

>>Passats uns anys, però, em vaig trobar feliç, cansat, físicament satisfet i amb problemes econòmics. Encara que jo guanyava un bon sou i la dona també, les amants em sortien molt cares. Unes perquè, de forma més o menys declarada, buscaven una relació amb ajut econòmic, altres en què això no venia al cas requerien atencions i regals, amb totes calia llogar un apartament o l'habitació d'un hotel per a les trobades i un dinar o un sopar de tant en tant. I com que la situació econòmica es feia cada cop més precària i no tenia justificació davant la dona vaig haver-me d'entrampar. I llavors vaig cometre un error darrere l'altre: primer vaig aconseguir un préstec d'aquests que demanen pocs avals però amb alts interessos. Quan no vaig poder pagar algunes quotes d’aquest primer préstec vaig demanar-ne un segon. Després vaig reservar-me —per dir-ho d’una manera elegant— uns diners de l'empresa... Tot això pensant que deixaria la meva doble vida, o part d'ella, que reduiria despeses, que podria estalviar i tornar els préstecs o el diner reservat. Em vaig adonar, però, que aquest propòsit era més fàcil de pensar que de fer i que les dones i aquella doble vida eren com una droga, molt difícil de deslliurar-se'n.

I aquí callà.

—Ho va poder solucionar? —Li vaig preguntar, encuriosit per la història i perquè no em podia imaginar aquell senyor tan formal i correcte amb un fotimer d'amants i arruïnat.

Ell, com si no m'hagués sentit va continuar:

