La reconciliació

Al principi, els personatges m'han recordat "Don camilo" de Giovanni Guareschi. Després, el final , gairebé simbòlic, m'ha fascinat. Ben trobat.

Entre les sortides que vaig fer amb el grup de senderisme que al·ludeixo en el relat "Recuperar Bellmunt", també vam estar a Bellmunt del Priorat i vam visitar les mines de galena. De tota manera, dels records que conservo de terres tarragonines els més vius són els del pas de la barca a Miravet i el d'una fartada a Sant Carles de la Ràpita.

Bona vesprada, Sr. Garcia: Gràcies per la teua amabilitat de llegir-me el meu poema "El sol de lluna pura", on em dius que és "un excel·lent madrigal". M'alegre que t'haja agradat.
Cordialment.

dipòsit d'aigua obert dins la roca viva, on s'hi recollia l'aigua de la pluja i de la neu mitjançant uns restalls que hi menaven i se'n deien aigüeres

Tenim una llengua viva - almenys fins avui - sembla que hi ha qui vol matar-la com als " fantasmes" del teu compte, en quin poble passa aquella acció, a Garcia ?

M'agrada que s'expliqui l'història del nostre pobre país. Ens llegim.

En relació a la segona part de la meva "Doble resposta a SrGarcia", en resposta als teus comentaris "Qui mana" (a "El substitut") i "Pondre" (a "Catalanades"), meditant sobre el tema (ja saps que sóc anancàstic) he descobert que no era del tot exacte quan mostrava el desdoblament en català entre "pondre", "compondre", "descompondre" o "respondre", d'una banda, i "posar", "composar", "imposar" o "reposar", de l'altra, i afirmava que en castellà els verbs "poner", "componer", "descomponer", "responder" o "reponer" cobrien totes les accepcions dels verbs catalans. Hi ha una excepció: les accepcions cobertes en català per "reposar" en necessiten dues en castellà, "reposar" i "reponer".

Recordo que, quan feia quart de batxillerat als Maristes de Sants, el profe de Literatura, que era un "hermano" andalús prou trempat —i que en sabia, de literatura, tot i sostenir mig de broma que "las novelas, no vel-las", per allò que la majoria eren de contingut pecaminós— ens encarregava redaccions. No sé quin devia ser el tema, però en una vaig escriure una cosa que a mi em semblava de pura lògica: que, si des del principi dels temps fins el moment actual, havien viscut i mort molts més no cristians que cristians, probablement hi havia molts més no cristians que cristians a l'Infern... i també al Cel. A l'endemà d'haver-se-les llegit, les redaccions, va dir a classe, amb el semblant dolorit, que estava trist perquè un de nosaltres havia dit que al Cel hi havia molts més no cristians que cristians. Així doncs, va afegir, és que la mort de Crist redemptor no va servir de res?

M´agrada com escrius per això et llegeixo. Gràcies pels comentaris.

Moltes gràcies pel teu comentari qui titules “La fi del món”.
Em miro la tassa de cafè matinal i em disposo a assaborir-la i retenir-la en la ment com si fos la darrera: hi ha 70 vaixells al Mediterrani orirental ara mateix. 5 vaixells xinesos s’han adreçat cap a la zona (suposo que per evitar que se’ls quedi tancat el golf Pèrsic) La mentalitat colona ja ho té això: Destí Manifest i es queden tan amples.

Home!, sí, culleretes. Ho he escrit sense pensar-ho, de memòria. No me’n recordava del mot capgrossos. Quina altra paraula hi ha per referir-se a Galatxo, una “berruga” del riu que no té sortida i s’omple quan puja el cabal? No n’he trobat cap.
Moltes gràcies pel comentari.

L’altra cosa que et volia comentar és que m’ha sorprés no trobar enlloc l’insult que proposaves, "aurellut": tant al diccionari de l’IEC com al de l’AVL només hi figura "orella" i "orellut". Només he trobat "aurella" en un remot diccionari de pallarès, parla que segons el IEC és un subdialecte del català nord-occidental, com el lleidatà, el ribagorcà i el tortosí. Així doncs, sembla que el diccionari de l’IEC només recull la parla del català central? Curiosament, l’occità s’hi assembla: "aurelha".

moltes mercès per les tees tendres paraules vers Dido i Aenees.
el meu avi va caure a l'ebre. D'ulldecona. Sempre ha estate estandard del meu pas.

