La foscor

Un relat de: Josep Maria Basté Framis
“Heu vist mai el color que té la foscor il•luminada amb una flama? És diferent de la foscor que hi ha de nit en un camí; és com si estigués formada de fines partícules cendroses que contenen tots els colors de l’arc de Sant Martí”
Elogi de l’ombra, Janichirô Tanaizaki, 1933.

La foscor sempre es diferent, com la llum, com cada dia i cada moment.
La foscor també és part de la vida, per això també té infinits matisos i amaga tots els colors. Cal estar atents també a la foscor, cada foscor ens parla d’una manera diferent, ens alerta sobre algun sentiment del nostre cor o ens ensenya, potser, un nou aspecte de la realitat... La foscor és una i són moltes a la vegada! Com al ser il•luminada amb una flama o la foscor del camí. Com la vida.
La foscor no és l’absència de claror, la foscor és, sobretot, un lloc d‘anunci i revelació. Anunci i revelació de com sóc jo. I de quan de gran és la vida.
Et convido a passejar per la foscor! A les fosques, és clar, només amb intuïcions i sentiments del cor; aquests seran els nostres fanalets, perquè són fanalets que no trenquen la foscor però que la saben mostrar com és en realitat. Tant de bo en aquestes passejades descobrim que cada foscor té alguna cosa per dir-nos, que al fons de cada moment de foscor s’hi amaga un tresor lluminós que espera ser descobert.
I el silenci?, sembla que el silenci fa la foscor més gran, més fosca encara i... més reveladora encara. Això és perquè el silenci és el llenguatge que millor parla al cor. Per això és millor sempre omplir de silenci la foscor, en el cor i en el cap. És millor atrevir-se a deixar enrere el soroll abans d'entrar en la foscor.
La foscor plena de silenci és un dels reptes més grans, pot fer basarda fins i tot, però, si ens atrevim a entrar-hi, veurem que poques coses són més clares que un silenci intens enmig de la foscor més gran.

Comentaris

  • Les meravelles de la foscor[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 11-09-2018 | Valoració: 9

    Evidentment, com dius tu, en la foscor, més aviat en la semifoscor, hi ha molts matissos i moltes coses a descobrir. Sobretot, si és contrastada per una flama tènue, com tu bé assenyales.

    De fet, en la foscor cada color (i no dic només els colors primaris) té el seu equivalent respecte a la llum, i és tot un espectacle veure-ho.

    El teu article m'agrada i potser podria treure'n algun profit en relats meus. Parlo sincerament i felicitant-te.

    Ens veurem. Salut.

  • El cor[Ofensiu]
    Montseblanc | 09-09-2018

    Per a mi, la foscor més gran enmig d’un silenci intens, és el cor, bategant com un boig. La vida reduïda a la mínima expressió. Sentir els batecs de manera ensordidora, saber que estem vius, d’una forma gairebé salvatge, primitiva. Foscor, absència de cap més soroll, excepte el cor bategant, como ho fa des de mesos abans que naixéssim, com ho farà fins a dipositar el nostre darrer alè als llavis.
    El silenci i la foscor ben combinats, portats a l’extrem, ens fan sentir més vius que mai.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

18 Relats

50 Comentaris

4956 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà). "Instint de vida" (Pagès Editors) actualment em sembla el menys dolent que he escrit, però, és clar, jo no sóc imparcial i potser només es que el que m'agrada més és l'últim que he escrit, o potser és pel meu moment vital, o... no sé! .

Aviat, si tot va bé, espero que aparegui un nou llibre (mes aviat llibret). És ben cert que el cor sempre té nous colors i territoris que esperen ser descoberts. Es titula "Història d'una llàgrima".

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició: jbastef@uoc.edu