Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

15 Relats, 44 Comentaris
4132 Lectures
Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà). "Instint de vida" (Pagès Editors) actualment em sembla el menys dolent que he escrit, però, és clar, jo no sóc imparcial i potser només es que el que m'agrada més és l'últim que he escrit, o potser és pel meu moment vital, o... no sé! .

Aquesta tardor (del 18) espero, si tot va bé, que aparegui un nou llibre (mes aviat llibret) escrit encara més amb el cor que cap dels que he escrit fins ara, i això que creia que ja no era possible! És ben cert que el cor sempre té nous colors i terrtoris que esperen ser descoberts. Es titula "Història d'una llàgrima".

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició: jbastef@uoc.edu

Últims relats de Josep Maria Basté Framis

Últims comentaris de l'autor

  • Josep Maria Basté Framis | 09-10-2018 | Valoració: 10

    Teniu raó. M'encanta aquesta expressió: i cal aturar-s'hi, ens convida i ens suggereix... diu molt de cóm mirem la vida i el món.
    Tot plegat és un poema intens.
    Gràcies.

  • Sí, Aleshores, tens raó en això de la dinàmica descendent. Al final volia tancar aquesta dinàmica (tot i que al principi la volia crear) amb un bri d'esperança al parlar de la claror dels estels i el port segur... però no sé si ho he aconseguit.... tant voler emfatitzar aquesta dinàmica descendent, em sembla que a vegades m'atrapa! Però en el fons del cor, des de la vida a la intempèrie en la coberta d'un vaixell que s'enfonsa i que, a més, va a la deriva, jo sempre crec que els estels et poden portar encara a un port segur, si els saps mirar sense por i amb confiança. Efectivament també, crec que aquesta dinàmica es pot trencar....
    Gràcies pel teu comentari, i per donar-me l'oportunitat de matisar: malgrat tot, sempre hi ha estels al cel, oi?
    JM

  • Joan,
    La teva reflexió m'ha recordat allò que va dir Ernest Hemingway: "el valor últim de la nostra vida no depèn de la manera com guanyem, sinó de la manera com perdem."
    Gràcies per les teves paraules.
    JM

  • Sí, Moltseblanc, tens tota la raó!
    Que caram!
    Moltes moltes gràcies

  • Un amic m’ha comentat que la pluja també és bonica, que li agrada. I té raó, la pluja també pot donar força, també es pot dibuixar un futur magnífic amb pluja. Sol i pluja, fred i calor, llum i ombra, dia i nit,calma i tempesta... tot això és la vida quan la vivim amb intensitat, no?
    Us deixo un petit reat sobre la pluja també que esta publicat en el meu llibre “instint de vida”. La pluja és molt inspiradora...

    Instint de pluja
    Mira, des de la finestra, el plugim suau d’una tarda de primavera. Mira’l de veritat. Mira’l a ell només.
    Fixa’t en les gotetes que llisquen pel vidre, i en les que saben canviar el color del cel. Fixa’t en els raigs valents del sol, que s’atreveixen a compartir l’horitzó amb aquesta pluja fina, i en els núvols intensament blancs, que es mouen solemnes per aquell cel blau que els acull en el seu firmament. Fixa’t en el so constant i pacífic de milers de gotes acariciant suaument la terra…
    I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
    Mira també, des de la finestra, la tempesta poderosa enmig de la nit.
    Fixa’t en les gotes que moren al vidre, en les que son il•luminades per llamps poderosos o en les que acompanyen trons estremidors. Endevina els núvols negres que amb tanta força et fan sentir petit i enyora la lluna que sempre sap esperar el seu moment…
    I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
    Mira també, des de la finestra, la tempesta immensa d’una tarda d’estiu.
    Fixa’t en les gotes que no saben de vidres ni límits, en les que cauen amb violència sobre bassals nounats, en les que sacsegen les fulles i els arbres, i, en les que, malgrat el seu poder, permeten que el sol competeixi amb elles…
    I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
    Mira també, des de la finestra, la pluja insistent d’un matí d’hivern.
    Fixa’t en la seva en la seva força, en la seva monotonia poderosa i en el cel gris que te la dona. Fixa’t en el seu ritme decidit i en el seu temps sincer. Fixa’t en les hores que vol alentir i en la petitesa que et fa sentir, com la tempesta, com el plugim suau de primavera…
    I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
    I ara, obre la finestra.
    Que la tempesta et mulli, que l’ humitat t’arribi als ossos, que la foscor de la nit t’envaeixi, que el raig de sol comparteixi amb tu també la vida, que omplin el teu pit la remor dels arbres mullats i el murmuri dels bassals acabats de néixer.
    La pluja arriba de tantes formes! Escolta-la sempre, i agraeix que sempre sigui diferent. Perquè, en les seves mil formes, en els mil paisatges que ella sempre sap fer nous, respira el seu instint més profund. Sí, la pluja també té instint, un instint que sempre apunta a allò més gran i més amagat, a allò que és infinit. Perquè és instint de pura vida.
    Ara, ja, només et falta caminar enmig de la pluja.
    A què estàs esperant?