Hola, bona vesprada, Sr. Garcia. Gràcies per la teua opinió sobre el meu poema La flor perpètua. Molt ben explicat, el que em dius.
Cordialment.

Com sempre, al final preval l'animalesca solució humana. Un relat que comença essent entendridor: lo de l'hort m'ha tocat el cor! IAcabava amb bastonades i llençats al riu. Un relat molt ben trenat, que et manté| en suspens tota l'estona, amb un escenari d'un realisme magnífic.

Quan la IA redacti millor que nosaltres, com ens ho farem els relataires?

Bona tarda, Sr. Garcia: Gràcies per la teua opinió sobre el meu relat El llibre tímid. Sí, és així, el relat que he fet és com si fora jo mateix. Jo soc més aviat, tímid, en la realitat de la vida.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Hola, Sr. Garcia, espero que tot et vaja bé. Fa temps que no has editat res. Vaja! Et fa falta una espenta per a editar, perquè des d'aquest "La reconciliació", no has editat res.
Vas bé de salut? Això espere.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Bona vesprada, Sr. Garcia: Gràcies per la teua opinió sobre el meu poema Moreneta del meu cor. Em dius que té rítmica. I és així.
Cordialment.

Molt bon Relat documentat. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions,

Necessitem una dosi d’irracionalitat congruent, tornes.

Necessitem una dosi d’irracionalitat congruent, tornes.

Necessitem una dosi d’irracionalitat congruent, tornes.

Molt interessant Relat. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre ESPIRITUALITAT..
Cordialment,

Tot jugant entre realitat i fantasia he estat ben entretinguda. Un relat històric, amb uns personatges força originals, on el toc humorístic resulta la cirereta del pastís.
Salutacions.

Hola, bona vesprada Sr. Garcia: Gràcies per la teva opinió sobre el meu poema Perfil d'abril. M'alegro que t'hagi agradat.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Quin retrat més bèstia de la realitat! Fa plorar i riure alhora. Aquesta és una gràcia de poques mans i tu en tens una de ben bona. Una forta abraçada i que tinguis una bona entrada d'any.

Aleix

Quin fart de riure amb el teu relat! És genial, una idea ben genuïna! Trobe que la narració planteja diverses qüestions filosòfiques des de l'humor, la comicitat, la mordacitat, l'ironia, una mica com el Nietzsche a "Així va parlar Zaratustra".
Moltes gràcies pel teu comentari, em sembla que has captat l'essència del meu microrelat. És ben cert que jugue amb les el·lipsis i les metàfores, així com també amb els tòpics literaris tradicionals i amb l'imaginari col·lectiu, procurant reinventar-ho, cosa que no resulta gens fàcil, i és per això que agraeixc de tot cor ressenyes com la teua. Per cert, anima't a publicar més relats com aquest, que sempre fa falta una bona dosi d'humor diària, i la d'avui me l'has proporcionat tu. De nou, molt agraïda.
Salutacions!

Hola, bona nit Sr. Garcia: Gràcies per la teua opinió sobre el meu poema Ramells de flors. Em dius que: Les flors són astutes i a ningú se li acudeix menysprear-les. M'alegre que t'haja agradat.
Cordialment.

Hola, bona vesprada, Sr. Garcia:
Gràcies per la teua visita i la teua opinió sobre el meu poema Tenir fe. Em dius que esperança és el mateix que por. Molt bé per la teua reflexió.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

No parlo del resultat d’un greu error de càlcul, no sóc tan rebuscat; la primera lectura és la correcta. M’ho he pensat dos cops abans d’incloure aquest ranorelat, perquè sabia que aixecaria polseguera, conscient que la meva opinió és minoritària. Per a mi, en una Catalunya independent, amb el català com a llengua oficial, convé que el castellà sigui cooficial per diverses raons:
- Perquè segur que en el moment de proclamar-se la independència seguirà sent la llengua materna de molts ciutadans de Catalunya.
- Perquè en el moment de la independència tothom la coneixerà i, tractant-se de la tercera llengua més parlada al món, seria imperdonable deixar perdre aquest actiu.
- Una Catalunya independent no es pot instal·lar en el revengisme.

gràcies amic Garcia. Et copio la idea. m''encisa el gat quàntic. Ets un crack

M´has deixat glaçada amb això dels fantasmes. Un bon relat.

