Fase terminal

Un relat de: ROSASP

Em balla d'altre cop pel cap i per cor, l'angoixa punyent de la fase final de l'ésser humà...

Recordo des de molt petita, la imatge d'un parent llunyà ja bastant vellet, que s'anava consumint lentament. Tenia la gran sort o desgràcia en aquest cas, de tenir el cor fort com un roure, d'aquella gent de camp que no havien estat mai medicats.
Un dia vam anar amb el meu pare a veure'l a la torre on vivia amb els seus tres fills solters. Estava tombat al llit i un costat dels llençols que el tapaven, quedava pla.
Li havien tallat la cama i s'anava gangrenant sense poder-hi fer massa cosa.
Al cap de tants anys, se m'han esborrat les faccions del rostre de l'ancià, només recordo l'absència d'un tros de cos, la cicatrització forçada i infructuosa de la brutal ferida.
Al cap d'un temps, li van haver de tallar l'altra cama i finalment va morir, ocupant la meitat del llit.
Quelcom es va esquinçar dins meu, perquè no vaig aconseguir comprendre de cap de les maneres quin significat tenia sofrir per no-res.
Vaig anar buscant per tots els racons possibles un simbolisme al patiment darrer, vaig endinsar-me en els escrits bíblics, en molt llibres de tota mena que feien pensar.
Però per molt que ho intentava, la remissió del pecats i la via a la purificació i a la santedat no em semblava motiu suficient per tan turment i degradació de la persona.
Aquell sofriment asfixiant, només em semblava omplir d'impotència i incomprensió al malalt i a les persones que l'acompanyaven per aquell camí cap al final del trajecte.

Quan la meva àvia tenia 71 anys, la van operar d'un pòlip a la matriu, ja ens havien advertit que era d'una gran mida, però no pensàvem que el diagnòstic seria el pitjor de tots.
S'havia escampat el tumor per tot el ventre i ja no hi havia res a fer. De fet només van obrir i tancar, molt punts a la panxa i cap esperança per poder-li oferir.
Ens van recomanar que no li diguéssim res del seu estat i tots vam haver de fingir que tot tornaria a la normalitat.
Jo llavors tenia 18 anys i ella sempre havia viscut a casa amb nosaltres.
L'estimava tant com a la meva mare, fins i tot potser teníem més afinitat de caràcter, era molt amorosa i m'asseia a la seva falda i ens fèiem moixaines. Li retallava el cabell i ella somreia, refiant-se'n de les mossegades que li feia amb les tisores.
Quan ens la vam endur a casa per veure com anava morint poc a poc, no em vaig separar d'ella gairebé ni un moment. Dormia a la seva vora, sentia la seva respiració feixuga i forçada.
No podia empassar-se el menjar, els seus ulls eren tristos i absents. Tot la marejava i en el fons de la seva mirada, podia veure la mort. Jo hi lluitava directament i amb totes les meves forces, la volia a qualsevol preu, no volia deixar que marxés i estava amatent a la seva vora esperant un miracle.
Va durar tres mesos de continu sofriment, on va semblar morir dues vegades. Sobrevivia no sé ni com per tornar a patir i jo l'estimava tan egoistament que preferia veure com es desfeia a que marxés per sempre.
Ja només era l'ombra del que havia estat uns mesos abans, quan jugava al futbol amb nosaltres i ens passava la pilota, amb les seves rialles dolces i vitals.
Em va costar molts anys treure'm aquelles imatges darreres i la meva turmentada visió del record de tant dolor, sempre esdevenia injusta i crua.

