Enmig de la foscor, la claror dels estels

Realment molt senzill i amb molta filosofia, on la teua persona veu la claror dels estels en la nit, on existeix la foscor. Jo he vist en aquest poema, que tinc que vore la llum en tota la foscor, com si fóra l'existència de Déu en la foscor de la nit, mitjançant les estrelles. La primera frase: "La llum no hi és només de dia", implica que hem de veure-la en la foscor, per a que ens realitze supremament en ella.
Cal pensar-ho molt... la vida és de dia i la nit és el contrari: el caos, però no hem de veure-la així... també dóna llum la nit.
Gràcies per les teues bones reflexions que impliquen molt.
Un salut.
Perla de vellut

Molttes gràcies Swami...certamebt. el present és l'únic temps que tenim realment... i el que més s'assembla a l'eternitat. Cada vegada que retenim l'aire un moment en el curs de la nostra respiració, li donem un moment etern a la vida, un moment que, és clar, es mou també entre les llums i les ombres.
Ahir vaig enviar aquí precisament un petit relat sobre això, sobre el jocs d'ombres.
Gràcies de nou.

És el millor propòsit en el carpe diem. Riquesa, plaers transitoris, elogis, reputació...ens priven la realitat de l'existència bona. Això són foscors que cal transcendir. Però formen part de l'aprenentatge (i desaprenentatge). Inhalar, exhalar, entremig, a la retenció, hi ha l'eternitat i és llum i foscor que la ressalta, diria.

Està clar que quan més abundant és una cosa, menys valor té o li donem. El dia (i la vida sense problemes) estan plens de claror, però n’hi ha tanta que potser no la valorem tant. Tu dius que la llum de la nit és la més valuosa, perquè ens arriba entre la foscor. És a dir, la vida amb dificultats, té més valor que no pas una existència sense risc i entrebancs. Jo, ha arribat un punt, que m’és igual d’on vingui la llum, benvinguda sigui.

Aquesta és la meva percepció... Tal volta per altres relataires sigui diferent. Aquí només comentem el que ens delecta. Quan trobo que algun altre desacord de tant en tan ens aniria d'allò més bé... Perquè sinó sembla que tots estiguem a la glòria!. El relat, com t'he remarcat és original, suggeridor i profund tot ell. Només cal enllustrar-lo a fi de que quedi lluminós. Jo ara mateix he acabat, un poema eròtic,
Al-Jacuzzi, on hi porto dos mesos fent-lo i desfent-lo. I encar no n'estic del tot satisfet... És el perfeccionisme és una malaltia? La repetició, d'ambdós mots, que has fet a posta... potser en aquest cas no ha estat, sota el punt de vista, encertada, ja que es menja el relat i és una llàstima... Perque com suara t'he dit, el text és brillant per naturalesa. Fent i desfent se fa l'aprenent, Nil.

La claror de la foscor...com ja m'han dit... aquesta és la idea. I algunes paraules les he repetit insistentment per intentar que arribessin a la pell, simplement... però tens raó, potser no fan l'efecte desitjat (o sí?)... ara mateix no sé què dir-te!
El que sí que se és que t'agraeixo molt el comentari i que m'ho tornaré a mirar...
Gràcies de nou!

El títol d'aquest relat és molt ullprenedor i duu una gran càrrega de significació que convida a llegir el teul relat. M'agrada quan parles de la llum en la foscor. Una claror
estel·lar.... On és creuen les emocions i els sentiments a través de la derma que cobreix els nostres cossos i els fa sensibles, translúcids a la percepció del cor en hores de mitjanit o matinada. Però, també permetem que et sigui sincer amb la redacció que has fet d'aquest sentiment... i espero que t'ho prenguis com una critica constructiva, com jo imploro tostemps que me les facin a mi també.... no creus que en un relat de format curt com aquest, que hi surti el mot "llum" dotze cops i la paraula "pell" dotze cops també, no arriba a fer fa mal a la vista i sobretot embafar el paladar en llegir-lo? Jo de tu, el reconstruiria, perquè, sincerament, el tema que hi toques, s'ho va... Llum! Nil.

Moltes gràcies pel teu comentari Aleix! Uffff
Al setembre, si Déu vol, apareixerà un petit llibret (molt petit i molt breu) on insisteixo i intento aprofundir més encara en aquesta idea dels sentiments que arriben a la pell, perquè son reveladors. És la "Història d'una llàgrima", des que neix al cor fins que em rodola per la galta.... en fi...
Perdona la "publicitat".
Josep Maria

Una meravella de prosa poètica, d'espiral d'idees que pugen i baixen, que giravolten, que deixen ben clara la idea de la sensibilitat a flor de pell, a flor de la claror de la foscor. Una forta abraçada!

Aleix