—El dia que va començar la meva triple vida estava assegut a la barra del bar que està davant dels apartaments que habitualment feia servir per a les cites. M'havia arribat una citació per uns impagats del segon préstec i el cap de l'empresa m'havia dit que, sens falta, havíem de revisar els comptes de despeses abans no acabés el mes. Com que ja li havia donat llargues els darrers mesos m'enfrontava a la situació, impossible, de confessar-li que hi havia un forat en aquest comptes i que no em trobava en situació de rescabalar els diners. Em trobava, doncs, en un carreró sense sortida i, a més, la meva amant del dijous, com sempre, es retardava. De sobte de la porta dels apartaments sortí una senyora d'uns 40 anys, amb un vestit car, elegant i atractiva i al darrere un home d’uns seixanta, calb, desmanegat i panxut Ell mirà al voltant com amb por de ser enxampat feren un tímid gest de comiat i cadascun se n’anà per un cantó. Va ser un impuls, sense pensar-m'ho, sense cap objectiu massa definit, el vaig seguir. A bon pas se'n va anar cap a un pàrquing. Vaig parar un taxi i li vaig dir que esperés davant la sortida del pàrquing i que ja li indicaria quin cotxe havia de seguir. El conductor, molt sorprès, em digué que això ho havia vist a les pel·lícules però que no li havia passat mai. Li vaig explicar que era un paio que em devia diners i que volia saber on anava. Va sortir el calb amb un cotxe de bona marca i el vam seguir cap a una barriada benestant i allà entrà en el pàrquing d'un edifici d'alt estanding. Vaig pagar el taxi amb una generosa propina i vaig aconseguir esmunyir-me dins abans no es tanquessin les portes del pàrquing. He de dir que em sentia excitat, una sensació de fred a la cara i als testicles com quan vas a llençar-te a la piscina des d'una palanca molt alta. Un ser conscient de la pròpia respiració i dels batecs, accelerats, del cor. Què havia de fer ara? O, més ben dit, com ho havia de fer? Perquè la raó de la persecució i del que buscava se m'havien fet evidents mentre estava al taxi. El com, però, no em resultava gens clar. El calb, tranquil i satisfet deixà el cotxe al final del solitari pàrquing i es dirigí cap a una porta, que segurament portava a l’ascensor de la finca.
>>—Mestre! —Vaig cridar, no sé perquè em va sortir així— Hem de parlar!
>>Em vaig apropar a pas ràpid. Ell tenia les claus a la ma, a punt d'obrir la porta, em mirava entre sorprès i espantat.
>>—Sí? —Em mirava com intentant recordar de què em coneixia. En veure que anava ben vestit i tenia bona pinta s'havia tranquil·litzat.
>>—Només dues paraules. Gessamí 123! - Ell es quedà pàl·lid amb la boca oberta i jo, sorprès de mi mateix, vaig girar cua i vaig fugir a bon pas.
>>No pensis que va ser fàcil, em tremolaven les cames, vaig anar fins a l'altra banda del pàrquing i em vaig ajupir, amagat, darrere d'un cotxe. Ell no va fer res per perseguir-me quan vaig fugir ni per trobar-me després. Passada una bona estona es va sentir el soroll d'obertura de la porta del pàrquing, va entrar un cotxe i jo vaig aprofitar per sortir abans no es tanqués.
>>Després, ja tranquil, a la feina, em vaig adonar que malgrat ser una actuació improvisada i d'aficionat, per titllar-la d'alguna manera, havia estat força bé. Una jugada mestra espetar-li l'adreça on cometia les seves indecències. L'home se sabia descobert, pel cotxe i la casa era clar que tenia diners, només em quedava acabar de localitzar-lo i plantejar-li les meves demandes. Ho faria bé, només li demanaria la quantitat necessària per sortir del mal pas en què em trobava i ja estaria.
>>Localitzar-lo va ser fàcil, aquestes escales de gent rica tenen pocs pisos, només em va caldre preguntar en els comerços de la zona, els vaig dir que havia picat una mica un cotxe fosc de tal marca que estava en doble fila i que em semblava que vivia allà, un chrisller fosc,....i ja vaig saber qui era. Fins i tot la gent em donava detalls que no havia demanat. Estava casat, tenia fills adolescents, una empresa que segons deien era de material elèctric. Sembla que encara que dirigia l’empresa el propietari n’era el sogre, ja retirat. Més bé no podia ser.
>>No entraré en els detalls de com va anar tot. Per telèfon ho vam arreglar. A l'hora de recollir els diners vaig entendre perquè a les pel·lícules de segrestos aquest moment és el més delicat per als delinqüents. El calb, però, no s'havia posat en contacte amb la policia. Va deixar un sobre amb un bona picossada de bitllets on jo li vaig dir i li vaig fer jurar que no entraria més en aquells apartaments. No volia que, per casualitat, ens hi trobéssim.
>>Els diners em van servir per tapar tots els forats i salvar la compromesa situació en què m'havia ficat. En pocs dies vaig cancel·lar els préstecs, vaig quadrar els comptes de l'empresa i encara em va sobrar una bona quantitat.
>>Vaig continuar amb les meves amants. Per aquella època en tenia tres una dimarts i dijous, l'altra dilluns i dimecres i l'ultima del divendres. Totes dones maquíssimes, amb alguna cosa especial que em feia gaudir de la vida. La quantitat rebuda em permeté de ser molt generós i de convidar-les a bons restaurants i fer-los magnífics regals. Com és normal al cap d'uns mesos em vaig trobar altra cop que no quadraven els números. Aquest cop ja no em vaig embolicar amb préstecs o amb diners que no eren meus. Vaig establir pacientment els meu lloc de guaita a la barra del bar davant dels apartaments i vaig esperar una nova presa.
>>Ja no va ser tan fàcil. En realitat la primera vegada vaig tenir molta xamba, tant per la presa que se'm va oferir com per les facilitats per seguir-la i localitzar-la. La sort del principiant. Et puc assegurar, per concretar la dificultat en algun fet, que no es gens fàcil seguir una persona per una ciutat com Barcelona. A les pel·lícules sembla una rutina, però cal saber-ne.
>>He de dir que aquesta tercera o triple part de la meva vida m'oferia no sols diners sinó també un tipus d'emocions que fins llavors no havia conegut. Si les dones m'oferien el joc de les primeres vegades, de la seducció, del plaer, de les noves descobertes, d'insospitades pràctiques sexuals, aquest nou aspecte de la meva vida m'oferia les emocions del caçador: la investigació pacient, el risc, l'enfrontar-me a un altre sense saber qui hi sortiria guanyant. Cada cacera, cada investigació eren diferents igual que cada relació amb una dona també era diferent. Em vaig tornar més ambiciós i vaig demanar quantitats més grans de diners, sobretot a aquells paios que es feien els valents i volien plantar-me cara. Vaig descobrir que, per molt gallets que fossin, si tenia prou proves s'arronsaven. Llavors només calia oferir-los una sortida, una escapatòria que els permetés mantenir la cara i ja estava.
>>Aquesta triple vida meva ha durat força anys. Fins fa uns mesos, de fet. He estat un marit i pare afectuós i responsable i un treballador eficaç i complidor en la primera vida, un amant atent i apassionat a la segona i un despietat i cínic extorquidor a la tercera. I he de confessar que han estat bons anys, que he estat feliç i que fins i tot la meva primera vida que abans era monòtona i avorrida s'ha convertit en un refugi de pau per descansar de les emocions de les altres dues.

