Futur sense pluja

Un relat de: Josep Maria Basté Framis
Feia uns mesos que li passava una cosa ben estranya, i ja li començava a preocupar.
Mai li havia costat gaire imaginar el futur, no s’hi entretenia pas gaire perquè no era gens difícil quan s’hi posava, per això es centrava més en viure el present. Però feia uns mesos que li resultava cada cop més difícil imaginar el futur. Tornava al present, és cert, però aquest s’anava convertint lentament en un refugi, no en el moment de viure plenament que sempre havia estat. A més, ja feia dies que les incursions de la seva memòria en el passat eren cada cop més breus, li feia molta por tornar al passat, perquè el cor sempre es desbocava quan assajava de retornar a algun record feliç (els tristos, curiosament, potser no feien tan mal).
Li preocupava que ara, això, començava a passar també amb el futur, però agreujat més encara. Li feia més por imaginar el futur que reviure el passat. I el present s’anava convertint en un refugi, en una sortida! Quan tothom deia que imaginar el futur podia ser una fugida! Però per ell, cada vegada més, la fugida era el present, el dia a dia: no pensar massa ni sentir massa, viure avui i no gaire a fons. Aquesta era la fugida. Li representava un gran esforç imaginar el futur, llevat que no fos una mena de present etern, amb pocs colors i encara menys sentiments.
Però això, malgrat tot, no era el més greu. El que el preocupava de veritat és que, si alguna vegada arribava a imaginar alguna imatge de futur, en aquest futur sempre plovia. No aconseguia imaginar un futur sense pluja! I sempre era la pluja trista i freda d’una gris tarda d’hivern. Això era el que el preocupava més, mai s’hi havia fixat, però ara sempre hi era present. Calia fer alguna cosa. Era una pluja monòtona, no molt intensa, però implacable, que queia d’un cel fred i gris.
El fred i la humitat li arribaven als ossos sempre que imaginava alguna imatge del futur. Eren imatges falses, perquè el futur ningú no el coneix, però les va començar a evitar per no sentir aquest dolor... i al evitar-les, poc a poc, anaven desapareixent. La pluja li estava matant el futur!
Volia un futur sense pluja. Era qüestió de vida o mort. Perquè la pluja si conqueria del tot el futur, aviat intentaria assaltar el present. On ell vivia.
El passat ja feia temps que li feia massa por acostar-s’hi, pel mal que li feia. Ja gairebé l’havia perdut perquè, es va fixar bé, també aquesta pluja anava envaint els seus records. La pluja també li estava matant el passat! Lentament aquesta pluja trista l’encerclava, només resistia el present, però cada vegada sovintejava més la pluja també en aquest present del seu cor. Calia fer alguna cosa!
“Tot i que la pluja no depèn de nosaltres -va pensar- potser sí que jo puc fer-hi alguna cosa, perque la pluja que m’encercla i aviat començarà a ofegar-me, implacable, és en el cor, i aquí sí que encara puc fer alguna cosa”.
Va començar per intentar posar en pràctica un consell que li havien donat: visualització de records feliços i lluminosos i de moments brillants de futur. Però no era fàcil, gens fàcil. Començava sempre amb llum, encara que aviat apareixia la pluja a l’horitzó, sempre la pluja, encara que fos en el record més feliç o en el futur més esperançador.
Aix i tot, va aprendre a abraçar-se al primer moment del record, al primer instant de les emocions pures on encara no hi havia pluja, ni tan sols a l’horitzó. S’agafava a una imatge, no a una història, a un relat, perquè era el relat el que sempre deixava espai per la pluja.
Al principi, però, va semblar que la pluja també apareixia en la imatge fixa... calia tornar-ho a intentar, una i altra vegada, perque a vegades ens confonem: les imatges ens suggereixen relats, però no ho son i per això també tenen el poder d’evocar les sensacions d’un moment concret, només un moment. Les imatges s’assemblen més a l’eternitat.
Una imatge, no un relat... la pluja en realitat sempre arribava amb el relat... quan aconseguís no tenir la pluja a la imatge, ja veuria com fer-la desaparèixer també del relat. Però ara calia defensar les vivències, els records i els anhels, eren l’última cosa que li quedava, l’últim que li quedava... i ho estava perdent també. Encara que ,precisament, els seus records sense pluja eren el que li permetia seguir caminant, viure alguns moments feliços i, potser, intuir també un futur sense pluja.
Per no morir congelat, cal acostar-se al foc.

