He vist la mort

era un infant trist,
derrotat per la gana
i l'oblit.

Senzilla estrofa, plenitud de sentiments. El tema thànatos és tan encisador, tan present en els nostres dies, tan real com la vida mateixa, com l'amor, com la mar, com la nit...

Gyps, m'enamora aquest poema teu perquè parles de la Dama mirant-la de fit a fit, fitant-la directament als ulls. Amb valerosa valentia. Gràcies, d.

Per on l'aigua queia,
a l'entrada de tot, si,
fes memòria.
Fes memòria amb les mans,
amb els llavis, de tot cor,
amb els peus a terra.
Deixa't mullar
d'aquells moments sagrats,
les gotes pures de frescor, de tendresa.
Després, ruixada,
amb l'olor d'aquell tumult,
proclama un bes que tot ho agleve,
i un adéu de barca,
i crida, ben fort,
com una finestra oberta,
que l'aigua marxa, com la vida.

tant se val el tema que tractis, sempre penetren amb força i aquest n'és una bona mostra. Quan el llegeixo, no hi veig la mort en sí mateixa sinò tota la misèria que a vegades l'envolta.
La meva admiració davant uns versos que m'han arribat molt a fons.
Una abraçada

Hi ha poemes que commouen, que colpeixen l'esperit del lector. I que no necessiten comentaris. Simplement hi podem manifestar la nostra admiració, plena de modèstia.

ho pot tot


la vida
també

... a aquest poema teu, amb la recomanació del meu germà mortal En Francesc.
Els déus no coneixem la Mort, però també la veiem reflectida als ulls dels éssers mortals.
De vegades sembla un infant, de vegades una dama de negre, de vegades una anciana decrèpita. Ella té mil cares, però quan la veus que et mira, no pots fugir...
Perquè no parlem de sexe???

Un abraç diví!

DYONISOS

El teu poema m'inspira a parlar del poc que a vegades les persones valorem el que tenim. Sempre aprenem les coses massa tard , quan ja no hi ha possibilitat de tornar enrere.
Com t'ho diria , quan ens falta allò que sempre hem tingut i de cop i volta ens adonem de que ho enyorem però ja no hi és ens invadeix la sensació de buidor, de remordiment...
La mort, el concepte de mort pot ser molt diferent del que ens pensem en un primer moment... La miseria, l'absència, l'enyor... un pot estar perfectament mort en vida i no intentar ni tan sols fer un esforç per abandonar aquest abatiment, deixar passar el temps com si res i viure dels records que mai tornaran. D'una felicitat postissa que en realitat ha fet més mal que be. Estimada amiga , mentre hi hagi persones com tu crec que mai cauré en aquest buit perque sempre em sentiré recolzada.

Una abrçada

...en que és una pena ser un esser humà. No sabem el que tenim i ens dediquem a fer lleig el que sempre ha estat fabulós. Però per alguns la mort és un nen somrient que els acull amb els brassos oberts i els treu de la misseria i el sufriment. Trist però crec que cert.


La teva poesia amaga tristor i veritats com punys.


Una abraçada.

Aquest estiu vaig veure la mort als ulls del meu sogre. Aleshores vaig escriure aquests versos...

AMB UN NUS A LA PLOMA

"...tanto penar para morirse uno."
-MIGUEL HERNÁNDEZ-

He assistit avui sense voler
a quelcom sublim.
He ensumat la flaire de la Mort,
el deu hàlit d'ametlles amargues,
de ben a prop...
Hores i hores, fins m'he avorrit!
He vist un home desesperat.
Un home que, de sempre,
l'he vist tranquil...
Cagant-se en Déu,
blasfemant, destrellatant...
Un home callat, prudent,
al que volem,
no el podem ajudar...
Per què no el podem ajudar
a fer el seu traspàs sense patir?
De què els val la religió
als que mai no han cregut?
Com a ell, com al meu sogre...
Cal canviar els valors,
morir tranquil, per mi,
és més important
que morir sense pecat...

***

Godella, 06/05/2007 (03,25 hores)

-----------------------------------------------------

Ja sé que no és publicable, a més de que no està ni corregida ni retocada, però te la transcric per a que veges en quin estat d'ànim em trobava, després de passar-me tot el dia a l'hospital amb ell, veient-lo patir.
Res més, com diu el meu paisà Ramon (rnbonet), cal pensar en altres coses més joioses.
Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

Aquest estiu vaig veure la mort als ulls del meu sogre. Aleshores vaig escriure aquests versos...

AMB UN NUS A LA PLOMA

"...tanto penar para morirse uno."
-MIGUEL HERNÁNDEZ-

He assistit avui sense voler
a quelcom sublim.
He ensumat la flaire de la Mort,
el deu hàlit d'ametlles amargues,
de ben a prop...
Hores i hores, fins m'he avorrit!
He vist un home desesperat.
Un home que, de sempre,
l'he vist tranquil...
Cagant-se en Déu,
blasfemant, destrellatant...
Un home callat, prudent,
al que volem,
no el podem ajudar...
Per què no el podem ajudar
a fer el seu traspàs sense patir?
De què els val la religió
als que mai no han cregut?
Com a ell, com al meu sogre...
Cal canviar els valors,
morir tranquil, per mi,
és més important
que morir sense pecat...

***

Godella, 06/05/2007 (03,25 hores)

-----------------------------------------------------

Ja sé que no és publicable, a més de que no està ni corregida ni retocada, però te la transcric per a que veges en quin estat d'ànim em trobava, després de passar-me tot el dia a l'hospital amb ell, veient-lo patir.
Res més, com diu el meu paisà Ramon (rnbonet), cal pensar en altres coses més joioses.
Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

cada dia hi lluito,
animal de mil cares,
traidora, pacient, silencosa,
em roba els pacients i amics.

ella riu aspre, i orgullosa
no te presa, sempre guanya.

te mil cares,
de nen , tristor infinita,
de motorista imprudent,
de home sedentari que fuma amb neguit
de vell que la vida agota amb pas lent.

animal de mil cares es la mort.
Avet

cada dia hi lluito,
animal de mil cares,
traidora, pacient, silencosa,
em roba els pacients i amics.

ella riu aspre, i orgullosa
no te presa, sempre guanya.

te mil cares,
de nen , tristor infinita,
de motorista imprudent,
de home sedentari que fuma amb neguit
de vell que la vida agota amb pas lent.

animal de mil cares es la mort.
Avet

...caldrà tenir-ho en compte. Fins i tot, potser que siga molt bo.
Jo, com t'he dit alguna vegada, el trobe excessivament tètric. No tinc cap vara d'amidar tristeses ni desgràcies. Ho sent!
(I no dic "francament" perquè només en escoltar el primer monema em recorre un calfred!!!
Així que canvie de tema, desitjan-te MOLTA REBOLICA. I salut contínua!

Mercès, gypsy

En una massa breu mirada, he vist la incosciència egoista que mata i mor. La tristeça de la ignorància i l'apariència real de la mort i el mal. M'agrada comentar-te el que he vist, encara que siga massa de pasada.

M'agrada i m'emociona el teu poema.

gairebé mai poemes, però és que el títol m'ha fet gràcia.
Crec que és un bon títol, sí senyora ;-) (ei, que ja sé que no l'has copiat, eh?, que cada cop costa més de fer aquí títols que no estiguin repetits, amb tanta gent i amb tants relats com hi ha). És només, com et deia, que m'ha fet gràcia veure-ho.

tenen la capacitat de agafar-se al cor de qui els llegeix (vull dir els poemes com el teu, que parla d'una qüestió social) i deixar-te amb un esglai.

Crec, que has fet servir les paraules justes per transmetre aquesta sensació, i m'he quedat un xic esglaiat.

Hola gypsy.
Diuen els que han viscut.

-No sabem què diuen els que han mort...
Nafres vives caminen ferides de mort.

-La nafra sempre es viva...
Avancen a pas lent...

-Potser encara no hem deixat de ser una deferra humana...
Fins esbandir la vergonya
que vesteix la nostra mirada,
aquella que ens fa esclaus
encalçats dels febles.

-De vegades la feblesa ens fa ser esclaus i disfressem
la nsotra mirada...

He vsit la mort,
era un infant trist,
derrotat per la gana
i l'oblit.

- La mort en la mirada d'un infant és la tristesa que més m'esgarrapa...

M'agrada molt el teu poema.
Perdona la meva manera de comentar el teu poema.

salut, onatge.

.