No sé si encara estàs per terres occitanes, però veig que de tant en tant et dóna per comentar relats. T’agraeixo que hagis comentat el meu aplec de 20 nanorelats sobre Tots Sants i t’hagin agradat el 14 i el 5 (no el 6), i m’afegeixo a les multituds que t’imploren un nou relat: parafrasejant el crit infantil "Torna, Shane!" del meu nanorelat "Arrels profundes" ("Vint nanowesters", de 07-10-2022), m’acomiado cridant "Torna, SrGarcia!".

Dic el mateix que “Perla”. Noto a faltar algú que se surti de les explicacions “normals”de les coses, i dels comentaris complimentosos. Veig però que has posat Miravet a l’alçada de París, que te riu, també, però no se si te tanta fama templària. I molts millors, préssecs, cireres i altres fruites i hortalisses, a banda de fabricar pitxells i cassoles com ja voldrien els parisencs. On hi fot un fred que pela, diguem-ho tot.

Hola, no t'animes a fer un poema o un relat, ja que fa molt de temps que no públiques.
Ja m'estranya. Ànims!
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Hola, bona vesprada Sr. Garcia: Gràcies per la teva visita i la teva opinió sobre el meu poema "El verger de les coses". Sí, és una bona imatge. M'alegro que t'hagi agradat.
Cordialment.

Mercès pels teus commentaris a la meva plana. Com poeta que ets, No cal entendre la poesia, sols sentir-le si mes no.
Bon relat,

Mercès pels teus commentaris a la meva plana. Com poeta que ets, No cal entendre la poesia, sols sentir-le si mes no.
Bon relat,

L'aroma del passat, a més de la narració acurada, destaquen enormement.
Una abraçada.

un relat qsue m´ha entretingut molt. Gràcies per llegir-me i comentar

Gràcies per llegir-me. Els acudits se'ls pot inventar qualsevol. Aquest ho he inventat jo.
Salutacions.

Interesant Relat.
Agraeixo el teu comentari al Relat SENTIMENTS.
Cordialment.

Hola, espere que tot et vaja bé. Passen els dies i les setmanes i estava pensant què et passaria, perquè últimament no m'has llegit alguns relats meus.
Com pot passar de tot en aquest món, a la millor per circumstàncies no has pogut entrar en "Relats Català".
Bo, ja em diràs quan pugues i espere que et vaja bé de salut.
Cordialment.

... pel comentari que em vas fer el dia 10 de juliol a la meva poesia 'A LA FI, VIA LLIURE'; i merci, també, per dir-me que escric bé sobre els temes reals. De fet es tracta d'una poesia alliberadora, com va encertar molt bé l'Aleix de Ferrater, al seu comentari, dient que si havia pogut matar un dimoni interior. I sí. És això, el que vaig fer. Amb els dies, vaig aconseguir deixar d'anar a la universitat. L'esperança hi era, però, i es va realitzar. Jo crec que l'esperança moltes vegades enganya, com bé expresses, però d'altra banda, crec que d'altres vegades no. Que la realitat no enganya, com tu afirmes, és una idea que comparteixo sincerament amb tu.

Relat molt interessant.
Gràcies pel teu comentari.
En el parlar cal afinar el to de veu, segons qui ens escolta.
Salutacions cordials.

No n'estic tan certa de la saviesa de l'alcalde, ni d'altres.

Cordialement

MariaM

He estat vagarejant per Relats, a veure si trobava algun altre fonament per a les greus imputacions de Fidel Català, i l’he trobat. En el comentari precedent he pecat d’ingenu: ara veig que anava força desencaminat.

A la pàgina de Fidel Català he trobat, entre els comentaris al seu últim relat, "Capolls", el de SrGarcia titulat "Galatxo". Puc estar o no d’acord amb el seu contingut però m’ha semblat respectuós. No crec que els durs retrets que li ha llançat tinguin res a veure amb això.