Comentaris

  • Moles gràcies[Ofensiu]

    Sí, Moltseblanc, tens tota la raó!
    Que caram!
    Moltes moltes gràcies

  • Futur al sol[Ofensiu]
    Montseblanc | 26-09-2018

    Aquesta pluja del teu relat és com una manera “bonica” d’anomenar la desesperació (pèrdua de tota esperança). Al protagonista se li està morint l’esperança, per això té un futur amb pluja i té un passat que se li va ofegant també.
    Mentre anava llegint el teu relat em venien ganes de cridar. Que cridi, ell, que trenqui el silenci i doni un cop de puny a la taula. Que li ensenyi a la puta vida que aquí encara mana ell i que mai, MAI, tots els dies seran de pluja. Ni al futur, ni molt menys al passat. A partir d’ara s’accepten només plugetes bones, de tant en tant. Ja sigui una de suau de tardor, que faci brillar els granats i els grocs de les fulles del terra. Ja sigui pluja d’hivern que fongui la neu. Ja sigui pluja de primavera que faci obrir els capolls de les roses. Ja sigui pluja d’estiu (ehem, ehem...). I sol, la cara cap el cel, els braços alçats, les mans obertes, escalfor, i el somriure desfent a bocins la desesperació.

  • innstint de pluja, instint de vida[Ofensiu]

    Un amic m’ha comentat que la pluja també és bonica, que li agrada. I té raó, la pluja també pot donar força, també es pot dibuixar un futur magnífic amb pluja. Sol i pluja, fred i calor, llum i ombra, dia i nit,calma i tempesta... tot això és la vida quan la vivim amb intensitat, no?
    Us deixo un petit reat sobre la pluja també que esta publicat en el meu llibre “instint de vida”. La pluja és molt inspiradora...

    Instint de pluja
    Mira, des de la finestra, el plugim suau d’una tarda de primavera. Mira’l de veritat. Mira’l a ell només.
    Fixa’t en les gotetes que llisquen pel vidre, i en les que saben canviar el color del cel. Fixa’t en els raigs valents del sol, que s’atreveixen a compartir l’horitzó amb aquesta pluja fina, i en els núvols intensament blancs, que es mouen solemnes per aquell cel blau que els acull en el seu firmament. Fixa’t en el so constant i pacífic de milers de gotes acariciant suaument la terra…
    I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
    Mira també, des de la finestra, la tempesta poderosa enmig de la nit.
    Fixa’t en les gotes que moren al vidre, en les que son il•luminades per llamps poderosos o en les que acompanyen trons estremidors. Endevina els núvols negres que amb tanta força et fan sentir petit i enyora la lluna que sempre sap esperar el seu moment…
    I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
    Mira també, des de la finestra, la tempesta immensa d’una tarda d’estiu.
    Fixa’t en les gotes que no saben de vidres ni límits, en les que cauen amb violència sobre bassals nounats, en les que sacsegen les fulles i els arbres, i, en les que, malgrat el seu poder, permeten que el sol competeixi amb elles…
    I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
    Mira també, des de la finestra, la pluja insistent d’un matí d’hivern.
    Fixa’t en la seva en la seva força, en la seva monotonia poderosa i en el cel gris que te la dona. Fixa’t en el seu ritme decidit i en el seu temps sincer. Fixa’t en les hores que vol alentir i en la petitesa que et fa sentir, com la tempesta, com el plugim suau de primavera…
    I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
    I ara, obre la finestra.
    Que la tempesta et mulli, que l’ humitat t’arribi als ossos, que la foscor de la nit t’envaeixi, que el raig de sol comparteixi amb tu també la vida, que omplin el teu pit la remor dels arbres mullats i el murmuri dels bassals acabats de néixer.
    La pluja arriba de tantes formes! Escolta-la sempre, i agraeix que sempre sigui diferent. Perquè, en les seves mil formes, en els mil paisatges que ella sempre sap fer nous, respira el seu instint més profund. Sí, la pluja també té instint, un instint que sempre apunta a allò més gran i més amagat, a allò que és infinit. Perquè és instint de pura vida.
    Ara, ja, només et falta caminar enmig de la pluja.
    A què estàs esperant?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

20 Relats

60 Comentaris

5463 Lectures

Valoració de l'autor: 9.45

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà). "Instint de vida" (Pagès Editors) actualment em sembla el menys dolent que he escrit, però, és clar, jo no sóc imparcial i potser només es que el que m'agrada més és l'últim que he escrit, o potser és pel meu moment vital, o... no sé! .

Aviat, si tot va bé, espero que aparegui un nou llibre (mes aviat llibret). És ben cert que el cor sempre té nous colors i territoris que esperen ser descoberts. Es titula "Història d'una llàgrima".

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició: jbastef@uoc.edu