LES VISITES A LES CLÍNIQUES

Un relat de: aurora marco arbonés

Les visites a les clíniques tenen unes característiques molt determinades, segons la llarga experiència de la que subscriu. Infermera especialitzada en l'art de tenir cura de les persones de la família, observa com es va repetint el patró de comportament de pacients i visites al llarg del temps.
Abans de passar a les visites, enfrontem-nos al dia a dia de l'estança en una clínica, lloc on, naturalment, un no hi és per voluntat pròpia, sinó més aviat per una necessitat imperiosa de recalar al taller de reparacions en vista a millorar el funcionament de la màquina anomenada cos humà.
La que subscriu, que és experta en exercir d'infermera del torn de nit, comprova sempre amb estupefacció com un cop el malalt i l'acompanyant ja estan allitats, comença una voràgine d'entrades i sortides amb l'objectiu de punxar el dit del pacient per extreure i comprovar el sucre en sang, posar el termòmetre, prendre la tensió i portar la pastilla per dormir un cop el malalt ronca que dóna gust. Cap a les dotze de la nit, hora més que decent per haver aclucat els ulls, l'auxiliar de torn porta el suquet de fruites o el iogurt (és optatiu) i per tal que fer palesa la seva presència, anuncia la seva entrada a plens pulmons amb l'objectiu, naturalment, de despertar el pacient per a tal menester.
Entre les dotze i les sis del matí hi ha un interval de relativa calma si obviem les xerradisses dels internistes de nit que, com que s'acaben de llevar del llit fa un moment, tenen les glàndules bucals en plena forma i unes ganes de gresca dignes de la joventut que, en general els caracteritza. Tinguem en compte que els veterans, més reposats, ja s'han guanyat el privilegi de fer el torn de dia que per això són els veterans i no apareixen en les hores nocturnes, que és quan l'adrenalina ha de fer la seva aparició per a que els joves auxiliars vetllin.
Quan, finalment, l'hospitalitzat ha aconseguit dormir unes poques hores sense interrupcions, els/les infermer/es de dia tornen a irrompre en les habitacions dels malalts amb nova empenta i energia renovada. És l'hora de portar els medicaments, l'esmorzar, de fer la neteja de l'habitació abans de que el metge responsable del pacient faci la seva entrada triomfal rodejat d'un parell d'infermeres que, amb aire reverencial, prenen nota de tot allò que diu el gran gurú.
Faig un incís aquí mateix, abans de que em caigui a sobre tota la cavalleria, per a fer palès el meu respecte i consideració per tot el personal sanitari, que no fa més que complir amb la seva obligació. Fins i tot admiro la celeritat i entusiasme que posen en la guarició del malalt per tal de que es posi bo el més aviat possible i el llit pugui ser ocupat per un altre opositor.
Dit això, passem a l'assumpte de les visites. Els visitants matinals són gent pausada, tranquil·la, generalment de certa edat i amb poques obligacions domèstiques. Són discrets i silenciosos, pregunten amb veu baixa per a no molestar i observen el malalt amb un aire de commiseració digna d'alabança. El visitant de tarda, en canvi, aprofita que ha anat a buscar els nens al cole per a fer acte de presència amb la seva prole que salta, gemega, s'arrossega pel terra i acaba plorant perquè té gana i està cansada.
Ara bé, els visitants nocturnes acostumen a ser els familiars més propers del pacient (mai millor dit) i apareixen cada dia un cop han acabat la feina per a veure el parent que, naturalment, està assistit per la filla de la família, que per això les dones en sabem més de tenir cura dels malalts(?). La que subscriu té gravat a la retina l'últim dia de l'última estança a la clínica en qüestió. L'escena, gairebé surrealista, és la següent: la malalta, asseguda a la cadira, es cruspeix el sopar amb bona gana per allò de que "lo cortés no quita lo valiente". El sofà-llit està ocupat per dues cunyades que, com totes les cunyades del món, fan la visiteta diària per a quedar bé. La que subscriu, que ha estat anomenada infermera oficial per unanimitat atesa la seva condició femenina (?), ja en camisa de dormir per a donar pistes als visitants, i en vista de que el seu sofà-llit està ocupat per les cunyades, s'ajeu al llit de la pacient perquè ja comença a estar feta pols. Al seu costat s'instal·la un germà acabat d'arribar que es queixa de mal d'esquena i un altre que, també esgotat per la jornada laboral, es col·loca als peus del llit. El resultat és que en aquella "cama redonda" s'hi poden apreciar dos tios i una tia ajaguts. De sobte entra una infermera de les que punxen a tort i a dret. L'hospitalitzada (mare), davant de l'escena poc habitual, es creu en l'obligació de donar explicacions. "Escolti, que són germans" fa ella sense que ningú li hagi preguntat res. "Ah, a mi m'és igual", diu la infermera", jo no tinc prejudicis". Un cop la xicota ha deixat l'habitació, el personal es posa a discutir si era necessari l'aclariment i si el fet de ser germans no pot portar a interpretacions incestuoses. Que si sí, que si no, els agafa a tots un atac de riure mentre la pacient (mare) no acaba d'entendre el terrabastall que han provocat les quatre paraules que ha cregut en l'obligació de deixar anar. I no és pas el primer cop que passa una cosa com aquesta, la majoria de les visites, en un moment o altre, acaben al llit del malalt mentre ell es cruspeix el sopar amb bona gana, que no per estar en una clínica s'ha de perdre l'apetit.

