LA CORBATA

Un relat de: Calderer



, LA CORBATA
,


—L’he vista a la botiga i m’ha semblat que t’agradaria. —Em va dir mentre jo estripava el paper de regal.
De primer vaig pensar que feia broma. Una corbata? Una corbata! Que m’agradaria una corbata! Com ho podia dir seriosament? Quan m’havia vist amb corbata? D’acord, sí, a les bodes, comunions, funerals em poso un moment la corbata, però de seguida que puc me la trec. Per aquests menesters en disposo de dues: una de fosca, per als funerals, i una altra estampada de quadres, per a la resta de cerimònies. Però no les suporto jo, les corbates. M’ofeguen. No suporto ni portar cordat l’últim botó de la camisa...
—M’ha semblat que t’agradaria. —Això va dir.
Encara si m’hagués donat alguna raó: “la necessites, has de renovar-te el vestuari, hem d’anar a una boda i la que tens es veu antiquada...”. Res de tot això: “M’ha semblat que t’agradaria”. I me la va posar al coll. Per un moment, mentre maldestre me la lligava, vaig imaginar que l'estrenyeria fort, més i més, i m’escanyaria.
Em va fer el nus, tot malgirbat per la manca de costum, i després retrocedí una passa. Em contemplà, satisfeta. Jo, mentrestant, m’ofegava, el dogal semblava que no deixava passar ni un glop d’aire.
—Carinyo, vull que ens separem.
Em va sortir així, sense pensar-m’ho. Però un cop dit em vaig sentir millor, alleugerit, la sensació d’ofec desaparegué.
Ella s’ho va prendre en broma. Jo vaig insistir. Ella reia. Jo cada cop ho tenia més clar:
—Vull que ens separem —Vaig repetir una altra vegada, amb la corbata encara lligada al coll.
Per concretar i deixar ben entès que no eren només paraules, vaig baixar dues maletes de l’altell i vaig començar a ficar-hi roba.
—Hi ha bromes que si duren massa no fan gràcia...
— No és cap broma!
Acabava d’omplir una de les maletes i començava amb l’altra.
—Què t’has cregut? Que em faràs enfadar? Ets ben boig, ja ho diu la mare que et falta un bull.
Sense contestar vaig completar la segona maleta i les vaig portar al rebedor.
—Però on vas?
—No ho sé, ja t’ho diré quan estigui instal·lat.
Em vaig treure la corbata, la hi vaig tornar i, després de posar-me la jaqueta, vaig sortir amb una maleta a cada mà.
—Si et penses que et suplicaré que et quedis vas molt equivocat!
Com que l’ascensor tardava vaig començar a baixar les escales. Eren sis pisos però no em podia quedar allà aturat, sentint-la i esperant. Mentre baixava m’arribava pel forat de l’escala la seva veu:
—Et penses que et pots riure de mi d’aquesta manera?
Sortia per la porta del carrer que encara la sentia cridar:
—Si te’n vas no tornis! Ni de genolls!

Em vaig estar uns dies a casa de la meva germana i després vaig trobar una habitació en una mena de pis d'estudiants. Cada dia rebia la visita o la trucada d'algun parent o amic. Jo explicava l’assumpte de la corbata però ningú semblava que ho entengués. Vaig haver de suportar molts consells i moltes crides a la reflexió. Al cap d'una setmana la dona em va trucar i em va preguntar si pensava tornar o no, em va dir que els nens preguntaven per mi a totes hores. El dissabte es van presentar tots tres i les criatures em van fer grans abraçades i van plorar. Amb la dona vam estar freds, però educats. D'aquell dia que els nanos em trucaven cada vespre i em demanaven que tornés, que em trobaven a faltar. Després s’hi posava la dona i em deia que havíem de pensar-nos-ho, que no podíem ser egoistes, que havíem de fer el millor per a les criatures...