—I què ha passat? Algú l'ha denunciat? La dona ho ha sabut?
—No, i ara. Fins avui, que t'ho he explicat a tu, ningú no en sabia res.
—Llavors?
—El que et deia abans, noi, els revolts de la vida. Tot anava bé fins fa uns mesos, no fa ni un any. Vaig començar a fallar, al llit vull dir, ja m'entens. Primer de tant en tant, després cada cop més. L'edat vaig pensar. Vaig anar al metge, em van fer proves; un problema circulatori va ser el diagnòstic. Res massa greu però m'havia d'acostumar a que em passes. I el metge em va assegurar que si el fet sovintejava massa em receptaria unes pastilletes. De sobte la meva relació amb les dones va canviar: sempre m'havia vantat d'amant expert i potent, la possibilitat del fracàs m'atenallava i feia que no funcionés un cop i un altre cop. Els encontres es van convertir en angoixa abans i en patiment durant. I quan fracassava l'ànima se m'enfonsava. Vaig decidir deixar-ho. Prendre pastilletes? Un absurd. Si de cas ja en prendria un o dos cops al mes quan tocava tenir relacions amb la dona. Ella, pels anys i per la meva deserció, havia perdut tot interès pel sexe i per tant amb ella no tenia cap importància l'èxit o el fracàs.
>>Per uns dies em va semblar que encara podia fruir dels plaers de la caça i de l'extorsió. Però, perduda la necessitat de diners per mantenir la meva doble vida, la tercera també es va revelar innecessària i inconsistent. Fins i tot els detalls: el seguiment, la investigació, el treball psicològic per doblegar la voluntat de la víctima, tot el que abans m'havia agradat tant es va tornar desagradable, baix, miserable.
>>I aquí s'acaba la meva història. Em vaig acomiadar de les amants que tenia per aquelles dates, ja no he extorquit a ningú més i la façana d'honorabilitat que sempre he mantingut finalment s'ha convertit en realitat.

Un silenci llarg ens envoltà. A la fi, incòmode, em vaig atrevir a preguntar-li:

—I aquell neguit que tenia? També li ha desaparegut?
—No, amb el retorn a la vida més vulgar també m'ha tornat. Ara, he descobert que hi ha altres maneres de mantenir-lo adormit —I mentre deia això es mirava fixament el whisky, el quart, que li acabava de servir.

Comentaris

  • Només començar...[Ofensiu]

    Ho he dit en alguna altra ocasió: Sóc un mal lector. I, si sóc un mal lector encara sóc pitjor crític. He llegit amb força cura les teves recomanacions i, he d’admetre que sóc incapaç de seguir-les... solament compleixo el requisit de que no comento si no m’agrada el relat.

    Només començar m’he sentit atrapat en la seva lectura. Es un d’aquells relats —almenys per a mi—, en que el ritme narratiu no decau, passes a formar part del personatge i, encara que de vegades no te’l creguis del tot, vols que les coses li surtin bé, tot i sabent que la seva actuació deixa molt que desitjar.