He vist molts malalts sense cura. Sempre he intentant regalimar tendresa i coratge en la mirada, amagant la impotència que cridava en el meu cor una i altra vegada.
Els hi he donat ànims malgrat saber que no hi havia cap esperança i he continuat buscant significats ocults a tantes doloroses mutacions.
Les cames inflades, el rostre desencaixat, suors i freds pessigant la pell. Potser un mes, potser una setmana, potser dies...
Estem avançant contínuament en medicina, però continuem al punt de partida de moltes coses.
Aquest és un tema molt delicat, que sempre desperta moltes polèmiques.
Mèdicament, només es pot ajudar al pacient terminal amb calmants i morfina per atenuar el dolor, amb l'assistència de personal qualificat als hospitals o a casa.
Molts d'ells es veuen morir sense reconèixer que no hi ha marxa endarrera, molts ja no se'n poden adonar dins de la inconsciència. Potser haurien volgut dir tantes coses i no n'han tingut l'oportunitat.
Els hi intentem amagar la crua realitat, disfressats d'esperança. En certa manera és coherent i lògic, no tothom encaixaria igual la notícia, no sé com seria el dolor més suportable.
No sé...
És el meu gran cavall de batalla, porto molts anys analitzant, llegint, reunint pistes i missatges ocults, raons que em facin més portadora la propera vegada.

Avui, la meva filla i jo hem acaronat al Rocky, la nostra mascota.
S'ha fet ja vell, ara ja només vol estar tombat mig dormitant, ha perdut la visió i té una pota molt inflada. Sé que ja li queda poc temps.
Demà el portarem al veterinari i si no té solució, li farem ficar una injecció per ajudar-lo a morir. Primer els hi donen una anestesia i després el líquid que tot ho acaba.
Amb els animals és un acte de caritat i una demostració d'estimació estalviar els darrers patiments, mentre se t'enaigüen els ulls acaronant el seu cos tebi que mai oblidaràs del tot.
I amb les persones... Què passa amb aquest període de temps de degradació i sofriment fins deixar de respirar?
Sé que és un tema molt delicat, on s'ajunten i es barregen temes ètics, morals i religiosos.
També sé que serà difícil de trobar-hi les lleis més justes i correctes per tothom. Però ajudar a morir en aquests casos tan clars i si l'afectat ho ha deixat escrit durant la seva vida, no crec que sigui matar, sinó tot el contrari.
Crec de tot cor, que morir dignament hauria de ser un dret.

Jo només parlo per totes les sensacions emmagatzemades al cap dels anys, no és més que una opinió que fa temps que em balla pel cap.
Em considero una persona espiritual, però no crec en el sofriment com un camí que porti a cap lloc.
M'agradaria, si en tinc l'ocasió, d'acomiadar-me dels meus quan encara el rictus del dolor i de la mort no s'hagin engolit totes les meves paraules. Deixar el bon regust d'un somriure obert i ple d'estimació.
I si es dóna el cas, que m'agafessin de la mà per no sentir-me sola, mentre acaronada per l'anestesia i el verí, comencés a caure en un somni profund...




Comentaris

  • relats en català molt seriosos...[Ofensiu]
    bertran | 21-03-2007

    Entre el relat i els comentaris, una reflexió molt seriosa. Com vosaltres, no crec que es pugui resoldre només amb lleis...o amb drogues.
    El sofriment està present, és un fet i no és igual per tothom. Quí ho pot entendre? Per què tot són només preguntes? O és que no sabem res de res? Només som un petit accident en el temps?... Jo no m'ho vull creure!
    Gràcies, Rosasp!

  • reedició[Ofensiu]
    peres | 26-01-2006

    ahir deien a l'Avui que el llibre de Hennezel l'acaba de reeditar en català. L'editorial és Viena Helios.

  • ufff...[Ofensiu]
    març | 04-08-2005

    les teves paraules m'han tocat fons. He reviscut moltes situacions que no em queden pas lluny en el temps, de fet, de fa només uns quants mesos.

    Com dius, és un tema molt delicat. Ni després de la meva primera trobada propera amb la mort, sabria què voldria per mi.

    M'ha agradar llegir-te. Fins aviat!