Però al final de la seva pàgina, entre "Últimes intervencions al fòrum de l’autor", n’he trobat que em concernien, pel tìtol ("x Joan Colom", "RE: x Joan Colom", "Re: RE: RE: x Joan Colom", "RE: RE: x Joan Colom" i "RE: x Joan Colom"), i hi he entrat. Les quatre primeres son idèntiques: una intervenció de Fidel Català, manifestant que no entén quina importància pot tenir saber si la lectura d’un relat durarà cinc o sis minuts; la resposta de SrGarcia manifestant que cada autor és lliure de preferir una o altra mida de lletra, que Fidel Català no ha entès d’on derivava el problema dels textos amb abundant codi HTML, que passen per tenir un temps de lectura superior al que els pertoca, i tot seguit li llença una andanada d’epítets injuriosos; Fidel Català contraataca, defensant el seu posicionament ideològic com a home d’esquerres i llançant, al seu torn, una andanada d’injuries, i tanca una intervenció d’AssociacióRelataries, demanant que es posi fi a una picabaralla més pròpia d’un pati de primària. L’última inclou un comentari de Fidel Català que em fa pensar que tres de les invectives de SrGarcia potser no són tan gratuïtes: bocamoll, pedant i mentider. Ho dic perquè Fidel Català arremet ara contra mi, acusant-me de voler engreixar el nombre de comentaris als meus relats, a base de fer autocomentaris. Suposo que si li dic que ho feia així perquè ignorava que el Fòrum servís per aquestes coses, a més dels reptes literaris, no em creurà. Encara que, després de llegir-li que malgrat la meva edat sóc tan tanoca com SrGarcia, se me’n fum el que ell cregui o deixi de creure.

El que sí haig de dir és que aquesta intervenció encara sortirà com un comentari a l’últim relat de SrGarcia, al temps que demano als lectors caritatius que m’assessorin sobre com s’ha de fer per inserir comentaris en el Fòrum de manera que aquest àmbit no sigui un totum revolutum, un calaix de sastre on es barreixen les intervencions de tots els relataires. Com es poden estructurar, sense incórrer en la reiteració de les cinc intervencions de Fidel Català que us he descrit?

De la teva poca empatia és aquest relat, t'omples la boca de bones intencions i després utilitzes l'insult gratuït.
Em dol haver d'usar un comentari que engreixarà el teu comptador de comentaris personal, i així com engreixo la teva vanitat.

Ves a pastar fang. O demostra el teu nivell culte esmenant la teva cagada del fòrum.

Llegit i també el teu comentari al meu Relat. Salutacions.

Hola, bona vesprada Sr. Garcia: Gràcies per la teua visita i la teua bona opinió sobre el meu darrer poema "Quadre a tren d'alba". M'ho expliques molt bé.
Cordialment.

Entre el desert del Nord, el dels clavells negres, el dels Monegros (fosquet el nom, també) i el panorama que pinteu en aquest relat, arribo a la conclusió de que la llum està en recessió i que acabarem tots cruspits per un forat negre de dimensions inimaginables.

Se't nota la petja de Descartes, encara que el teu magí estigui més per la seva filla.
Faig meva la teva tesi en què enalteixes l'ús de raó, que per això ens l'han donada. Tothom qui et llegeixi veurà clar que transitar per la via del sil·logisme és molt més efectiu i tranquil·litzador que fer-ho per la via de les emocions. Aquestes ens allunyen de la realitat encara que els seus defensors prediquin el contrari perquè, a parer seu, surten de dins. I aquesta és la trampa. La realitat no és dins, sinó fora.

Ara mateix torna a voltar per la pell de brau un fill d'un dels fantasmes de la guerra. I jo et pregunto, els fantasmes poden tenir fills? Si en tenen, lògicament, també és un fantasma de la guerra, per la qual cosa la reconciliació encara no és possible.
Home savi, què hem de fer?

Tants cops no veiem l'evidència si no encaixa amb les idees preconcebudes que tenim d'allò.  Que curiosos som els humans... M'ha agradat molt el relat! Divertit i amb un rerefons que fa pensar...
Aprofito per donar-te les gràcies per visitar i comentar els meus relats!

Doncs mira: en el comentari precedent sí que hi havia posat els tags, o sigui que, a la vista del resultat, la conclusió és que la mida per defecte no és 1 sinó 2.

Perdona, SrGarcia, que en el comentari precedent m'havia oblidat de posar-hi els tags. Ara sí, que he acabat.

En un comentari a aleshores he fet una prova amb la mida 3. Ara, amb tu, segueixo baixant. Suposo que la mida per defecte deu ser 1. Tranquil, que ja he acabat.