    Posats a buscar alguna, potser quan dius: “un chrisller fosc”, et referies a un chrysler. [És una suposició ja que la meva ignorància supina de les marques de cotxes es molt gran]

    M’has fet passar una bona estona i això és d’agrair.

    —Joan—

  • Un bon relat[Ofensiu]
    brins | 20-01-2013

    M’agrada molt el fet que plantegis la història amb dos narradors diferents; em recorda una mica l’opció de Calders en el seu conte “La ratlla i el desig” de “Cròniques de la veritat oculta”. Altres trets que també em recorden aquest autor són el fet que el tema giri al voltant de les conductes humanes, la ironia i una reflexió moral que mai no implica el judici de l’autor. El teu relat, però, és versemblant i en canvi els de Calders contenen l’anomenat “realisme màgic”, que consisteix a introduir dins de la història fets absurds o irreals.

    Has aconseguit una bona coherència perquè la correlació de les idees és molt adequada, i el ritme és força ágil gràcies a una sintaxi poc complexa. Encara que la major part de la història giri entorn de les experiències d’un mateix protagonista, el relat es fa molt amè.

    Quant a la puntuació, tot i que ja sabem que és un aspecte bastant subjectiu, opino que algunes de les comes s'haurien de revisar, especialment les dels incisos. Quan dius, per exemple, “Ell, com si no m’hagués sentit va continuar” fixa’t que no tanques l’incís, i llavors queda una coma incorrecta entre el Subjecte i el Predicat. Crec que hauries d’haver escrit “Ell, com si no m’hagués sentit, va continuar”

    La cohesió és bona en general; els nexes están ben emprats, però hi trobo a faltar el pronom feble “en” que substitueix Complements Directes Indeterminats, Complements de Règim Verbal i Complements Circumstancials de Lloc Introduïts amb la preposició “de”. Aquest pronom en castellà no l’escriuríem mai perquè no existeix, però en català l’hem de tenir molt en compte, és obligatori. Quan dius, per exemple,”de manera que sempre tenia dos o tres en dansa” hauries d’haver escrit “De manera que sempre EN tenia dues o tres en dansa” (de dones)

    He vist que en Ramon ja t’ha fet notar algún lapsus gramatical, però jo també te’n voldria comentar uns quants més. (Alguns són de picatge)


    Que dona l’alcohol = Que dóna l’alcohol
    Pensaba en separar-se = Pensava de separar-se
    Ens veiem en un apartament = Ens vèiem en un apartament
    La rutina en que havíem caigut = La rutina en què havíem caigut
    Ja no ens veiem tan sovint = Ja no ens vèiem tan sovint
    Una droga molt difícil de deslliurar-se’n = Una droga de la qual era molt difícil deslliurar-se’n
    Segon prestec =Segon préstec
    Abans no acabis el mes = abans d’acabar el mes / abans que acabis el mes
    aquest comptes = aquests comptes
    No sé perquè em va sortir així = no sé per què em va sortir així
    Abans no es tanqués =Abans de tancar-se /Abans que no es tanqués
    Més bé no podía ser = Millor no podía ser /Millor no hauria pogut estar
    Vaig entendre perquè a les pel•lícules = Vaig entendre per què a les pel•lícules
    I l’ultima = i l’última
    M’havia d’acostumar a que em passés= m’havia acostumat que em passés

  • RDQ. Una història tan real...[Ofensiu]
    rnbonet | 20-01-2013

    ...que sembla inventada.
    Sí, amic, un extraordinari exercici iterari amb argument propi d'un 10% d'homes "de moqueta" en aquest món que ens pertoca viure. O una síntesi d'uns quants 'exemplars' condensats a la mateixa narració.

    Res en contra de l'estil. Només unes apreciacions gramaticals de poca importància:
    " si no, fixat (fixa't) en mi"
    "es negà a tenir relacions(aquí cadria un signe de puntuació-tu mateix-) vaig decidir trencar"
    "les claus a a ma (mà)"
    "a que em passes (passés)"

    PS. M'ha semblat curiós que no tingués cap comentari.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

81322 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.