Comentaris

  • De visita[Ofensiu]
    Unaquimera | 20-01-2011 | Valoració: 10

    Mira per on, així rient, rient ( als menys, a mi sempre em fas riure quan t’ho proposes, és a dir, quan escrius un relat d’humor... també tens escrits que m’han fet esborronar, però són d’una altra mena, evidentment ), has deixat anar unes veritats com uns temples, de tal manera que ningú es pot sentir ofès en sentit estricte: ni el personal sanitari en particular, ni la família en general.

    Tot i que els internistes, les infermeres, els responsables de la neteja, els metges, les cunyades, els germans treballadors, la prole dels coneguts, i els visitants sense parentiu específic de les diverses franges horàries, reben la seva dosi de crítica irònica però afectuosa, cap d’ells és caricaturitzat amb crueltat ni fora de mida.
    Per tant, a poc humor que tinguem, fins i tot sentint-nos englobats en una de les variants anteriorment citades, hem de somriure llegint la teva crònica.

    I com que veig que, allà on sigui un/a, cal alimentar-se, t’ofereixo el Menú del dia ( tan sols has de clicar damunt les lletres de color per a què siguis servida ). .. però només per a tu, eh? El malalt o la malalta, que prengui unes verduretes bullides i pit de pollastre a la planxa ... per alguna cosa és el/la pacient, oi?
    En fi, vaig a fer un mos, que hores d'ara falta molt per sopar i no per llegir sobre les visites a les clíniques s’ha de perdre l’apetit...

    T’envio una abraçada substanciosa,
    Unaquimera

  • He hagut d'estar[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 31-01-2009 | Valoració: 10

    diverses vegades, d'acompanyant, a hospitals i crec que cadascuna de les teves afirmacions, n'hi ha per a sucar-hi pa.
    Amb el sentit de l'humor que et caracteritza, has escrit un relat que es llegeix amb un somriure als llavis.
    Et felicito . Una abraçada, Aurora.
    Nonna_Carme

  • Ets genial[Ofensiu]
    Alzinar8 | 21-01-2009 | Valoració: 10

    A mida que llegia el teu retrat cada vegada veia més clar que això passa arreu i si no fés plorar de rabia,seria per partir-se de riure.
    Gràcies per la bona estona i perdona si no t'el comento com cal ja que no en sé. Tinc pendent de publicar en poema on em justifico en el pròleg que soc novell.

  • ... i poder tornar a casa[Ofensiu]
    Avet_blau | 01-01-2009 | Valoració: 10

    Situació molt ben descrita;
    els "hotels dels malalts", amb horaris
    tan anàquics i esgotadors,
    amb papellones de tots colors i a tot temps
    que acaben agobiant al malalt i als cuidadors.

    Acompanyants, que acaben saturant
    amb les "seves angoixes" la fràgil paciència
    del pacient, i nits de vetlla forçada,
    per controls i gemecs llunyans;
    i tot fa que el pacient lluiti aferrissadament
    per guarir-se, o demanar l' alta voluntària,
    per poder estar a casona,
    amb un llibre i vora el foc.

  • REAL COM LA VIDA MATEIXA.[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 31-12-2008 | Valoració: 10

    HOLA,

    Ens encantarà publicar-ho a tribuna@guimera.info

    Coneixes Guimerà ?

    I la pàgina www.guimera.info?

    Fes un tomb i si t'agradem tant com a mi la teva història. ens envies el relat com annex en un e.mail adreçat a :

    tribuna@guimera.info

    Si ens vols posar una imatge - o més - també com annex en el mateix e-mail

    Gràcies per endavant.

    tribuna@guimera.info

  • Interrupcions[Ofensiu]
    jacobè | 31-12-2008

    Pensava que era una pràctica d'aquell hospital, però veig que és general. Pensava que eren percepcions meves i veig que és una molèstia compartida per tots.
    Com és possible que els professionals per la salut no se n'adonin d'aquesta contradicció? T'animo a enviar aquest article a qui concerneixi.
    Tal com és: les energètiques veus acabades de llevar de les infermeres de nit, aquell suc quan t'has aconseguit adormir en aquell lloc que sempre et serà estrany, quan entren a plena nit xerra que xerra entre auxiliar i infermera que només falta que et cridin: Estàs dormint béééé?!
    Per altra banda i com apuntes, infermers, infermeres i auxiliars fan la seva feina i més. Porten tot el pes d'una planta amb gran eficiència. Els que ho fan per vocació, a més, transmeten una gran humanitat, que és el que fa feliç i cura al malalt.