Gràcies per insuflar-me part de la teva ciència. El tag que m'has dit funciona.

En aquest país encara hi ha qui s’estima més intervenir la realitat perquè quadri amb el contingut dels papers oficials. Tot abans de fer el contrari, esmenant-los. Ni reconciliació nacional ni memòria històrica: acabar [literalment] amb els fantasmes de la guerra.

Bon exercici d’humor negre, en la línia del millor Berlanga, que no és el de "La vaquilla" sinó el de "Plácido" i "El verdugo".

Gràcies. I sí és absolutament autobiogràfic dissimulat en un diàleg!
Amb total cordialitat

... molt el comentari al meu relat 'CANT A L'ARMONIA SENSE AMO'.
Crec que el teu relat vol evocar el pèssim oblit que s'acostuma a tenir sobre les persones que s'entreguen a un perill molt compromès amb la llibertat i els drets generalment per a quasi tothom.

Sergi

Hola, SrGarcia.

El teu relat és simpàtic i fa pensar. Pobres dos homes, donats per morts i per fantasmes. El que pot fer la guerra i les matances per als supervivents... i, al final, els dos executats...

No estic segur d'entendre al cent per cent el relat però reconec que és molt enginyós.

Ens veurem, SrGarcia. Que passis un bon dia, company de web.

Hi ha qui li va tocar a un bàndol o altre, sense triar-lo. D'altres van lluitar per les seves idees...però la guerra els va afectar a tots. Reconciliar deu voler dir reconèixer a tots els que van patir la guerra i a tots els morts encara no trobats ni enterrats.

En el teu relat ho soluciones matant-los, esborrant els fets. No crec que sigui la millor manera, sinó una manera hipòcrita de solucionar-ho.

El relat està molt ben escrit, com sempre i m'agrada perquè la majoria de vegades parteixes de fets històrics i els expliques de tal forma, que sempre et fan pensar.

Gràcies pels comentaris que sempre fas els meus poemes. De l'últim "tatu", dir que s'acosta bastant a la meva intenció quan el vaig escriure,malgrat he trobat interessant tots els altres comentaris, més rics segurament, que el mateix poema.

I la que no ho és. M'explico: els dos veterans personifiquen la reconciliació possible. Havien viscut el mateix horror des de posicions diferents, obligades O volgudes. Tant se val això! La reconciliació impossible és la que es fonamenta en el no coneixement i l'estultícia...
Bon relat, molt bo. Bo per llegir i per pensar...
Amb total cordialitat

Dos que congeniaven naturalment (perquè havien conegut la realitat crua) resulten damnificats per uns indocumentats mancats de empatia, orientats amb consignes, des de dalt.
La impossible comunicació humana, quan queda mediatitzada per “l’establishment”.
La naturalitat és més eficaç. Però les disquisicions amorals populars, resulten també sobtades i sorprenents.

He trobat el vostre relat molt profund perquè descriu perfectament la hipocresia que envolta, que tapa, tot allò que no interessa reconèixer de debò i que es vol esborrar sense tenir-ne les eines adients per fer-ho correctament. La recuperació de la memòria històrica, els actes i els gestos que volen contribuir a girar full no sempre es fan tenint en compte la sensibilitat ni les emocions ni les necessitats reals de les víctimes. No l'he trobat divertit com alguns companys relataires. L'he llegit recordant els testimoniatges del museu de Gandesa, sobre la batalla de l'Ebre, que em van commoure. Persones que havien viscut la batalla per estar en el mal moment en el mal lloc i en una molt mala època. I justament, ara que tenim més guerres a Europa, està clar que la naturalesa humana no ha après a conviure dins la pau. Encara som tan rucs que generem nous conflictes i noves guerres. Us felicito pel relat. I us agraeixo molt sincerament els vostre comentaris als meus. Cordialment,

Un relat històric i entranyable per com descrius els fets i l'escenari que l'acull. Molt ben estructurat tot el text...Amb un final que em toca el cor i la consciència. Tal volta ara llurs ànimes descansaran en pau....

Un relat amb molt bon sentit de la història dels fantasmes.
Si en el poble decideixen matar-los per sempre, perquè així, estarien millor i tindrien bona reconciliació. Però com matarien "els fantasmes", si ja estaven morts.
M'ha fet riure un muntó...
M'ha agradat d'allò més, tota la seua acció.
Cordialment.