Enmig de la foscor, la claror dels estels

Un relat de: Josep Maria Basté Framis
La llum no hi és només de dia. També hi és en la nit més clara, entre la lluna, o entre els estels que creixen quan ella marxa. És així com l’univers s’omple també de llum immensa i sincera, s’omple de llum entre la foscor que sembla envair-ho tot. Cal mirar la foscor directament, per veure així la llum que hi viu també en ella. No puc defugir la foscor, perque només en ella es mostra la llum més sincera.
La claror immensa del dia lluminós també em pot confondre. I és que a vegades és la llum humil de la nit la que ens sap mostrar millor el camí. A vegades no fa falta més claror que la dels estels, de la lluna, o fins i tot, potser, la del núvol que els amaga.
Per això, quan la foscor t’arriba i m’arriba a la pell, ens arriba un gran do: és quan podem descobrir la llum més clara.
Deixa que la foscor et toqui la pell! Hi arribarà potser convivint amb les teves llàgrimes plorades des de la nit mes fosca, o potser des dels teus somnis més durament vençuts.
Però la foscor que t’arribi a la pell no deixarà mai de donar-te llum, i de donar-nos llum també a tots els que som a prop teu. Mai deixarà de donar-te llum ni des de la foscor més gran on has plorat aquestes llàgrimes tan amargues, ni des dels teus somnis més violentament escapçats, ni des del fracàs més absolut que sembla prendre’t el futur. No, i és que només cal sentir, enmig de la foscor, la pell estremida per la presència plena de la llum.
Deixa que els sentiments t’arribin a la pell, potser amb llàgrimes plenes, potser amb dolor al pit o a l’ànima... però deixa que els sentiments t’arribin a la pell, que vessin del teu cor ple de passió i dels teus ulls plens de vida. Deixa també que els teus somnis t’arribin a la pell; només la pell els farà plens. Un somni, per ser un somni de veritat, ha d’arribar-te a la pell, ha d’estremir-la, ha de fondre’s amb ella.
I sobretot, deixa que la foscor t’arribi a la pell. Potser és el més difícil, però també és el més revelador. La llum dels estels mes llunyans acariciant-te la pell enmig de la nit mes fosca, no hi ha res més ple d’eternitat.
Ni de felicitat.

Comentaris

  • gràcies[Ofensiu]

    Molttes gràcies Swami...certamebt. el present és l'únic temps que tenim realment... i el que més s'assembla a l'eternitat. Cada vegada que retenim l'aire un moment en el curs de la nostra respiració, li donem un moment etern a la vida, un moment que, és clar, es mou també entre les llums i les ombres.
    Ahir vaig enviar aquí precisament un petit relat sobre això, sobre el jocs d'ombres.
    Gràcies de nou.

  • La felicitat genuïna i prou[Ofensiu]

    És el millor propòsit en el carpe diem. Riquesa, plaers transitoris, elogis, reputació...ens priven la realitat de l'existència bona. Això són foscors que cal transcendir. Però formen part de l'aprenentatge (i desaprenentatge). Inhalar, exhalar, entremig, a la retenció, hi ha l'eternitat i és llum i foscor que la ressalta, diria.

  • Llum i foscor[Ofensiu]
    Montseblanc | 02-08-2018

    Està clar que quan més abundant és una cosa, menys valor té o li donem. El dia (i la vida sense problemes) estan plens de claror, però n’hi ha tanta que potser no la valorem tant. Tu dius que la llum de la nit és la més valuosa, perquè ens arriba entre la foscor. És a dir, la vida amb dificultats, té més valor que no pas una existència sense risc i entrebancs. Jo, ha arribat un punt, que m’és igual d’on vingui la llum, benvinguda sigui.

  • Afegeixo[Ofensiu]
    Nil | 01-08-2018

    Aquesta és la meva percepció... Tal volta per altres relataires sigui diferent. Aquí només comentem el que ens delecta. Quan trobo que algun altre desacord de tant en tan ens aniria d'allò més bé... Perquè sinó sembla que tots estiguem a la glòria!. El relat, com t'he remarcat és original, suggeridor i profund tot ell. Només cal enllustrar-lo a fi de que quedi lluminós. Jo ara mateix he acabat, un poema eròtic,
    Al-Jacuzzi, on hi porto dos mesos fent-lo i desfent-lo. I encar no n'estic del tot satisfet... És el perfeccionisme és una malaltia? La repetició, d'ambdós mots, que has fet a posta... potser en aquest cas no ha estat, sota el punt de vista, encertada, ja que es menja el relat i és una llàstima... Perque com suara t'he dit, el text és brillant per naturalesa. Fent i desfent se fa l'aprenent, Nil.

  • gràcies Nil[Ofensiu]

    La claror de la foscor...com ja m'han dit... aquesta és la idea. I algunes paraules les he repetit insistentment per intentar que arribessin a la pell, simplement... però tens raó, potser no fan l'efecte desitjat (o sí?)... ara mateix no sé què dir-te!
    El que sí que se és que t'agraeixo molt el comentari i que m'ho tornaré a mirar...
    Gràcies de nou!

  • Llum.[Ofensiu]
    Nil | 31-07-2018

    El títol d'aquest relat és molt ullprenedor i duu una gran càrrega de significació que convida a llegir el teul relat. M'agrada quan parles de la llum en la foscor. Una claror
    estel·lar.... On és creuen les emocions i els sentiments a través de la derma que cobreix els nostres cossos i els fa sensibles, translúcids a la percepció del cor en hores de mitjanit o matinada. Però, també permetem que et sigui sincer amb la redacció que has fet d'aquest sentiment... i espero que t'ho prenguis com una critica constructiva, com jo imploro tostemps que me les facin a mi també.... no creus que en un relat de format curt com aquest, que hi surti el mot "llum" dotze cops i la paraula "pell" dotze cops també, no arriba a fer fa mal a la vista i sobretot embafar el paladar en llegir-lo? Jo de tu, el reconstruiria, perquè, sincerament, el tema que hi toques, s'ho va... Llum! Nil.

  • gràcies[Ofensiu]

    Moltes gràcies pel teu comentari Aleix! Uffff
    Al setembre, si Déu vol, apareixerà un petit llibret (molt petit i molt breu) on insisteixo i intento aprofundir més encara en aquesta idea dels sentiments que arriben a la pell, perquè son reveladors. És la "Història d'una llàgrima", des que neix al cor fins que em rodola per la galta.... en fi...
    Perdona la "publicitat".
    Josep Maria

  • Espiral[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 30-07-2018 | Valoració: 10

    Una meravella de prosa poètica, d'espiral d'idees que pugen i baixen, que giravolten, que deixen ben clara la idea de la sensibilitat a flor de pell, a flor de la claror de la foscor. Una forta abraçada!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

15 Relats

43 Comentaris

4076 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà). "Instint de vida" (Pagès Editors) actualment em sembla el menys dolent que he escrit, però, és clar, jo no sóc imparcial i potser només es que el que m'agrada més és l'últim que he escrit, o potser és pel meu moment vital, o... no sé! .

Aquesta tardor (del 18) espero, si tot va bé, que aparegui un nou llibre (mes aviat llibret) escrit encara més amb el cor que cap dels que he escrit fins ara, i això que creia que ja no era possible! És ben cert que el cor sempre té nous colors i terrtoris que esperen ser descoberts. Es titula "Història d'una llàgrima".

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició: jbastef@uoc.edu