Enmig del desert

Un relat de: Josep Maria Basté Framis
Sóc enmig del desert, tot el que veig és terra pedregós, cel blau i sol ardent, que crema la cara encara que no el miris… no hi ha dunes, no hi ha colors suggerents, no hi ha detalls amb què em pugui distreure, no hi ha poesia. És el no-res més desolador. Només hi sóc jo i, encara que no el veig, Déu mateix. És això la fe?
De sobte, per la fina línia de l’horitzó, començo a veure un núvol de pols, un núvol petit i llunyà primer, però que ràpidament es va fent gran, immens… negror, pols i vent que se m’acosten massa ràpid perquè pugui comprendre…
Només tinc temps de posar el cotxe d’esquena al vent per afectar el menys possible al motor i de tancar-m’hi a dins perque el vent i la pols no em facin caure. En un moment tinc aquell núvol immens, la gran turmenta de sorra, sobre el meu cap, al meu voltant… no veig res, el no-res s’ha transformat en una fúria que m’amenaça i em fa mal: no puc sortir del cotxe, però a dins fa una calor insuportable, l’aire pesa i crema, és irrespirable… però no puc obrir la porta, m’han dit que la tempesta passarà i si l’obro perquè crec que ja no aguanto més potser la tempesta se m’empesarà.
M’ho han dit, confio i aguanto dins el cotxe, m’ofego… És això la fe?
I quan ja no puc més, també de sobte, el vent s’afebleix, el núvol desapareix tan ràpidament com havia vingut i torna aquell paisatge desolat, aquell no-res aclaparador però que ara em sembla amable i acollidor perquè és el que em dóna una nova oportunitat per caminar, per créixer, per viure de veritat. Més endavant ja arribaré a un oasi o al final el desert, ja no és tan important. Però cal estar alerta, les tempestes semblen sortir del no-res i quedar en no-res, però també poden fer molt mal.
Cal confiar, cal esperar, no puc defallir encara que ara no hi vegi… en els moments de desert es maduren les grans decisions. És passant per la cremor del vent i de la terra, pel desert del cor, que poden florir les llavors d’una vida més plena. És això la fe?

Comentaris

  • Sortir[Ofensiu]
    kukisu | 20-03-2018 | Valoració: 7

    La fe en l'esdevenidor sempre ajuda a sortir endavant, malgrat tot.

  • La poesia del desert[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-03-2018 | Valoració: 10

    Jo no hi he estat, però els que si, diuen que el desert és poesia pura. No ho sé. Potser és fe. el que si m'ha agradat molt és el to po'etic del teu relat, la fotografia que ens has dibuixat i les reflexions que has imprimit. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Solitud[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-03-2018

    Més que fe, el que jo sento en el teu escrit és solitud, la mateixa que quan t’envoltava la boira, la que era t’embolcalla en forma de sol o de sorra tempestuosa. Tant és el medi físic en el que estiguis, perquè la solitud de dins teu et fa veure solitud a fora. I el que dius de la fe, jo diria que és instint de supervivència. Esperar (o fer) que tot passi, que canviï, perquè t’hi va la vida.

  • Retòrica[Ofensiu]
    SrGarcia | 10-03-2018

    No, això no és fe, això és retòrica

  • Una manera de viure[Ofensiu]
    iong txon | 04-03-2018 | Valoració: 10

    Molt bonic. Podria ser un malson, o potser tan sols un somni. O una experiència real, o potser pura ficció. En tot cas m'agrada sobretot pel seu simbolisme.
    M'agrada pensar que la fe no és creure coses, sinó una manera de viure. Una manera de viure que en tot cas ens ajuda a intuir millor les coses espirituals

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

17 Relats

50 Comentaris

4858 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà). "Instint de vida" (Pagès Editors) actualment em sembla el menys dolent que he escrit, però, és clar, jo no sóc imparcial i potser només es que el que m'agrada més és l'últim que he escrit, o potser és pel meu moment vital, o... no sé! .

Aviat, si tot va bé, espero que aparegui un nou llibre (mes aviat llibret). És ben cert que el cor sempre té nous colors i territoris que esperen ser descoberts. Es titula "Història d'una llàgrima".

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició: jbastef@uoc.edu