  • Joan,
    Certament reinventar-se... és més fàcil dir-ho que no pas fer-ho.. M'he sentit al.ludit i t'ho volia dir: No sé si a tu et passa, però a mi sí: tothom t'aconsella, tothom et diu.. tu mateix et dius, i ho tornes a intentar, però sovint a qui ens aconsella li passa com a qui llença una xiclet a terra... prefereixo pensar que ho fa per pura inconsciència. El carrer és seu, teu i meu,,, com les forces que em fan falta per tornar-hi i fer que el passeig de cada dia sigui diferent, que em permeti estar mes atent al cel que al terra, perquè en el blau del cel i no en el xiclet del terra hi ha la força per seguir endavant.
    (Aix! no sé si m'he passat amb tanta filosofia a partir d'un xiclet ja mastegat enganxat a terra, perdona).
    Josep Maria

  • Josep Maria Basté Framis | 25-08-2018 | Valoració: 10

    Es això! Paraules sinceres i tendres, com les que guarden les parets del teu cor, per això ”encara et sento”.Encara sents malgrat aquesta absència.
    M’ha agradat molt. Gràcies per compatir tanta emoció.
    Josep Maria

  • Josep Maria Basté Framis | 21-08-2018 | Valoració: 10

    Sí, molt bé!!!! Et felicito.

  • Anna,
    De nou et felicito. És dificil explicar (al menys a mi em resulta difícil) que els records mosseguen i que, quan ho fan , fan mal. Mal de veritat, no mal de saló, no mal "per queda bé". Però tampoc volem renunciar-hi, renunciar als records és renunciar a la nostra vida. Els records també ens acaricien a vegades i ens fan ser una mica com som.
    Però en aquestes mossegades, mai falta l'esperança: "una nova ombra t'espera"... i també una llum.
    Gràcies

  • Anna,
    Et felicito! M'han ressonat moltes coses de les que aquí expliques.... sentiments, sensacions...també nostàlgia a vegades... però la vida sempre camina endavant. I sí, es miri com es miri, la vida sempre te raó
    Perdona i gràcies
    JM

  • Filla de l'ombra,
    Qui té les regnes del temps?
    Et felicto per aquesa nit plena de pau transcendent en la que tant bé ens convides a submergir-nos.
    Realmet molt suggerent... m'ha agradat molt!

  • M'ha agradat molt! et felicito.és un relat àgil i incisiu alhora, una mica sorneguer però sense perdre el respecte en cap moment, i també interpel.lador: potser que pensem una mica també en les nostres actituds en certs moments (no van sempre "pels altres" les crítiques) i el que ens podem perdre si no ens deixem atrapar per la màgia que també poden tenir molts d'aquests moments. Tots els moments.
    Certament, el títol molt encertat també
    Gràcies

  • Josep Maria Basté Framis | 06-08-2018 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt. Molt bé!
    M'ha semblat un relat molt ben redactat: tant descriptiu i precís, però ple de sentiment alhora. I la història trenada entre els detalls i el temps, entre l'oblit i la memòria (encara recordes on és aquesta casa?). Et felicito.
    El temps així viscut és.... la vida al pati.

  • La vida és un munt de trossets, que a vegades encaixen i a vegades no, és igual, però que sempre hauriem de saber mirar, de saber descobrir i també de saber gaudir... Aquest trossets de vida plena poden aparèixer de sobte, en el moment i el lloc que menys pensem, o que sembli menys poètic o transcendent.. Però no, la vida sempre es supera a ella mateixa i ens sorprèn. A qualsevol lloc i en qualsevol moment. Sí... només cal mirar.
    Molt bé!
    Gràcies

  • Molttes gràcies Swami...certamebt. el present és l'únic temps que tenim realment... i el que més s'assembla a l'eternitat. Cada vegada que retenim l'aire un moment en el curs de la nostra respiració, li donem un moment etern a la vida, un moment que, és clar, es mou també entre les llums i les ombres.
    Ahir vaig enviar aquí precisament un petit relat sobre això, sobre el jocs d'ombres.
    Gràcies de nou.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: