que no hagis pensat a fer les "S" amb el n. "5". Hauria quedat encara més bé. ;-)

I fins i tot la T amb el 7... però llavors potser no es llegiria: P45547 No, no funciona.

B0N 4NY 9!

Aquesta conversa m'ha fet venir al cap els diàlegs divertidíssims i absurds de la gran actriu i cantant (per mi, ja sé que no és una opinió unànime) Barbra Streisand, en concret en els de la pel·lícula "What's up, doc?" (si no l'has vista, te la recomano vivament... si la trobes en algun videoclub, que no serà fàcil perquè és de fa 30 anys, o més).

Aquest estiu he llegit una obra de Ramon Folch i Camarasa, "Estrictament confidencial", que m'ha fet pensar molt també en la teva manera de narrar.

Et felicito, perquè saps despertar en els lectors (almenys en un) aquesta mena de referències gairebé mítiques.

i torno aquí per deixar-t'hi el comentari, ja que aquí no n'hi tenies cap.

Un cop més, una història de gent bona. Molt ben portada, el que comença amb aires de novel·la negra amb un detectiu més que cregut que sembla que esperi el cas de la seva vida, es desenvolupa amb un seguit de girs que no deixen veure la cosa per on va... i es clou, com sempre, amb la sorpresa final.

Això de Roca-feler està molt ben trobat.

està molt bé que et treguis importància, Mercè, és molt bonic, però el fet és que la teva puntuació és ara com ara de 9,87 i, per tant, et correspondria estar entre els cinc més valorats.

Per això et demanava si és que "tenies poders" per evitar-ho ;-)

una cosa, Mercè, que ja m'hi vaig fixar fa dies. Com és que no surts entre els autors més valorats?

(Potser és que tu pots controlar-ho? Que tens poders? ;-))

...però la disposició dels comentaris me l'ha fet malbé!, perquè no m'he pogut estar de llegir el d'en rnbonet, que apareixia el primer aquí a la dreta, i ja he sabut el final.

Si us plau, comentaristes (i jo també m'ho aplico), podeu dir que el final us ha sorprès, que no us l'esperàveu i tot el que vulgueu, però no l'heu d'explicar! Perquè encara que no vulguis els ulls se te'n van cap a la dreta i en un cas com aquest ja has begut oli, perquè la sorpresa és bàsica.

De tota manera, Mercè, hi torno, tot i saber el final, m'ha agradat!

i el llibre? Jo vull llegir el llibre promès! ;-)

No, seriosament, no sé si traslladaràs el llibre de la interpell a aquesta mena de bòtil antic que en diuen RC, però si ho fas el llegiré. M'encanten les històries d'abans del Desastre Còsmic.

Encara més seriosament: felicitats per la introducció.

a on ens porta aquest relat? A on ens porta en Joan aquest cop? I quan ja et sembla que allò no porta enlloc, més ben dit, que no porta enlloc més que al lloc assenyalat pel rètol del començament... salta la sorpresa.

Ets un mestre de les sorpreses simpàtiques.

aquest relat senzill. Senzill i potent. Has descrit molt bé els sentiments de la protagonista. Els personatges secundaris (mare, germana, autoritats, i fins i tot la cala, encara que li dediquis tantes ratlles) queden una mica desdibuixats, potser, no del tot ben descrits. Però com que m'ha semblat clar que eren secundaris, no passa res perquè els vegem només en esbós.

Sobretot m'ha agradat aquesta frase, que suposo que és la clau de volta de tot: "sabia que aquell seria un dels molts comiats que hauria de superar i deixar enrere a la vida".

per explicar el que són les supersticions. T'ha eixit rodó! Molt ben escrit, fa que el lector senti dins seu el neguit d'aquella família. La narradora, és clar, no se'n fa càrrec, perquè era molt joveneta i tot plegat va ser per a ella com una aventura, però per als pares devia ser una tragèdia de ca l'ample.

Ja ho dic, has explicat breument una història molt rica de detalls i de vivències. Felicitats.

que has encertat força el punt de vista d'un d'aquests criminals domèstics.

Per mi, hi sobra el "O no?" final. Potser l'has volgut incloure perquè ningú no pensés ni de lluny que l'autor "comprenia" els plantejaments aberrants del protagonista, però crec que no feia falta. Queda més rodó sense el "O no?", pel meu gust.

Si has inclòs aquest "O no?" per fer veure que el protagonista no està del tot segur del que diu, llavors li veig més el sentit, però potser caldria, si fos així, que hi hagués alguna altra expressió de dubte (dubte cínic, cal dir-ho, perquè si dubtes i ho fas...) al llarg del relat. Que quedés clar que el protagonista és perfectament conscient que tot el que diu és pura excusa.

Bé, això és el que em suggereix, en l'aspecte formal, el teu relat. Del contingut, el que deia al començament: cal anomenar-los criminals i tractar-los com a tals des del primer dia que alcen la mà.

aquest recull de solucions teves, pràcticament calcades, en un article de la revista Llengua Nacional (n. 66, 1r trimestre 2009, article "El jovent i la llengua", signat per Pere Ortís). T'ho dic per si no ho sabies, que suposo que et farà gràcia... o no, perquè l'Ortís, si no ets tu mateix, t'hauria d'haver citat... si no és que tots dos heu begut de la mateixa font.

Bé, sigui com sigui m'ha semblat que t'ho havia de dir per si no coneixies la revista.

que acaba bé, perquè ja em temia que es compliria el que ens passa tan sovint ara als adults: que tenim tanta por ("necessita que la cosa vagi de fàbula per demà seguir endavant") que som incapaços d'arriscar-nos, i llavors en comptes d'anar pel millor, ens conformem amb el fàcil, amb la seguretat de l'èxit comprovat i garantit i reassegurat.

M'ha agradat molt aquest doble canvi de trajectòria, tan ben descrit (i breu!, jo hauria necessitat fulls i més fulls per intentar expressar uns sentiments complexos com aquests que retrates tu). Felicitats.

i més que bo, boníssim. M'ha agradat molt descobrir-te aquí, Lluís (sé qui ets per les pistes que dónes tu mateix a la bio), i encara m'ha agradat més trobar-t'hi amb aquest exercici d'habilitat lingüística per a mi impossible d'imitar.

això que em dius que la dècima és un poema no li ho diguis a ningú, però no ho sabia. Quina vergonya. I jo pensant en loteries: materialista!