LES NIMFES DEL SEGRE

Un relat de: aurora marco arbonés

LES NIMFES DEL SEGRE

A trenc d'alba, surto a caminar per la vora del riu. Dibuixo quatre voltes de pont a pont que, a bon pas, representa ben bé una hora.
"I per què surts tant de matí?", fa la meva mare (ai, les mares!), "tanta feina tens?". Ella no ho entén. Jo Sóc l'Aurora i se m'ha encomanant la delicada tasca d'obrir les portes d'orient per a que el sol pugui treure el nas. Ras i curt, sóc la portera. On s'ha vist una Aurora mandrosa que romancegi al llit fins al migdia? Es trastocaria l'ordre de les coses i el caos ho envairia tot. Però, explica-li això a una mare que només vetlla pel benestar dels fills...!
Em planto al carrer amb el meu equip matutí: pantalon còmode i fresc, samarreta esportiva, vambes, ulleres de sol (per amagar les altres ulleres), ep! i arracades! No es pot sortir al carrer sense arracades, seguint l'exemple de la meva estimada mare que, en les múltiples ocasions en que se l'ha de portar a urgències, obre un ull i pregunta: "Nenes ja m'heu posat les arracades?". A la butxaca del pantalon, les claus de casa, un mocador i un xiclet de menta splash.
El panorama és, si fa o no fa, sempre el mateix: poc tràfic de cotxes, un grupet de subsaharians que esperen que algú els recluti per a collir fruita, algun nouvingut que dorm el seu desencís en els bancs dels voltants del riu, algun iaio que remena les papereres de davant del Mac Donald's perquè no li arriba la pensió, alguna iaia que treu el gos a defecar (ella en diu a passejar), algú que va a la feina o que en torna, i poc més. La resta és silenci, ocellets cantadors i cigonyes atrafegades en la inacabable construcció dels nius. Un entorn bucòlic d'arbres i gespa, que tinc el privilegi de gaudir des de les finestres i balcó de casa meva.
Però avui, diumenge, m'he quedat sobtada pel moviment inusual d'utilitaris, taxis, i una colla de gent amunt i avall. Llavors hi he caigut; sortien del Larida, una macrodiscoteca situada al turó de Gardeny. Caminaven en grups cridaners, amb un entusiasme jovenívol i etílic. No sóc especialment observadora, però no m'ha costat gaire adornar-me de que els grupets estaven constituïts per joves de la mateix ètnia. "Gente con gente i poca comunicació interracial", he pensat. Dit d'una manera més col·loquial, "juntos pero no revueltos".
Estava jo cavil·lant sobre aquesta realitat social, quan he sobrepassat quatre noies de casa nostra que piulaven com els ocells i reien despreocupadament. Joves, boniques, esveltes, amb uns minivestits vaporosos i sabates de taló amb plataforma. "Bon dia", els he dit en passar pel costat. "Veniu del Larida?. I a quina hora tanquen?" he preguntat per curiositat. "Ara fa una estona", m'ha contestat una d'elles, "ens han fet fora", ha afegit molesta. Me l'he mirada. Tenia als ulls tota l'ànsia de viure de pressa i d'empassar-se el món. He continuat el meu camí pensant en elles. "Se'ls ha fet curta la nit. Si sabessin lo llarga que se m'ha fet a mi...!".
En fer la segona volta de pont a pont, he sentit una piuladissa de veus enjogassades i enriolades que venien de la marge del riu. M'he abocat a la barana i les he vistes: quatre nimfes saltironant per entre els raigs del rec d'aspersió. Amb els braços en creu, l'una giravoltava acollint el plugim que li refrescava el cos. El vestit blanc i acampanat que duia s'inflava pel moviment giratori i s'ha anat amarant fins que se li ha enganxat a la perfecta figura. Les altres nàiades de les aigües corrien i xisclaven perseguint-se les unes a les altres fins que han acabat ruixant-se amb els aspersors. La tímida ombra dels arbres dibuixava taques en els rostre de les noies. He tancat els ulls.
Me les he imaginades com a éssers mitològics ballant i joguinejant per fonts i rius mentre Zeus les contemplava amb satisfacció des de la seva muntanya de l'Olimp.
La veu escardada de la iaia del gos defecador (ella en diu passejador) m'ha despertat, bruscament, del meu somiejar: "Miri quina manera de fer el ruc", ha escopit indignada, "només saben fer això, passar-s'ho bé i els altres que els hi facin la feina". Me l'he mirada i no he dit res. Els seus ulls, segurament operats de cataractes, estaven, a més a més, cecs. Com pot ser que no veiés la bellesa d'aquella estampa, la harmonia dels moviments, el goig de viure reflectit en aquelles noies?
Quina llàstima que, amb l'edat se'ns eixugui el nervi òptic i el cor!, pensava mentre reprenia el meu camí. Quina llàstima que, amb l'edat, perdem la visió de la bellesa senzilla i espontània!.
En la tercera volta, me les he tornat a mirar i els hi he dit en silenci: " Jugueu, rieu, gaudiu d'aquest instant irrepetible, de l'alegria del viure que us brolla del cos jove. Ja us vagarà el ser iaies i treure el gos a defecar. També vosaltre en direu a passejar!
A la quarta volta, ja tot tornava a estar en silenci, i el jovent desat a casa.



