Guanyar el passat

Un relat de: Josep Maria Basté Framis
La pista d’enlairament és llarga, la seva longitud no hauria de representar cap problema que impedís un correcte enlairament. Però a aquell avió, que tantes vegades s’ha enlairat i ha aterrat, i en tants llocs diferents (complicats moltes vegades), també li pesa el temps. Pistes que coneix bé, que mai haurien demanat un especial esforç, cada vegada li resulten més difícils. Però les pistes no han canviat, ho ha fet ell: Massa ferralla que abans no ho era, massa sensibilitat a les condicions atmosfèriques…
I jo?
Malgrat tot,alguns records poden ser cicatrius que convisquin amb ferides encara obertes. Amb les visibles i amb les amagades... i tot això fa mal, cada dia, ni un sol dia de descans.... quan no et fa mal una ferida o una cicatriu, et fa mal una altra. Hi ha sortida?
Cal optar per la vida, sempre. La vida mateixa és l’única que em pot guarir, que em pot permetre remuntar el vol altra vegada. La vida és l’única que em permet conèixer com han canviat les pistes d’enlairament i d’aterratge. La vida és la que m’allibera de la sensació que aquestes pistes segueixen igual. No és cert, tot ha canviat: l’avió, les pistes i també els paisatges.
I per això també guanyar el passat és guanyar el futur. No hi ha cap altra manera de construir un futur cada vegada més feliç, de remuntar el vol altra vegada. En la vivència del nostre passat és on es juga el nostre futur, i la capacitat de construir de nou records feliços. El veritable treball per un futur millor és el que fem, ara, respecte al passat.
Sí, a vegades els records ens aclaparen, tant li fa si són records feliços, perquè sabem que no tornaran i en qualsevol moment poden omplir el cor de nostàlgia esfereïdora; com si són records durs, amargs, perque sabem que en qualsevol moment també poden mossegar l’ànima, sense avisar.
Sigui com sigui, els records pertanyen al passat, encara que quan els recordem deixem que tornin al present, que l’ocupin. I el futur sempre es construeix des del present, per això hem de treballar incansablement per guanyar el present, fer-lo feliç…. I això només ho podem fer si també guanyem els records del passat, aquests que massa vegades omplen el nostre present. Tots els records tenen una llum amagada, un sentit que espera ser descobert. No hi ha records sense sentit, no hi ha passat perdut.
El joc constant de la vida entre la llum i les ombres, també ho és entre el present i el passat. El nostre futur es decideix en aquest joc. Guanyar el passat per poder viure el present intensament, a cada minut, aquí i ara… quan això passi serà quan podrem construir un futur feliç.
Descobrir el sentit amagat del nostre passat, això és guanyar el passat.
I el futur.

Comentaris

  • Passat...[Ofensiu]
    Nil | 02-06-2019 | Valoració: 10

    El passat passat està! Nogensmenys hom tendeix a recordar-lo amb certa dosi de melangia o nostàlgia, cosa normal... Però com molt bé dius cal guanyar-lo, o ensinistrar-lo. Que és sinó el present? Doncs una conseqüència del passat i un assaig del futur. Personalment em recreo en el passat com aquell que mira un àlbum de fotos i prou! Penso que si el present és un seguit de reptes a afrontar, és ni més ni menys per a forçar-nos a viure en present i no pas encantats en el passat. Alliçonadora reflexió la teva, Josep, és percep que estàs en el moment de més claredat de la teva vida. Salut!, Nil.

  • Passat, present i futur.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 02-06-2019 | Valoració: 10

    Els records són sempre el present de les nostres vies. I és veritat que tot va canviant en el transcurs del temps. Ens plategem el passat, però és la realitat de la vida, encara que es diu que el passat no renova és una gran satisfació per a la persona.
    Un relat que és vida i cal guanyar-lo.
    Molt ben plantejat, Josep Maria.
    Una salutació.
    Perla de vellut

  • Balenes[Ofensiu]
    Montseblanc | 26-08-2018

    De vegades, quan ensenyen imatges de balenes i se’ls hi veu la pell de ben a la vora, s’hi aprecien tot de cicatrius i petits mol•luscs adherits. Quan més anys té la balena, doncs moltes més marques i mol•luscs porta al damunt. I ella va fent, la seva vida, com ho ha fet sempre. Alimentar-se, aparellar-se, criar els fills, migrar a zones on hi ha més menjar, tornar a casa de nou...
    Sempre que veig una pell d’aquestes, amb tantes marques, és com si veiés l’ànima humana. Viure és acumular. Records, ferides, i també paràsits. Ho portem tot al damunt i és clar, som com els teus avions, que cada vegada costa més d’enlairar-se.
    Però jo diria que hem de fer com les balenes, continuar endavant sempre. Sí, tenim els records. Sí, podem treure ensenyances del passat. Però ens hem de menjar el present, perquè és l’únic que tenim. Ara. Vivim sempre en un “ara”. Com un cos voraç que no para de mastegar futur i defecar passat. Som present. És clar que hi ha pors i tristeses, pel que ja ha passat, pel que ha de venir, però si ens neguitegem massa amb això no fem més que marcir el present.
    Solquem els mars, simplement.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

24 Relats

125 Comentaris

12062 Lectures

Valoració de l'autor: 9.37

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 al barri de Sant Andreu, a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà).

A finals del 2018 m'han publicat el llibret "Viure a la intempèrie", que també recull alguns dels meus relats que hi ha en aquesta pàgina (i molt més). I avui (5 de febrer 19) ha aparegut un nou llibre (mes aviat llibret també). És ben cert que el cor sempre té nous colors i territoris que esperen ser descoberts. Es titula "Història d'una llàgrima" (Pagès Editors).

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició, de veritat: jbastef@uoc.edu