  • eutanàsia[Ofensiu]
    peres | 04-08-2005

    Hi ha un llibre que et recomano, "La mort intime" (ed. francesa, Robert Laffont). cRec que se'n va fer una edició catalana (a Columna?). Duia un pròleg de F. Mitterrand. L'autora, Marie de Hennezel, metgessa especialitzada en malalts terminals, mirava de respondre tots aquests perquès que tu aquí et planteges -i tothom.

    La meva resposta: cada cas és cada cas. Per això és molt perillós fer lleis sobre aquest tema, perquè llavors hi ha familiars que se'n poden aprofitar (per avançar herències). I autoritats sanitàries que se'n poden aprofitar (per alleugerir col·lapses hospitalaris). I centres mèdics privats -i també públics- que se'n poden aprofitar (vés a saber per què, però no gaire confessable). També és veritat que els metges poden ser molt perillosos per l'altre extrem -allargar artificialment la vida, provar nous medicaments, experimentació...- però si el malalt té una família que se l'estimi i que sàpiga buscar l'assessorament adequat, podrà impedir patiments inútils i podrà aconseguir que el malalt mori amb la dignitat que tot ésser humà es mereix. Per això dic que cada cas és cada cas.

    No fer una llei pro eutanàsia no vol dir que hagis de condemnar uns familiars que han avançat una mort per estalviar patiments... però sí que hi ha d'haver una barrera legal per evitar altres avançaments per altres motius. A Holanda ja hi comença a haver veus que demanen una revisió de la llei, perquè els abusos, a l'empara de la llei, són constants, diaris. I després, també com a conseqüència de la llei, comença a estendre's entre la gent gran o malalta la idea indiscriminada que fan nosa, que és millor deixar-ho córrer, i cada cop ho diuen abans, per "no molestar"... Aquest fenomen em sembla horrorós. Per mi, en aquest aspecte, la millor llei seria un criteri general de respecte al procés natural vida-mort, amb unes precaucions per evitar tant experimentacions mèdiques com avançaments interessats.

    No m'agrada la comparació entre els animals i els éssers humans. Em sembla perillosa. Els éssers humans podem aprendre moltes coses també en el moment de morir. I els familiars i amics dels éssers humans que es moren podem aprendre moltes coses al costat del moribund... Els animals no poden aprendre res, perquè no poden entendre ni la vida ni la mort. Ni saben què és la natura.

    He tingut en poc temps l'experiència de dues morts molt properes. En tots dos casos, els últims dies, els "vius" vam patir molt... però cap dels dos malalts no va patir. Ens en vam assegurar. No hi va haver eutanàsia: hi va haver un final natural... sense patiment. Ja havien patit prou tots dos, pobrets, al llarg de la seva vida i durant l'última malaltia. Hem comprovat que si la família vol, és possible una mort digna, i alhora natural... i a casa, o almenys envoltat dels teus, fora de la UVI, i amb consciència gairebé fins als últims moments. Després hi ha un temps, l'agonia, l'estat de coma (uns dies, unes hores, de molt patiment per a la família, que li sembla que allò no s'acaba mai i que és "indigne", però no ho és, és simplement la mort, és una cosa natural, s'ha d'assumir), però amb un bon control mèdic el malalt no pateix, simplement es va apagant... fins que se'n va. Aquesta és la meva experiència.

    És un tema molt polèmic, però no voldria que hi hagués una llei que permetés a terceres persones decidir sobre els últims instants de la meva vida. En totes les lleis d'eutanàsia hi ha la possibilitat "extrema" que decideixin la teva mort uns metges anònims "en bé del malalt". Seria sortir del foc (fugir de l'acarnissament terapèutic decidit també per uns metges) per caure a les brases (uns altres metges que decideixin que ja no tens una "vida digna"). M'estimo més córrer el risc que decideixin "dia a dia", si jo no puc fer-ho, la gent que m'estima, sense constriccions legals ni d'un tipus ni d'un altre.

