Les llàgrimes. El temps a favor meu.

Ho diu en un moment, com de passada, el protagonista de la recent novel•la d’Haruki Murakami: “necessito que el temps es posi a favor meu”… (pag 13 de la ed catalana).
I precisament això és el que ens passa quan plorem: que el temps es posa a favor nostre. Perque les llàgrimes son emocions en elles mateixes, no només “parlen de…”, son plenes en elles mateixes.,elles soles tenen tot el senti i, al mateix temps, son part de l’emoció més gran que expressen (aquesta contradicció és una de les seves màgiques propietats).
A més, no totes les llàgrimes son iguals: sense aprofundir gaire ja ho veiem, en hi ha d’alegria i de tristesa, de lluminoses i de fosques… com la vida mateixa! I encara quan ens hi aturem una mica més veurem que cada llàgrima és un viatge per les emocions més intenses (per això ens poden fer plorar!). Cal aturar-nos a escoltar les nostres llàgrimes! No són mai del tot igual!
Però el que sí que sempre és igual és el camí que fa cada llàgrima, i aquest camí també es revelador. És més, el seu camí és el que permet aturar-nos a contemplar cada llàgrima, cada tipus de llàgrima, cada emoció que és i cada emoció que s’expressa.
És tan revelador el camí que fa cada llàgrima des que neix al cor! Perque… algú es creu de veritat que les llàgrimes d’emoció neixen només als ulls?
Sempre és el mateix camí: Una sensació d’angoixa al pit, el nus a la gola i la dificultat de parlar, la llàgrima als ulls o els ulls plens de llàgrimes, la llàgrima rodolant per la galta i, al final, la pau: miro el que ha passat. Veig la llàgrima i com ha posat el temps a favor meu perque em fa sentir que sóc viu, i que cada instant de la meva vida és ple de sentit. Això és viure la vida intensament.
No es pot parlar de les llàgrimes sense referir-se al seu camí que ens descobreix, en part, la seva màgia amagada. Potser sí que, quan ploro, encara que sigui nomes per uns instants, el temps es posi a favor meu.
Amb les llàgrimes, l’esssència de la vida m’arriba a la pell.