Una quimera, llegir-te ha estat un plaer des de diferents punts de vista.
El primer, perquè, com sempre, els teus textos són ben escrits, organitzats i en precisió definits.
En segon lloc, pel contingut d'aquest poema. És realment molt fresc. Imagino l'escena al costat del mar. Els pits femenins es mereixen un mar de fons, potser més mediterrani i càlid que el que apareix en la pintura.
Per altra banda, en el poema utilitzes el tu. Crec que és molt encertat. Tot el conjunt del poema ho és. És com una brisa de primavera, realment càlida. I les mitges. Oh, les mitges!
Res més... Només dir-te que jo VULL DINAR AMB TU.
Una abraçada forta.

Hola guapíssima,
El cert és que m'enracordo molt de tu. També moltes gràcies per les teves amables paraules.
El primer que vaig fer en arribar a casa, va ser llegir el teu relat. El primer dels que he llegit en el llibre.
Em va semblar una idea ben trobada. Un final sorprenent. I també una reflexió important, la de l'obra i la de l'autor. Desquartitzar el cor del crític (la filla) és el mode de trobar la clau per la nova obra.
Aquí m'agradaria recordar-me de Henry James, en un dels relats curts que fa, porta a terme una crida, tot i que secreta o silenciosa, per tal de dir que l'obra que fa, el seu màxim secret, és que vol ser llegida.
Una abraçada forta, Alfons.

Sempre és interessant això del poder de la no violència. Per la qual cosa felicitats. En tot cas, el teu relat és el món al revés. De moment, allò que ha succeït és que certs sectors a favor de la independència del País Basc han utilitzat la violència. Mentre que els que ocupen els carrers amb tancs, de moment estan actuant avui a partir de la legalitat, que en qualsevol territori es requereix per tal de tractar qualsevol problema. Això d'estudiar les arrels ancestrals, per altra banda, m'ha recordat a Bentham o a qualsevol altre autor del conservadorisme més purità, que a partir del passat vol justificar una posició completament política. Les arrels ancestrals no serien les d'un poble basc mil·lenari? Perquè això resulta demagògic i del tot fantàstic, història inventada en tot cas, que no pot adequar-se a una realitat molt més complexa i evolutiva.
En fi, vull quedar-me, tanmateix, amb això de la no-violència, que sense cap dubte no pot suposar res més que no sigui estreta normalitat, ja que com cal corprendre allò que és necessari és no matar per les idees polítiques que hom té. Un pot defensar que un territori ha de ser nacionalista, tal com el teu text somia, o bé socialista, o bé conservador, o bé..., però en tot cas la normalitat és no matar per això, sinó intentar argumentar. La democràcia hauria d'estar fonamentada en aquest supòsit. Una salutació ben cordial.

Amiga Àfrica, el meu comentari no pot pas ésser tan elegantment admiratiu com el de company Capdelin, ni tan ofensivament estrany com el de Dante.
Crec que és un bon poema, ple de sensualitat i amb paraules ben aconseguides. En fi, jo també crec que escrius força bé. Una abraçada. Daniroura.

tot i que no sempre els valoro o comento, els teus poemes, més encara si són d'amans assedegats o de passions roges, com per exemple el de sexe i natura, que em va entusiasmar i vaig llegir diferents vegades.
Laia, guapíssima, quina alegria avui haver rebut un teu missatge. Adivines el secret. Es tracta d'un crit trist d'un escriptor (jo) que voldria amb tot el cor ser llegit. HJ és Henri James, i en el text hi ha dues obres seves com a pistes: la copa daurada i la figura de l'alfombre. En aquest darrer relat curt, Henri James ens parla d'un gran secret que no és descobert, penso que és el mateix, voler ésser llegit. Per això dic que em consola Paul Celan (et recomano molt "fuga de la mort"), ja que no fou reconegut com a poeta, i és un dels grans, fins a una avançada edat, o bé em sorprèn la força dels relats d'Unamuno, que té tants lectors, que fins i tot un dels seus personatges el podria matar. I és així, sense les seves obres o els seus personatges, avui, ningú recordaria Unamuno. Una abraçada forta.

