Jo diria que "Mais...moi aussi...parfois je y peux vivre...quelque chose rejoint en tes mots, c'est a dir, ils touchent..."
Des del primer dia que vaig llegir alguns dels teu versos, em va quedar un regust de tonar'hi. Penso que hi ha un deix que trascendeix. És a dir, no sols comuniques, sinó que també inquietes, subtil, perque estàs inquiet...
Però em queda un dubte i em cal coneixer-te millor per acabar-me de pronunciar.
N'ets conscient, o se t'escapa a tu mateix i s'insereix subreptíciament en la decidida voluntat, que tu dius, de fotre ...?
O tents tant de talent, com diu l'amic Ledesma i estàs realmet jugant a tocar la pera...?
O tents tant de talent que pots fer el que vulguis?
O tot és pura coincidència?
No ho crec. Ja saps: en poesia és més important suggerir que no explicar...
Una abraçada cordial.

Entre el relat i els comentaris, una reflexió molt seriosa. Com vosaltres, no crec que es pugui resoldre només amb lleis...o amb drogues.
El sofriment està present, és un fet i no és igual per tothom. Quí ho pot entendre? Per què tot són només preguntes? O és que no sabem res de res? Només som un petit accident en el temps?... Jo no m'ho vull creure!
Gràcies, Rosasp!

Et parlaré amb cara de poma, tal com diuen que sóm els catalans...(?) (ès a dir, interessats)
No te'n tornis a Nicaràgua! Quedat aquí i enriqueix-nos amb la teva poesia i una manera tant particular de veure tantes coses...!
Ho saps que canviarem el món...?

la calor crua
arran de la pell,
embriac del tot!

Perdona, el joc amb les teves paraules. D'entrada volia dir-te una altre cosa, que encara he d'aprofundir més, respecte el que em provoca la teva poesia. jo diria una angoixa que cerca amb obstinació una plenitut impossible, per dir , de moment, una cosa o altre, però que és trascendent.
(un altre joc de paraules?)

..."El teu cos caigut"... "caigut" em penso que és un castellanisme. La figura castellana és bonica... en catàlà, no és equivalent. No ha caigut d'un cinquè pis...Penso que és una expressió que equival a "deixat anar" "estès" "reposat" Fóra molt truculent, en canvi, esfondrat, ensorrat, espaterrat, ajassat... Fora molt rellepat també esbalaït, abimat, clavat o, o...En fi. Jo no n'he de fer res de l'expressió poètica que puguis ecollir. Feia broma. És cosa ben teva. I perdona!
Em penso que també ho és ...Al compàs "d'aquesta"...

XII

Deixa que em negui al teu torrent
ara que és vespre
ara la blanca llet del cel
es transfigura

deixa'm emmirallar tot just
l'or de la tarda
deixa'm mirar el fons del riu
com passa l'hora

deixa'm donar el millor de mi:
el pal.lid nimbe
del meu amor per tu,
per tu amor meu
-remor de límit-

Senyor Eudald: Vostè s'escapa embestint contra els medis i no fa cap referència al relat. Preferiria parlar del relat: En primer lloc la qualificació d'humor no és adequada, més aviat és una tragèdia sinistra. Per altra part entretenir-se morosament en alguns detalls, no confirma la seva afirmació de que el molesta la violència. En general el relat és moròs en els aspectes més esqueixats. A cap mare li agrada que li comparin el nadò amb una granota o un gripau. En tot cas el seu sentit de l'humor té la densitat de la sal morra...!

Amic Eudald: De broma en broma vostè ens porta a un horrible assassinat. Per justificar-ho aplica un recurs sentimental d'una noieta molt grassa i acomplexada. També em sembla cruel anar creant una atmòsfera angoixosa per una banda i acudits fent brometa per l'altra. I el que encara em sembla més reprobable es que l'altre protagonista sigui un discapacitat. A més a més, es va entretenint morosament, rellepant-se els llavis amb delectació mal dissimulada, però allargant el relat innecessàriament. Vostè parla de tendresa, però...Si correspongués a una fet real, caldria accepta-lo, la realitat és com és, però se suposa que és una invenció. En uns moments en que els medis usen i abusen de la violència gratuita, potser caldria una mica d'aire fresc amb un cant a la vida i no a la mort violenta. Perdoni aquest esbronc, però fa massa dies que tinc el pap ple…Rebi de totes maneres un salutació cordial i espero que sabrem dialogar.

Amic Eudald: De broma en broma vostè ens porta a un horrible assassinat. Per justificar-ho aplica un recurs sentimental d'una noieta molt grassa i acomplexada. També em sembla cruel anar creant una atmòsfera angoixosa per una banda i acudits fent brometa per l'altra. I el que encara em sembla més reprobable es que l'altre protagonista sigui un discapacitat. A més a més, es va entretenint morosament, rellepant-se els llavis amb delectació mal dissimulada, però allargant el relat innecessàriament. Si correspongués a una fet real, caldria accepta-lo, la realitat és com és, però se suposa que és una invenció. En uns moments en que els medis usen i abusen de la violència gratuita, potser caldria una mica d'aire fresc amb un cant a la vida i no a la mort violenta. Perdoni aquest esbronc, però fa massa dies que tinc el pap ple…Rebi de totes maneres un salutació cordial i espero que sabrem dialogar.