La tristor és un naufragi lent

Un relat de: Josep Maria Basté Framis
Ho he llegit en algun lloc i és ben cert.
La tristor és un naufragi lent. No és un cop, no és una empenta.... mai no és ràpida. Quan te n'adones, ja estàs mig enfonsat. Llavors, en un primer moment, corres per tot el vaixell, treus aigua amb força i et vols convèncer que només pateixes unes vies d’aigua petites que pots dominar.
La tristor és un naufragi lent. Passa el temps, i ja no t’enganyes més. Les vies d’aigua no acaben de desaparèixer sinó tot el contrari: són cada vegada més grans. A vegades sembla que passen uns dies sense créixer, i a tu ja et sembla una victòria. Però la realitat és que les vies d’aigua segueixen creixent.
La tristor és un naufragi lent. A la nit, amb el mar i el cel en calma, és més fàcil prendre consciència de la situació. Ja no pots baixar a la bodega de càrrega ni a la sala de màquines. El teu vaixell s’ha tornat extremadament sensible als elements, al vent, a les onades, als corrents... i tant de bo que no arribi una tempesta!
La tristor és un naufragi lent. Algú t’aconsella per ràdio, o et fa senyals a l’horitzó. Sembla que tothom té solucions pel teu naufragi, fins i tot els que volen crear tempestes que saben que et poden enfonsar del tot. Però la realitat és que tu estàs sol, sol enmig d’un naufragi lent.
La tristor és un naufragi lent. Inesperadament, sembla que el naufragi s’atura, el vaixell a trobat la seva estabilitat. Però només pots viure a coberta, a la intempèrie, sota els estels. La resta del vaixell ja s’ha negat d’aigua. De fet, és el mar mateix que sembla salvar el teu vaixell. Però camines per coberta, estàs inquiet, no saps com viure en aquesta estabilitat precària que tampoc saps quant de temps pot durar.
La tristor és un naufragi lent. I organitzes la teva vida a coberta i sota els estels, enmig del mar immens. Ja ets nàufrag, però encara sobrevius enmig d’un naufragi lent i inexorable. Només el mar mateix et pot salvar, només la nit amb els seus estels lluminosos et poden donar força i et poden conduir a un port segur. Només ells, perquè tu ja vas totalment a la deriva, enmig d’un naufragi lent, molt lent.

Comentaris

  • Excel.lent: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 29-06-2019 | Valoració: 10

    A la deriva va aquest naufragi, que és tan especial i tan explícit.
    Una prosa poètica molt original i molt filosòfica que ressalta el saber dirigir el naufragi d'un mateixa.
    Molt bo, Josep Maria.
    Salut
    Perla de vellut

  • Efectivament[Ofensiu]

    Sí, Aleshores, tens raó en això de la dinàmica descendent. Al final volia tancar aquesta dinàmica (tot i que al principi la volia crear) amb un bri d'esperança al parlar de la claror dels estels i el port segur... però no sé si ho he aconseguit.... tant voler emfatitzar aquesta dinàmica descendent, em sembla que a vegades m'atrapa! Però en el fons del cor, des de la vida a la intempèrie en la coberta d'un vaixell que s'enfonsa i que, a més, va a la deriva, jo sempre crec que els estels et poden portar encara a un port segur, si els saps mirar sense por i amb confiança. Efectivament també, crec que aquesta dinàmica es pot trencar....
    Gràcies pel teu comentari, i per donar-me l'oportunitat de matisar: malgrat tot, sempre hi ha estels al cel, oi?
    JM

  • La dinàmica descendent[Ofensiu]
    aleshores | 09-10-2018

    El relat ens instal·la en una dinàmica depressiva que progressa de forma lenta però constant fins a dominar la vida, que no té aturador, inexorable.
    I és cert que resulta inversemblant que puguem somriure si el nostre futur està en aquesta progressiva fusió amb el mar. Inversemblant, però possible.
    Molt bon relat, i títol en decassílab.

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

24 Relats

112 Comentaris

21613 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 al barri de Sant Andreu, a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà).

A finals del 2018 m'han publicat el llibret "Viure a la intempèrie", que també recull alguns dels meus relats que hi ha en aquesta pàgina (i molt més). I avui (5 de febrer 19) ha aparegut un nou llibre (mes aviat llibret també). És ben cert que el cor sempre té nous colors i territoris que esperen ser descoberts. Es titula "Història d'una llàgrima" (Pagès Editors).

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició, de veritat: jbastef@uoc.edu