Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

11 Relats, 35 Comentaris
2915 Lectures
Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà). "Instint de vida" (Pagès Editors) actualment em sembla el menys dolent que he escrit, però, és clar, jo no sóc imparcial i potser només es que el que m'agrada més és l'últim que he escrit, o potser és pel meu moment vital, o... no sé! .

Aquesta tardor (del 18) espero, si tot va bé, que aparegui un nou llibre (mes aviat llibret) escrit encara més amb el cor que cap dels que he escrit fins ara, i això que creia que ja no era possible! És ben cert que el cor sempre té nous colors i terrtoris que esperen ser descoberts. Es titula "Història d'una llàgrima".

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició: jbastef@uoc.edu

Últims relats de Josep Maria Basté Framis

Últims comentaris de l'autor

  • Anna,
    De nou et felicito. És dificil explicar (al menys a mi em resulta difícil) que els records mosseguen i que, quan ho fan , fan mal. Mal de veritat, no mal de saló, no mal "per queda bé". Però tampoc volem renunciar-hi, renunciar als records és renunciar a la nostra vida. Els records també ens acaricien a vegades i ens fan ser una mica com som.
    Però en aquestes mossegades, mai falta l'esperança: "una nova ombra t'espera"... i també una llum.
    Gràcies

  • Anna,
    Et felicito! M'han ressonat moltes coses de les que aquí expliques.... sentiments, sensacions...també nostàlgia a vegades... però la vida sempre camina endavant. I sí, es miri com es miri, la vida sempre te raó
    Perdona i gràcies
    JM

  • Filla de l'ombra,
    Qui té les regnes del temps?
    Et felicto per aquesa nit plena de pau transcendent en la que tant bé ens convides a submergir-nos.
    Realmet molt suggerent... m'ha agradat molt!

  • M'ha agradat molt! et felicito.és un relat àgil i incisiu alhora, una mica sorneguer però sense perdre el respecte en cap moment, i també interpel.lador: potser que pensem una mica també en les nostres actituds en certs moments (no van sempre "pels altres" les crítiques) i el que ens podem perdre si no ens deixem atrapar per la màgia que també poden tenir molts d'aquests moments. Tots els moments.
    Certament, el títol molt encertat també
    Gràcies

  • Josep Maria Basté Framis | 06-08-2018 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt. Molt bé!
    M'ha semblat un relat molt ben redactat: tant descriptiu i precís, però ple de sentiment alhora. I la història trenada entre els detalls i el temps, entre l'oblit i la memòria (encara recordes on és aquesta casa?). Et felicito.
    El temps així viscut és.... la vida al pati.

  • La vida és un munt de trossets, que a vegades encaixen i a vegades no, és igual, però que sempre hauriem de saber mirar, de saber descobrir i també de saber gaudir... Aquest trossets de vida plena poden aparèixer de sobte, en el moment i el lloc que menys pensem, o que sembli menys poètic o transcendent.. Però no, la vida sempre es supera a ella mateixa i ens sorprèn. A qualsevol lloc i en qualsevol moment. Sí... només cal mirar.
    Molt bé!
    Gràcies

  • Molttes gràcies Swami...certamebt. el present és l'únic temps que tenim realment... i el que més s'assembla a l'eternitat. Cada vegada que retenim l'aire un moment en el curs de la nostra respiració, li donem un moment etern a la vida, un moment que, és clar, es mou també entre les llums i les ombres.
    Ahir vaig enviar aquí precisament un petit relat sobre això, sobre el jocs d'ombres.
    Gràcies de nou.

  • La claror de la foscor...com ja m'han dit... aquesta és la idea. I algunes paraules les he repetit insistentment per intentar que arribessin a la pell, simplement... però tens raó, potser no fan l'efecte desitjat (o sí?)... ara mateix no sé què dir-te!
    El que sí que se és que t'agraeixo molt el comentari i que m'ho tornaré a mirar...
    Gràcies de nou!