Vaig cedir i vaig tornar a casa. Vaig trucar al timbre, portava les claus a la butxaca però no volia fer-les servir. M’obrí la dona. Mentre deixava les maletes al rebedor, els nens van sortir a rebre'm i darrere seu aparegueren els sogres.
—Ens els emportem a passar el cap de setmana amb nosaltres —Digué la sogra, tota seca.
Després tot van ser presses, tràfec de bosses i comiats fins que van marxar.
La dona havia preparat un dinar especial amb els plats que més m’agraden. De seguida ens vam entaular, vam beure una ampolla de vi i vam acabar al llit. Després vaig portar les maletes, que havia deixat al rebedor, cap a l’habitació. Mentre desava la roba imaginava com havia anat tot: segur que era cosa de la sogra. “Quan temps fa que no ho feu?” deuria preguntar. “Per això ha marxat, que no saps com són els homes? Tu dóna-li el que vol i el tindràs tranquil”. M’imaginava la conversa i com, entre les dues, ho havien maquinat tot: els nens fora de cap de setmana, el dinar amb els meus plats favorits, la rebolcada al llit....
Vaig anar per desar els mitjons i allí hi eren, al mig del calaix, les corbates: Les dues de sempre, la fosca i la de quadrets, i la nova.
—Què fa això aquí?
—Què és això? —digué la dona, des del menjador on desparava taula.
—Què fa la corbata, el coi de corbata, al calaix? —ho vaig dir a poc a poc, remarcant cada paraula, i ensenyant-li la corbata.
—És el calaix de les corbates, els cinturons i els mitjons. On volies que la posés, si no? —Contestà des de la porta de l’habitació.
—On et capigués te la podies ficar, però no al meu calaix!
— No siguis groller! I no comencem amb el tema. Ja has fet prou el ridícul. I a sobre li has explicat a tothom. És que no hi ets tot! Tant d’enrenou per una miserable corbata! Si no t’agrada no te la posis, però no me’n parlis més. Prou que he aguantat! No et preocupis que no te’n regalaré cap més! Ho he fet amb bona intenció. Pensava que t’agradaria.
Això va dir: “pensava que t’agradaria”. I mentre parlava començà a desar-me la roba als calaixos. Va continuar:
—No sé com et van educar els teus pares! Ets com un nen aviciat que fa rebequeries. Ara, no em demanis que t’ajudi a comprar la roba, ja t’espavilaràs tot solet. El món és ple de desagraïts! Si després vas fet un espantall a mi no em diguis res. Perquè gust per escollir la roba no en tens gens ni mica! Tots aquests anys he hagut d’ajudar-te per tal que no fessis el ridícul. Ara, si no vols que t’ajudi, per tu faràs!
Ja ni em mirava, anava parlant i endreçant. Vaig agafar fort la corbata, amb una mà cada extrem, i, des de darrere seu, la hi vaig posar al voltant del coll i vaig començar a estrènyer. Ella deixà una frase a mig acabar “si ho arribo a saber no...” i començà a fer sorolls guturals. Jo tibava dels extrems de la corbata, ella intentava treure-se-la i, alhora, s’esforçava a respirar. Una estona vam estar amb aquest afany: jo estrenyent i ella intentant deslliurar-se i fent aquells sorolls estranys. De sobte em vaig adonar del que feia i em van abandonar les forces. Vaig deixar anar els extrems de la corbata i tentinejant, amb els braços caiguts i exhausts, vaig sortir de l’habitació. Mai més he vist la dona, tot l’assumpte de la separació el van portar els respectius advocats. L’última imatge que tinc d’ella és aquesta amb la cara inflada i blavosa, panteixant i traient-se del coll la corbata que m'havia regalat. La meva darrera mirada, però, va ser per a la corbata nova: era de seda amb grans rombes liles i blaus i feia com unes aigües verticals que amb prou feines es veien.

Comentaris

  • Impactant[Ofensiu]
    Escandalós | 18-01-2013 | Valoració: 10

    Un relat original que t'enganxa des de la primera línia. En el seu desenvolupament sembla talment una mena de fàbula amb un missatge: "res és insignificant, un sol gest pot ser molt valuós". I acabes sent empàtic amb l'home a qui veus com la víctima de la desídia , però després, quan arriba el desenllaç, la seva actuació absolutament desmesurada et capgira el missatge i els acabes veient a tots dos com uns desequilibrats. És impactant!

  • Un bon relat, amb un intent de crítica[Ofensiu]
    Fada del bosc | 17-01-2013

    primer de tot dir que jo no sóc massa bona per fer crítiques com les que tu vols, ja que alliçonar a persones que practiquen l'escriptura molt més que jo em fa sentir una mica fora de lloc, tan mateix ho provaré.

    El que m'agrada:
    -la història que expliques, m'agrada utilitzes uns personatges quotidians d'aquells que immediatament tels imagines en escena, i la corbata el típic regal que els homes no aguanten i que les dones no ho entenen.
    - El ritme, si en aquesta posada en escena hi afegim un bon ritme en el diàleg, un ritme lleuger, fàcil de seguir, sense palla, ajuda a fer un relat d'aquells que passen bé fins hi tot amb algun petit somriure.

    El que no m'agrada:
    - Que el text estigui justificat al mig ( em sembla que es diu així ) en aquest cas em fa perdre el ritme en la lectura.

    El que pot millorar:
    -Just en aquest paràgraf:
    "Em vaig estar uns dies a casa de la meva germana i després vaig trobar una habitació en una mena de pis d'estudiants. Cada dia rebia la visita o la trucada d'algun parent o amic. Jo explicava l'assumpte de la corbata però ningú semblava que ho entengués. Vaig haver de suportar molts consells i moltes crides a la reflexió. Al cap d'una setmana la dona em va trucar i em va preguntar si pensava tornar o no, em va dir que els nens preguntaven per mi a totes hores. El dissabte es van presentar tots tres i les criatures em van fer grans abraçades i van plorar. Amb la dona vam estar freds, però educats. D'aquell dia que els nanos em trucaven cada vespre i em demanaven que tornés, que em trobaven a faltar. Després s'hi posava la dona i em deia que havíem de pensar-nos-ho, que no podíem ser egoistes, que havíem de fer el millor per a les criatures... "
    sem repeteix molt "Em" " em vaig... em va... i el "i" " I em va preguntar... I les criatures... I van plorar...
    Clar jo no sé si està fet expressament amb la intenció de remarcar alguna idea, però a mi em dona la sensació de que m'encallo llegint.

    No ho sé però potser jo utilitzaria frases com: " Aquell dia els nanos trucaven cada vespre demanant que tornès." ...

    Sincerament no sé si això de la crítica ho he fet bé o malament però davant del teu anhel a que siguem crítics de veritat m'hi he esforçat analitzant un relat que m'ha agradat.

    La Fada.

  • Una correcció![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 16-01-2013

    Volia dir "la intensitat dramàtica"

    I un suggeriment: L'ull de l'escala podria haver estat el destí que li esperava al corcó de la dona, per exemple. Per tant, aposto per una tragèdia en majúscules, on el protagonista es deixa anar del tot, sense controlar-se en el darrer moment; i, així, mostrar el seu costat/estat mental més monstruós.

  • Doncs, sí, un malson![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 16-01-2013

    Si volies aconseguir un equilibri entre descripció, diàleg i acció penso que aquest objectiu queda correctament assolit.
    Has descrit un personatge monstruós, un home malalt que et fa sospitar des del començament que alguna en farà. Les seves accions són el resultat d'acumular odi envers la seva dona, una personatge, que també aconsegueixes que tregui el lector de polleguera amb les seves repeticions absurdes. El diàleg entre ells va "in crescendo", la cosa va a maldades; tot plegat, i segurament ocasionat, pel retorn d'ell a casa, amb el numeret dels sogres i el que imagina sobre la complicitat mare-filla.
    Et diré, Calderer, que l'element negatiu que he vist en el teu relat, és precisament l'objecte que has triat: el tercer protagonista d'aquesta història, el que dóna títol al relat. Sí, és precisament la corbata, la que penso que et va en contra teu des del principi, ja que resulta obvi pensar que ella serà la que propiciarà el desenllaç. En resum: crec que és un final molt previsible, i això li resta valor a la història. Si aquesta se salva penso que és degut a la intensitat del drama que descrius magistralment.
    Potser sorprendre el lector amb un final semblant- pel que fa a la dona- però amb un altre objecte hagués donat un tomb més inesperat a la història, més creatiu, vaja. És només la meva opinió, és clar!
    Fins la propera!
    Mercè

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

275 Comentaris

77071 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.