Després de conèixer aquest últim poema, que abans havia comentat, et busco els relats més rojos, perquè m'atrauen. He trobat aquest. Tens raó, se sembla molt al relat de l'Àfrika, tal com dius en un dels teus comentaris que li fas. Una abraçada.

M'encanta del teu poema la teva austeritat tan sumament sensual, directa, madura, egoista, despiadada, i per això tan estimulant. Un petó gran. Les cames de la fotografia són teves? Si ho són... un altre petó.

Molt bon relat sobre quelcom veritablement tràgic, que a més està del tot justificat. No és una història que vol colpir el lector, sinó un text que explica una situació humana del tot tràgica. I a mi, se m'havia oblidat que, en efecte, la vida era a voltes així de tràgica.

Després de la nostra primera topada. No sé si t'enracordaràs, em reconcilio amb tu pel teu poema. També estimo la relativitat i m'espanten les veritats dogmàtiques. Envoltat de planetes, encara que no em diguin allò que vull sentir, perquè la crítica és tan poderosa, que ajuda a millorar. No t'allunyis, en conseqüència, tampoc de la meva òrbita, que jo en la teva ja hi estic ben còmode.

En efecte, els casaments són una explosió de conclusions, també de començaments i de continuacions. I en allà es troba a faltar molt els estimats i també els absents. Si és una història real, la trobo molt ben relatada i per això la meva nota atorgada i per tu merescuda. Però si és una història fictícia penso que carregues massa la ploma per arribar a l'emoció del lector, que ho aconsegueixes, però crec que aquesta no hauria de ser l'objectiu d'un gran relat.

Baudelaire, que obre la poesia moderna, va parlar del "flaneur", que és aquell que vaga per la ciutat mirant. Mira, per això, per trobar històries i adivinar-les, per relatar-les després. Aquesta teva història d'un altre "flaneur" és profundament sensual i ben escrita, amb paraules molt ben trobades. Enllaça, a més, amb la gran literatura, pel tema del "flaneur", però també per ser una reflexió al voltant de l'obra literària. Qui l'escriu? L'autor o la vida que viu l'autor? De qui és la història? De l'autor o bé se li escapa de les mans quan l'escriu, no només perquè les interpretacions i lectures seran llires, sinó també perquè fins i tot la forja de la història, no és completament controlable. Una història, per això, molt plena de contingut. Una abraçada, ets un home o una dona?

Amiga,
He vingut a llegir-te després del teu amable i intel·ligent comentari. He analitzat atentament per tal de trobar-te alguns errors, per així poguessis també utilitzar aquesta meva crítica, com jo amb la que m'has fet.
Bé, el resultat és: "estés" és estès. Xorrada no existeix. Si escrius "vencida" en castellà millor que sigui amb cursiva. Quan escrius "més en" hauria de ser més em", i "l'he", crec que és li he. Per últim, opino que no hauries de reiterar que vas d'un tema a l'altre.
I per què no? Doncs perquè escrius decididament molt bé, i volent causar aquesta impressió, ja ho fas, sense necessitat de dir-ho. Quan se't llegeix, si entres en el text, ja veus que qui ho ha escrit pensa en diferents coses, però sempre amb un fil conductor, que en aquest cas seria el dolor.
És una història ben explicada, que ha aconseguit fer sentir-me el malestar d'estar en una revisió mèdica i també la fina ironia de la protagonista.
Com ja saps quan hom escriu quelcom, quan s'ha publicat escapa de les seves mans i la interpretació, aleshores, és lliure. A mi, el teu relat quan dius que el mugró per la por s'ha endurit m'ha semblat fins i tot eròtic. Potser si haguessis eliminat aquestes dosis d'ironia, no m'hagués atrevit a pensar-ho. Però a mi personalment m'agrada molt més així. L'humor és sumament vital en tot allò que fem. Per això moltes felicitats. I un petó.