    És molt difícil escriure sobre aquests temes amb les necessàries precisions. I parlar-ne, uf, hi podríem estar hores, dies...

    Torno al començament: "La mort intime", de Marie de Hennezel. Dóna moltes llums sobre la "dignitat" dels últims moments de la vida humana. (I no és una visió "religiosa" del tema, eh?, que ningú no s'ho pensi. L'autora és atea o com a màxim agnòstica. I el pròleg ja he dit que és de Mitterrand, que no era pas creient).

    Gràcies, Rosa, per treure l'assumpte amb aquesta delicadesa amb què ho has fet. I gràcies per la paciència... si has arribat fins aquí.

  • encara...[Ofensiu]
    Capdelin | 21-06-2005 | Valoració: 10

    és un tema tabú... no hi ha consciència col·lectiva vers aquest aspecte... queda a interpretació personal... però desperta inquietud i por el fet d'escurçar la vida d'una persona... sentim impotència i no sabem què fer ni què opinar... estimem tant a la persona que no la volem veure patir, però... no sabem clarament quin és el camí a seguir... el sentiment està confús... tot allò que és terminal ens espanta i ens deixa a les fosques... però és bo pensar-hi i reflexionar i discutir...
    una abraçada!

  • Dessota l'escrit,[Ofensiu]
    Lavínia | 20-06-2005

    hi batega, d'alguna manera, el concepte d'eutanàsia?

    Dius que has vist patir molta gent i hi poses com a exemple:
    a) Un familiar llunyà que patia gangrena i li van haver d'amputar dues cames.
    b) la teva àvia
    c) el teu gos, que de vell es mor i pateix.

    Aquesta sensació que tu tens també la he tinguda quan he vist patir algú en fase terminal i comprenc molt bé el que tu hi dius. Moltes vegades m'he preguntat si calia patir tant si a la fi havia de morir, però les coses estan així. És un problema ètic i moral.

    M'ha agradat molt aquest escrit perquè no està de més una reflexió sobre aquest tema que tard o d'hora, i val més que sigui tard, tothom l'ha o l'haurà de viure de molt a prop.

    Una vegada més, Rosasp, felicitats.

    Molts petons

  • Comparteixo[Ofensiu]
    brumari | 20-06-2005

    els teus principis (i també els teus dubtes) sobre una qüestió que ens afecta tots.
    He vist morir molts éssers estimats i, fins ara, he tingut la sort de veure'ls morir dignament. Si això ja és dur, no vull ni pensar que es deu sentir quan, perquè la llei ho vol, has de contemplar amb impotència la prolongació innecessària del sofriment.
    Has tractat un tema de molt interès. I ho has fet amb sensibilitat i amor. Com sempre.
    Una abraçada

  • PATIR I FER PATIR[Ofensiu]
    AVERROIS | 20-06-2005

    Ho has expressat molt bé, es un tema en el que hi han moltes controvèrsies. Però patir i fer patir no crec que sigui molt cristià, ni musulmà, ni budista ni ...
    Potser no sigui ni humà.
    Una abraçada.

  • SE M'HA FET UN NUS A LA GOLA[Ofensiu]
    Anna Pi Blanc | 20-06-2005 | Valoració: 10

    llegint el teu escrit. Crec que, precisament perquè ets una persona sensible et planteges totes aquestes preguntes. Quan vaig llegir "El Cerebro del Rey", del neuròleg Nolasc Acarin, em va impressionar la manera com tracta la conveniència o no d'informar els malalts de la seva situació terminal. Crec, com ell, que de vegades, no fent-ho els impedim compartir el seu dolor, demanar consol i suport en el seu sofriment, exterioritzar les seves pors, i fins i tot fer allò que ara s'en diu un testament vital, és a dir, decidir amb plena consciència sobre l'eventual prolongació artificial de la seva vida.

    Moltes gràcies per una reflexió tan carregada d'amor i de sensibilitat.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1613 Comentaris

564172 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")