  • Totalment d'acord amb en Faithful[Ofensiu]
    nuriagau | 31-12-2008 | Valoració: 10

    Ja fa més de dos mesos, vaig fer-te un comentari al relat Qui ho diu que els llibres no serveixen per a res? que el vaig titular monòleg televisiu i deia:

    "... el teu llenguatge és espontani i àgil. Tant és així que considero que aquest text podria ser, perfectament, un monòleg d'aquells que, últimament, estan de moda als programes d'entreteniment de la televisió..."

    T'ho repeteixo de nou en el comentari d'aquest relat, com podria haver-ho fet en el comentari d'altres relats que tens a RC. T'has plantejat enviar curriculums a la tele?

    Els qui hem conegut la vida de les clíniques hem pogut identificar les experiències caricaturitzades, d'una forma excepcional, en aquest relat.

    Aprofito l'ocasió per desitjar-te un molt bon any 2009, sense visites a les clíniques!

    Núria Gausachs i Cucala

  • Aquesta sanitat !. [Ofensiu]
    Alberich | 30-12-2008 | Valoració: 10

    Un relat molt irònic i ben construït, on descrius força bé el món, sovint amb tocs de surrealisme, de la sanitat.
    No fa gaire jo estava en un hospital acompanyant un familiar. Al costat van portar una pobra dona que havia patit tres o quatre infarts. Li donaven una dieta sense sal, com és lògic. Doncs una filla que la visitava li allargava un saler que duia a la borsa - no sé si era molt ignorant, o tenia ganes d'heretar -dient-li que aquella cosa tant sosa era pràcticament immenjable. Hospitals i clíniques són fons inesgotables d'anècdotes...
    Un bon any.
    Ramon

  • Afortunadament[Ofensiu]
    M.Salles | 30-12-2008 | Valoració: 10

    no he hagut d'estar els darrers temps a cap clínica. Ma germana va estar intervenida però va marxar de seguida i les úniques visites vam ser la família "íntima", on les coses es poden dir fàcilment pel seu nom (vaig anar-hi amb les meves filles i és clar no vam allargar la visita i elles es van portar molt bé)
    El record més recent és com a "pacient" el tinc justament del naixement de les filles i haig de dir que he reconegut alguns dels "tics" que esmentes.

    Gràcies pel teu bon humor.

  • Perfecte![Ofensiu]
    entortilligat | 30-12-2008 | Valoració: 10

    Com sempre, fas que la realitat superi la ficció!. Bastantes vegades he estat visitant malalts a alguna clinica i m'hi he sentit identificat, com si m'haguessis vist, de cunyada(?), de tiet, o del que sigui..tant se val.

    Aquest relat s'hauria de posar a totes les entrades de totes les habitacions del mon sencer i seria un decaleg de comportament espectacular...al menys els visitants es fotrien un tip de riure i potser se'n anirien mes aviat i inclus al malalt l'hi baissaria la febre mes d'hora. Proposa'ho al Comite de Bones Conductes(CBC). Igual et cau una tauleta de torrons, aprofitant les festes!

    Petons...amb careta de clinica(ons).

  • Són tres quarts... [Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 30-12-2008 | Valoració: 10

    Són tres quarts i cinc de l'una de la matinada, et poso nota ràpidament i surto al passadís a riure. No vull despertar al pacient.
    Bona sortida i millor entrada d'any!
    - Joan -

  • Ben cert[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 27-12-2008 | Valoració: 10

    He estat alguns espais de dies a clíniques. I el que descrius com experta és aixì. Molt real i còmic, a vegades. És la paradoxa del dolor.

  • Hospitalaris[Ofensiu]
    franz appa | 26-12-2008

    Un text divertit que treu ferro a les estades a la clínica: aquesta mena de tallers per recompondre mecanismes descompostos. Com que aquests dies m'ha tocat molt anar-hi, per desgràcia, i sovint en torn d'infermera de nit -malgrat que no tinc la condició femenina-, aprecio molt el molt bon humor i la gràcia amb què l'has amanit.
    Hospitalari text i molt d'agrair!
    Una abraçada,
    franz

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

213 Relats

1878 Comentaris

192692 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.