Collons! Quina ràbia aquests erros certs que el company amable em comenta. Això em passa per no revisar els textos. Aquesta vegada sí, prometo que serà l'última que la impaciència m'empeny a no fer-me autocorreccions. Disculpeu. Tots els que anomena són certs i greus.

Amic Jeremies,
Gràcies per les teves crítiques. Són sense cap dubte potents, però educades i assenyades.
Discrepo, potser això m'agradaria haver-ho escrit sota el meu relat, d'algunes coses. M'agradaria haver-ho escrit sota el meu relat, ja que com a crítiques contundents, potser haurien d'estar ben matisades. En tot cas, és igual, ho escric aquí.
En la carta m'escrius: "de explicació" i com ja saps és d'explicació". Crec recordar que aquest és l'error, però ara no sé si és exacte.
Llavors en aquest bon poema escrius, "va queda", i com bé saps és "va quedar".
Sobre els problemes de puntuació o bé quan em dius que haig d'utilitzar menys els possessius, crec que això és criteri de l'autor. Poc elegant? Hi ha paraules ben poc elegants que cal que hi siguin en un text. Escollir un possessiu en un moment determinat, penso, que és una opció que no pot aturar-se per més que uns acadèmics considerin que és poc elegant.
Sobre el CD: tens tota la raó! Error important.
Quan escrius "a una cala salvatge sota els pins", jo crec que és millor en que a.
Jo posaria coma després de cansat en la segona estrofa o punt, després d'entranyes punt.
En el tercer paràgrafs, després de maradignes, ha d'haver un punt, crec que aquí és inevitable.
En el següent paràgraf hi ha d'haver punt després de tinc.
Quan dius "i allò que fa ser lliure va morir", has d'introduir "em", ja que aquesta és una sensació personal, que no hauries de generalitzar, no tothom percep la realitat de la mateixa manera.
És molt poc elegant començar frases amb la mateixa paraula, i més encara en un text tan curt: "Adéu".
Les meves discrepàncies en la puntuació són moltes més. Però, finalment, crec que has escollit puntuar d'aquesta manera per voluntat enraonada. Per això, encara que t'hagi donat la meva opinió, penso que no està pas gens malament, i n'estic del tot segur que ha estat escrit així de manera voluntària.
Sobre el contingut del poema, que ja saps que les lletres escapen de l'autor un cop escrites, opino que cau en alguns tòpics nacionalistes. I no sé si m'estic equivocant. Però la meva hipòtesi és que es construeix una història plena de mites com per exemple paisatges imaginats i enyorats, pàtries que s'esdevenen de la mor a la terra més pròxima i, en canvi, després les anomenes d'aquesta manera, és a dir, pàtries. Una pàtria no és el paisatge estimat, sinó una construcció política, un discurs polític o projecte.

En fi, amic Jeremies, vull dir que em sembles un esplèndit escriptor. Ho dic amb tot el cor. I les teves crítiques i escrits són plens de coneixement de la llengua. Estic segur que els teus comentaris m'hauran servit per evolucionar. Fins i tot, afegiré que les meves crítiques, moltes de les quals, han estat una certa reacció pel teu text, perquè no t'has adonat que, allà, moltes de les accions que critiques havien estat escollides per mi de manera racional.
Una última pregunta: en la foto, que he suposat eres tu, apareix una tercera i enigmàtica mà. He cregut que un bon escriptor com tu potser tenia aquest secret. Tres mans que et donen solidesa en els teus escrits. Una salutació ben cordial.

Com que m'has aferrat fort, he sentit ganes de conèixer més de tu i, ai las!, quin descobriment: quin català més maco, quina bona reflexió. Estimar és patir per la possible absència de l'altre, sí; ser feliç és pensar també que tot pot canviar. Però és també saber disfrutar del moment feliç.
Borges deia que si tornés a ser jove soritiria a caminar, quan plou, sense agafar paraigües i deixaria que la pluja l'empapés de les olors de la primavera i dels arbres. Correria sens preocupar-se del cansanci; estimaria amb el cor obert sense por. Es penedia d'allò que mai havia fet, i no del que va fer. Una abraçada,