Comentaris

  • Si et plau[Ofensiu]
    Josoc | 10-10-2009

    no generalitzis en la teva visió social. No tots els vells són iguals, com tampoc ho són els joves. Cert que les coses es poden mirar de diferent manera, però no pas sempre és qüestió d'edat.

  • Sra. "portera de les portes d'Orien":[Ofensiu]
    entortilligat | 24-07-2009 | Valoració: 10

    Ens obres el cap i la freixura amb cada escrit teu...

    una clau pel caparró(masses vegades tancat)
    un altra, perquè s'assequin els ensurts(masses vegades molls)
    un altra per sortir al sol, en un paisatge bucòlic, vora un mar o vora un riu o senzillament pujant o baixant qualsevol escala de la vida(jo en dic Rigo), Ja m'he liat! Vull fer-te comentaris adients amb els teus escrits i no me'n surto.

    Va, que aquesta vegada t'has superat més que mai. Escriu, escriu que tens mil fans!

    petons que rima amb petons

  • Wola![Ofensiu]
    Narcis08 | 23-07-2009 | Valoració: 10

    Genial, com sempre! Torno a estar per aquí, quan vulguis ens llegim!
    Petons,
    Montse

  • Enhorabona![Ofensiu]
    josep casanovas olmos | 23-07-2009 | Valoració: 10


    Després de llegir aquest text, m'he quedat pensatiu. M'he aixecat de l'ordinador i he baixat al pati perquè em donés l'aire fresc del matí. Quan he tornat a l'ordinador només he pogut escriure que el teu text m'ha culminat d'emoció. Aurora, t'estàs superant, ets conscient?

  • Ho sento, però...[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-07-2009 | Valoració: 10

    NO estic d'acord amb tu, Aurora!
    Què vol dir aquesta frase teva: "No sóc especialment observadora"?
    I ara!
    Crec que ho ets, i molt, i que ho demostres en cada escrit dels teus, que ho delaten els mots que utilitzes per descriure escenes, per compartir imatges, per transmetre sensacions, per explicar percepcions, per apropar-te a cada lector/a a partir del fruit de les teves observacions curoses, equilibrades, encertades, dosificades, especials i personalíssimes.
    I sort que en tenim de la teva capacitat, ja que podem gaudir-ne!

    Ah, per cert: jo crec que la diferència resideix en els ulls, sens dubte de cap mena. Em sembla que tu també ho penses...

    T'envio una abraçada per a què t'envolti ben envoltada,
    Unaquimera

  • Mirades...[Ofensiu]
    rnbonet | 21-07-2009

    ...d'Eos, la dels dits rosats, que ja té un punt de maduresa. (Recordem que Homer fa temps que ha esdevingut un clàssic dels clàssics. -I fet l'incís feta la pausa obligatòria, seguim-).
    I ens recorda l'Aurora - perdó, Eos!- els fets de les ombres malicioses sortides de l'Avern segle XXI, amb elements alients i Nàiades modernes, del país.
    I tot, contant amb uns detalls que per a 'una Eos no gaire observadora' se n'ixen de mare, com el riu en temps tumultuosos de pluges i tempesta...

    O siga, que ho has brodat, xicona! Unamuno i Jardiel, de la mà un de l'altre!

    Salut i rebolica!

  • Un relat magnífic [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 21-07-2009

    i a l'altura de tots els teus però no estic d'acord amb tu quan dius :"quina llàstima que ,amb l'edat, se'ns eixugui el nervi òptic i el cor".De ben segur que, aquesta iaia, ja era vella quan tenia vint anys.
    Nonna_Carme

  • Molt bon relat[Ofensiu]
    Naiade | 21-07-2009 | Valoració: 10


    M'ha encantat aquest relat tan fresc i descriptiu. Tens una gran imaginació.
    Ha estat com si t'acompanyes en el teu passeig, veient amb els meus ulls tanta meravella.
    El tros de les arracades, m'ha semblat tan proper, que m'hi he trobat com a casa. La meva mare deu ser com la teva, i ens han inculcat el mateix. Al final desprès de gaudir de la naturalesa, m'he adonat de la raó que tens amb la descripció de la iaia rondinaire.
    Una forta abraçada, esperant tornar-te a ,llegir ben aviat

  • Moments màgics ![Ofensiu]
    Núria Niubó | 20-07-2009 | Valoració: 10


    Només un esperit jove i sensible té la capacitat de veure en el joc juvenil i alegre l'explosió de la vida .
    Diuen que en fer-nos grans s'accentua el caràcter , de ben segur que aquella iaia no havia estat mai capaç de córrer sota la pluja i sentir la màgica sensació de llibertat.

    M'agrada molt la detallada descripció de les situacions que vas trobant en el teu caminar, la primera part agermanant-te amb el dia , el record a les paraules de la mare, les escenes que segurament esperes retrobar, i la sorpresa d'una matinada plena de vida que amb ànima de poeta ens regales com un espectacle gratuït.

    No canviïs mai la teva mirada Aurora.

    Una abraçada de matinada d'estiu,
    Núria


Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

2645 Comentaris

211035 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.