El nas i el dit

Un relat de: Josep Maria Basté Framis
Sembla tan fàcil tocar-se la punta del nas amb el dit!
Sembla tan fàcil!
Però la primera vegada que no l’encertes, veus que no, que allò només és un exemple de tota la teva vida mig ofegada per la malaltia... res no és tan fàcil. No hi ha res fàcil.
Així i tot, molts et segueixen tractant com si no passés res, com si les teves facultats no haguessin minvat en absolut. I t’exigeixen coherència, honestedat i treball. Sobretot les exigeix qui, sa però insensible, aquestes virtuts les practica ben poc. Perquè honestedat sí, tota i sempre, per això el malalt no amaga la seva incapacitat ni la seva dificultat per realitzar tasques ben senzilles, i també per això intenta ser coherent en tot el que fa i el que diu... encara que és incapaç de realitzar un treball com el dels qui estan sans.
Però aquests segueixen sense entendre als malalts, com els joves no entenen que el temps sigui finit, perquè no es tracta de saber-ho, es tracta d’entendre-ho. Et fan esperar, quan tu ja no en tens gaire, de temps, per esperar. “No passa res”, et diuen, “ningú no et fa mal” i tot es redueix a consells d’anar a la teva, de “passar” de tot i de tothom, de fer un exercici d’egoisme. I si no el vols fer aquest exercici, si no vols embrutir el món amb més egoisme, és per això que el malestar és només culpa teva! Fins i tot, qui te paraules boniques, sembla admetre que el món nou es forja només amb egoisme i insensibilitat. La insensibilitat a vegades fa més mal que la malaltia.
Per això, a vegades, els qui estan sans, imposen esperes doloroses sense adonar-se, i et fan arribar a dubtar de si demanes molt, quan, en realitat, només demanes una mica de sensibilitat. De fet, a vegades, sembla que no s’adonin de res... perquè mentre el temps passa, sembla que no saben que tu segueixes amb la teva malaltia, que no s’atura, i que segueix creixent també el sentiment agre que ella et produeix. I tot això, a més, mentre tu lluites contra aquestes limitacions que creixen. Mentre intentes conviure amb aquest sentiment el més dignament possible.
Sí, ben pocs entenen què passa de veritat quan no encertes el nas amb el dit.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]

    Gràcies Aleix, per aquesta lectura tan positiva.... tens raó, i el teu avi també la tenia, és clar, encara que a vegades és difícil tot plegat!!!

  • El meu avi...[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 31-10-2018 | Valoració: 10

    El meu avi era metge, d'aquells d'abans i sempre deia que el primer que s'havia de fer amb el malalt era apropar-s'hi, donar-li escalfor humana; després ja vindrien les cures. Crec que el teu relat va en aquesta dirección. I me n'alegro. Una forta abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

17 Relats

50 Comentaris

4860 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà). "Instint de vida" (Pagès Editors) actualment em sembla el menys dolent que he escrit, però, és clar, jo no sóc imparcial i potser només es que el que m'agrada més és l'últim que he escrit, o potser és pel meu moment vital, o... no sé! .

Aviat, si tot va bé, espero que aparegui un nou llibre (mes aviat llibret). És ben cert que el cor sempre té nous colors i territoris que esperen ser descoberts. Es titula "Història d'una llàgrima".

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició: jbastef@uoc.edu