  • Moltes gràcies pel teu comentari Aleix! Uffff
    Al setembre, si Déu vol, apareixerà un petit llibret (molt petit i molt breu) on insisteixo i intento aprofundir més encara en aquesta idea dels sentiments que arriben a la pell, perquè son reveladors. És la "Història d'una llàgrima", des que neix al cor fins que em rodola per la galta.... en fi...
    Perdona la "publicitat".
    Josep Maria

  • Josep Maria Basté Framis | 30-07-2018 | Valoració: 10

    Sí, Molt bé.
    Em ressona com un sospir les de vida veritablement com aigua nova,
    I un sospir rodó, com aquesta aigua rodona.
    Et felicito

  • Gràcies pel teu relat.
    Davant el pare o la mare grans s’acumulen sensacions i sentiments, tornen records reveladors que prenen a vegades nou sentit…. I que a vegades també mosseguen l’ànima i fan mal. Tot aquest univers de sensacions és el que m’ha recordat el teu relat, però me l’ha recordat desde el cor… perquè també des del cor està escrit.
    És molt valent estimar, sa vegades sentir nostàlgia i revoltar-se, no entendre… això és viure amb les entranyes. I d’això es tracta, no?
    I al final, l’amor sempre guanya (encara que aquesta paraula sembli tan "gastada"), ja ho saps.Aquesta és la clau per entendre-ho tot, sigui com sigui la mort o el que hi hagi després, que ningú no ho sap del cert.

  • Joan, felicita de part meva a l'amic Carles. La vida a vegades és difícil, ens dóna cops "com en càmera lenta", el que els fa encara més dolorosos i contundents. Però sempre hem d'intentar tornar a aixecar-nos, potser ens hi poden ajudar Sísif i els deus de la llum que ell invoca en els meus relats, però, primer de tot, qui ha estat colpejat ha de voler tomar a aixecar-se... i això em sembla que és el que fa l'amic Carles. I que no oblidi mai que viure a la intempèrie és magnífic, però és dolorós també, dolorosament real, més enllà d'una simple frase o una simple recerca de noves experiències.... bé això ja ho sap l'amic Carles, es nota.
    Jo diria que només vivint a la intempèrie, fora de la zona de confort (la de cada un), pots veure nous horitzons i el cel més blau, però tu ho dius encara més clar: "per assolir un nou equilibri" i no "perquè tot torni a ser com abans", que seria un despropòsit."I això és possible encara que aparentment (només aparentment) no t'allunyis de la teva zona de confort. En realitat sí que t'hi allunyes i això és el que sempre dóna vida, Recorda que jo crec que les zones de confort a vegades et protegeixen, però si no estàs alerta també t'encerclen subtilment i, a poc a poc, et van ofegant i fent petit... fins que quan t'adones ja t'has perdut mitja vida! I encara pretenem a vegades justificar la nostra rendició, la renúncia a mirar l'horitzó nou que només es veu fora d'aquesta zona.
    Gràcies per la menció al meu relat. Espero no haver interpretat malament les teves paraules.
    I, sobretot, moltes gràcies per la teva sinceritat.

  • Josep Maria Basté Framis | 30-06-2018 | Valoració: 10

    Només es poden escriure aquestes ratlles amb el cor, des del cor. "Somrriure cap el cel amb els ulls tancats" només les persones més espacials mereixen això...
    Difícil per mi trobar paraules.. es que m'ha agradat molt.
    Gràcies per compartir.lo.

  • Son les petites coses les que ens motsren la vida que vivim de veritat, amb els nostres petits neguits però també amb els nostres encerts. Si estem atents cada instant es revelador.
    Tots tenim una mica el síndrome de Gerald Ford, tothom pot trobar en la seva memòria algun exemple en el que es va manifestar. A Valencia, a l'Euromed o a casa nostra; amb en Ximo o sols.... No és allò de "mal de muchos..". Aquest síndrome potser és també una invitació a ser una mica més humils i compensius amb nosaltres mateixos: no som perfectes! I , sobretot, aquest sídrome és una nova invitació de la vida a mirar-la de cara, a cada instant, comennçant potser per la nostra cartera plena de papers massa vegades absurds.
    Gràcies

  • Moltes gràcies per les teves paraules Joan. Si, tots tenim un temps limitat, ni jo exactament sé quin és el meu, ni la seva qualitat (ai! la qualitat del nostres temps! gran tema també... encara que més gran tema, em sembla, és l'actitud: viue a la intempèrie o no.... Potser és que l'actitud també fa una mica la qualitat). Sigui com sigui, el que em sembla clar és que a l'intempèrie es viu més a fons... i mes aprop del cel,

    Estaré atent a quan aparegui el teu relat "reinventar-se", ja estic encuiosit!

    Gràcies de nou.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: