Destins encreuats

Un relat de: foster

-Va, afanya't!- li ordena la veu ronca del seu pare. Una mica a contracor, la Laura tanca el joc d'ordinador i apaga l'equip.
Al cotxe, la dona, al seient del co-pilot, pensa en la imatge del mirall on, fa una estona, s'ha estat observant tota nua, comprovant les empremptes inequívoques del patiment dels dos darrers anys. Del seu cos abonyegat passa mentalment a les corbes també ja toves del seu marit. Se'l mira de reüll i el troba molt més digne vestit.
En Carles presta atenció a l'autopista. No pot evitar d'anar rellegint els coneguts rètols, i s'adona que es cansa més del normal, sent una fatiga densa que li enterboleix les idees. Mira la Laura pel retrovisor: està abraçada a la Rita, que treu la llengua amb excitació.
La nena nota que el seu pare l'observa, i simula que dorm i tanca els ulls sense deixar anar la gossa, al contrari, se l'acosta encara més, com si fos un pelutx.
Li entra una mica de son, i embolcallada per aquella música suau que tant li agrada, pensa en la seva amiga de la costa, la Glòria.
La Rita també pensa en la Glòria. Intueix que van al poble, i recorda els ossos que ella li dóna així que hi arriben els caps de setmana. Creu que fa quasi un mes que no sortien de la ciutat, però no n'està segura.

Al cap d'una estona, al primer peatge, tothom dorm menys el pare, que segueix conduïnt amb precaució.
Més o menys a la mateixa hora, en Ramon surt de casa seva. Viu en un mas força aïllat que ha reconstruït amb tots els seus calés, i pràcticament mai l'abandona si no és per un motiu important, com és ara el d'anar a firmar l'escriptura per comprar la nau que ha quedat buida a la Ronda de mar. És una oportunitat que no vol perdre. Avui, per fi, té la conformitat del banc per al crèdit, i també la resta dels papers que li han demanat per fax els de la notaria.
Ho duu tot ben ordenat en una bonica carpeta groga que descansa al seu costat, en el seient buit de l'acompanyant. Pensa en la targeta per al peatges, mira l'indicador de la benzina que li diu que és quasi ple, s'ajusta altre cop el cinturó, i es deixa portar pel dia clar que viatja amb ell.

En Carles va mirant davant seu sense veure res en concret. El camí li és tan familiar que les mans van soles, independents del cervell. La banda contrària de l'autopista sempre va més buida que la seva, pensa. Si ell puja, tothom puja; si baixa, el món sencer decideix baixar també. Què hi farem, és així!
En Ramon no coneix en Carles, ni la seva família. En Carles mai ha vist en Ramon, ni el seu mas, ni la nau que aquell pensa comprar ara que per fi s'ho pot permetre. L'autopista és plena a vessar per la banda d'en Carles, i en canvi en Ramon, amb el seu quatre per quatre, circula quasi sol i es troba còmode, feliç amb el seu cotxe i amb la seva vida, optimista.
Si algú els hagués presentat, si haguéssin coincidit en un d'aquells embussos on es fan bons amics, ara els faria gràcia saber que condueixen en direccions oposades, per la mateixa autopista, el mateix dia i a la mateixa hora, separats només per uns quants quilòmetres. Per contra, com a desconeguts, tan sols es creuaran una silenciosa i buida mirada en cas de passar alhora el control dels tiquets, on els cotxes alenteixen i s'aturen uns segons. Potser ni tan sols això.
En Carles s'ha concentrat en el problema que està destruïnt la seva parella, i creu que ja no ho pot suportar més. Ulla altre cop la seva dona i pensa que l'estima moltíssim i que la segueix desitjant com abans, més encara. Però això de la nena està refredant la seva relació. És normal, a qualsevol li passaria el mateix. Solucionada la malaltia de la Laura, solucionat tot, és el que vol creure.
La Carla s'ha mig despertat i li pregunta en què pensa, i ell no sap respondre-li massa bé, per la qual cosa la dona dedueix que torna a estar capficat per la Laura, i l'aconsola donant-li esperances amb la pròxima intervenció de la seva estimada petita.
-Aquesta vegada serà la definitiva, t'ho juro. Tinc un dels meus pressentiments intensos, i ja saps que mai m'han fallat en les coses importants.
En Carles calla i pensa en els últims mesos. Recorda l'última feliç vegada que van anar d'excursió a Núria, abans de la crisi de la Laura.

A en Ramon li agrada molt sortir a pescar al capvespre; sempre duu una canya preparada al cotxe, i s'ha acostumat a veure-la pel mirall com si fos una segona antena de ràdio. De fet, ara mateix està molest per la posició en què ha quedat després del gir de cent vuitanta graus que es fa per accedir a l'autopista des de la general de Figueres.
S'asssegura que no ve ningú, i deixa d'apretar l'accelerador alhora que fa saltar la tanca del cinturó de seguretat. Llavors, en un complicat escorç, allarga el braç dret per abastar la punta de la canya, però no hi acaba d'arribar. La toca amb la punta dels dits, mira al davant, es torna a girar incorporant-se una mica i amb el cos en una incòmoda i estranya postura. I llavors passa l'inevitable: sense voler, amb el peu esquerre toca el fre, la sabata de muntanya se li esmuny entre els dos pedals i provoca el bloqueig sobtat i violent de les quatre rodes del Nissan, que rellisca i topa amb alguna cosa que en Ramon no veu perquè ha anat a parar a terra, encabit en l'espai ample entre el seient i el pany frontal. El tot terreny dóna tres voltes de campana en diagonal, creuant de cop la tanca mitjana, encarant-se als horroritzats conductors que vénen en contra i que estan presenciant l'accident a càmera lenta, un morbós film de terror del qual n'esdevenen els protagonistes.
Un d'ells consegueix esquivar la bola de foc dins la qual hi rebota el cos malferit d'en Ramon, però el següent, on hi va una parella amb una nena i un gosset, se l'empassa de ple.

Mentre es dessagna, en Carles no ho pot creure. Ha estat només un instant -el temps de buscar una altra emissora- que s'ha despistat apartant els ulls de la carretera. La Carla i la Laura s'han despertat amb el cop i criden histèriques durant el segon i mig que triga a consumar-se la tragèdia.

A l'hospital, enmig d'una gran confusió, a la Carla li fan saber que el seu marit és mort. Ella no pot assumir la notícia, i pregunta angoixada per la seva filla, la Laura, què li ha passat, on és, vol que li ho diguin. A causa dels calmants que li han subministrat, s'adorm i es revifa. En els moments de lucidesa pronuncia un i altre cop el nom del seu metge de capçalera. Li té confiança, s'ha ocupat del cas de la petita des de bon principi: ell fou qui li descubrí l'anomalia en la sang i qui n'investigà l'estranya especificitat que la feia quasi del tot incompatible amb la resta dels humans comdemnant-la a un risc de mort permanent.
La Carla s'adorm profundament fins que ve un metge. No és el mateix d'abans, aquest és molt jove.
-Senyora Canals? Hola, hola,... bé, bé, tot s'arreglarà-. Sense deixar-li temps a preguntar, fa un resum professional de la situació:
-Miri, mentre arriba el doctor Rius, que ja han localitzat i surt cap a aquí, hem començat a fer les anàlisis pertinents i sembla que no hi haurà problema amb la mà de la nena. Esperi, esperi, no parli ara! Com li deia, el test genètic confirma a bastament el que és normal: els teixits de pare i filla són perfectament compatibles. Encara més: mai abans un test d'aquest tipus -des que els fem, fa uns sis mesos- ha estat tan concluent quant a la identitat perfecta entre dues cadenes d'ADN, l'una heretada de l'altra. El seu marit encara està inconscient, i ens agradaria començar la intervenció el més aviat possible, o sigui que necessitaríem que vostè ens l'autoritzés en el seu nom.

La Carla no ho entén. Per sort, poc més tard, arriba el doctor Rius que es fa càrrec de la situació. Localitza l'intern i se l'emporta a una habitació privada on li demana que li expliqui els fets fil per randa.
Després d'escoltar atentament la història del cas, queda mut, pensarós. Finalment, parla amb molta calma, mesurant cada paraula:
-Estimat col.lega, això que em diu és impossible. Ha d'haver-hi un error: fa anys que tracto la família Canals, i durant els dos darrers he esdevingut un amic per a ells. El cas de la petita Laura m'ha obert les portes de la seva llar. Doncs bé, al senyor Canals, després de fer-li totes les proves necessàries, vam haver de descartar-lo com a donant per a la seva filla; el rebuig era massa evident. Hi havia moltes coincidències, com és lògic essent pare i filla, però en els punts més importants, els resultats impedien qualsevol intent assenyat. Ell prou que s'oferí -encara que no es plantejaven possibilitats d'èxit-, però vaig haver de convèncer-lo de deixar-ho estar. I no va ser fàcil, li ho asseguro. Per contra, per no perdre la mínima esperança que ens quedava de trobar un donant amb garanties, vam introduir el nostre requeriment -amb els detalls particulars de la història clínica de la nena- en un banc de dades internacional destinat als transplantaments d'òrgans on tenim una informació absoluta i immediata dels donants que podríem aconseguir. Però, fins ara, no hem tingut sort. En tots els casos que se'ns han presentat, la incompatibilitat era massa òbvia per a arriscar-se.
Com veu, això ja ve de lluny, i li porto massa ventatja per creure de cop en un miracle: com vosté i tots els metges sabem, l'estructura genètica d'una persona no varia al llarg de la seva vida, per tant, el senyor Canals no pot ser ara, de cop sobte, un donant útil per a la Laura. No senyor, li cal revisar altre cop el test del laboratori.

L'intern es mostra confús. A ell li ha passat aquells resultats el doctor Salvany, i li ha donat instruccions sobre com actuar. Les anàlisis -com sempre- s'han repetit i comprovat tres cops, i sempre amb el mateix resultat positiu. Per a ell, comparant les coordenades entre pare i filla, la intervenció per recuperar les funcions bàsiques dels dits de la petita és cosa feta. El pare pot donar-li els teixits i els cartílegs necessaris sense por a cap rebuig. Ho veu tan clar, els papers amb les dades li ho confirme
n tan rotundament, que insisteix en el seu convenciment.
-Escolti amic meu: jo no pretenc dur la contrària a una eminència com vosté, i a més, essent com m'acaba de dir quasi de la família dels pacients, però m'agradaria que féssim junts un nou exàmen al senyor Canals abans de decidir-nos.
Al doctor Rius la proposta li sembla enraonada, i segueix l'intern després de comprovar que la Carla està descansant i que una infermera es queda vetllant-la.
-L'habitació del senyor Canals és a dalt, al tercer pis- comenta el jove doctor que el precedeix pels passadissos de l'hospital.
Quan hi arriben, es produeix una situació tensa perquè el doctor Rius no arriba a comprendre perquè el duen davant d'un home per a ell del tot desconegut. Manifestant la seva sorpresa i indignació per aquell descontrol, mana l'intern que ho verifiqui absolutament tot, les identitats, les anàlisis, els més mínims detalls.
L'altre no se'n sap avenir. Ell és ordenat i rigurós, i el daltabaix que suggereix l'especialista no pot pas ser culpa seva.
El problema li planteja diversos dubtes immediats: si aquell home no és el senyor Canals, on és el veritable? I, si aquell no és el senyor Canals, qui carai és, i per què té una cadena genètica igual, quasi idèntica, a aquella nena, la seva equivocadament presumpta filla Laura?

Triguen dues hores a treure'n l'entrellat: l'error s'ha produït en el canvi de torn i per una confusió amb les històries clíniques dels dos pacients -homes blancs, de mitjana edat, amb ferides múltiples - que han tingut l'accident aquell matí i que han ingressat a Urgències de l'Hospital quasi alhora .
En Carles Canals és efectivament mort, tal com li ha dit a la Carla el primer metge; un ferro li ha atravessat el pit destrossant-li el cor. D'altra banda, En Ramon Pons té un traumatisme cranial lleu, del qual es recuperarà segurament al cap de poques hores. La greu confusió s'ha produït per la impossible casualitat que el senyor Pons té els mateixos trets genètics bàsics que la nena també accidentada, i els metges, ja se sap, miren primer les dades definitòries dels malalts que no pas els seu nom, edat o sexe.

Ara, a la Carla, amb aquella equivocació no volguda, se li presenta una altra oportunitat -segurament miraculosa- per a la seva filleta: el seu home li retorna la Laura, la mort comporta, paradoxalment, la vida.
Breu: en Ramon, en despertar-se i conèixer la situació, no ho dubta. Farà de donant per a la nena a la qual ha matat el pare, essent aquesta potser l'única manera de poder conviure amb la culpa.

Al dia següent, en saber la notícia i després de plorar llargament, la Laura demana amb insistència veure la seva mare, i un cop a soles amb ella, li confessa:
-Jo us vaig sentir aquell dia que el pare plorava, vaig sentir com et deia que canviaria la seva vida per la de qualsevol persona que em pogués curar, que fos compatible amb mi; llavors no ho vaig entendre, però ara sé que ho ha fet, que ha mort per salvar-me, no és veritat mare?
La Carla no li respon, no pot. L'agafa dins el seu pit amagant així la cara per tal que la Laura no vegi les llàgrimes que li rodolen galtes avall i que desenfoquen la imatge del prat verd i dels arbres alts i orgullosos del parc del davant de l'hospital.




Comentaris

  • Clar de lluna | 09-05-2008

    ......tela relat! Vas llegint i es va desgranant mica en mica. Pel cap passen mil pensaments i situacions, però fins al final no s'intueix com acaba. M'has fet saltar la llàgrima. Està molt ben escrit i ambientat. Un enfocament molt bo que acaba entendrint i fent pensar. També un títol molt encertat. Podria ser perfectament el guió d'una pel·lícula.

    Com sempre, un plaer llegir-te!

    Una abraçada!

  • preciosa.[Ofensiu]
    Nurithy | 09-05-2008

    Tu ets un artista. poca cosa tinc més a dir. Potser el principi és una mica ambigü perquè jo m'he pensat que el pare era un maltractador per uns moments però, a partir de l'accident, és inevitable que la tensió t'arrossegui fins al final obligant a acabar de llegir el relat.

    La meva enhorabona.

  • He vist...[Ofensiu]
    afrodita | 08-05-2008

    Als relats destacats el títol i m'ha sobtat perquè es deia igual que el meu nano...sorpresa encara més gran que sigui teu i que no l'hagués llegit...coses del destí? qui sap.

    Jobaritx..quin relat, la tensió ha anat creixent a mesura que el llegia i tot i que en un punt sí que intuïa que hi hauria l'accident, m'has deixat de pedra amb el desenllaç...en com la mort comporta vida i enllacen les dues parts del relat.

    Destaco també el joc de descriure els dos cotxes i la contraposició d'ambdues realitats...i com no, la cura i el detall amb què està escrit.

    Felicitats, estimat!
    BoditA

  • Si en Paul Auster ho llegís...[Ofensiu]
    Carles Canals | 20-03-2006

    Hola, amic, em dic Carles Canals i, com podràs entendre, no estic mort. No et preocupis, aquesta no és una carta amenaçadora.
    Però et vull contar una petita història. Per casualitat vaig aprendre que exisitia un altre Carles M. Canals Álvarez, nascut el juliol de 1965 i que, com jo, era o és periodista i soci de la Biblioteca de Catalunya. Fins i tot vaig comprovar que ens semblàvem en la fisionomia. Sovint he hagut de dir a amics interessats que "No, no escric per a Telva, ara com ara. Parles d'un altre que es diu com jo."
    Si això no fos prou curiós, et diré que diversos autors m'han emprat com a personatge de ficció, en la literatura (Roman Piña Valls, Emilio Arnao) i en el cinema (Lluís Casasayas). Encara, emperò, no m'havia passat que un escriptor empràs el meu nom sense conèixer-me. Una fita més!
    Per cet, el relat és molt interessant: ràpid i eficaç, com han de ser les bones narracions.
    Salut!

  • Molt ben trobat[Ofensiu]
    copernic | 18-07-2005 | Valoració: 9

    Més que res és de destacar la facilitat per descriure els esdeveniments. És una història en el que el més important és la trama i la desenvolupes amb fluidesa, amb claredat i donant el toc just de sentiment sense provocar la llàgrima fàcil. Es llegeix amb avidesa i aquest és el seu gran mèrit. La fútil relació que s'estableix entre els ocupants d'una autopista en una hora determinada em recorda un relat meu " El nostre tren de vida" en el que reflexo la lleugeresa de la relació de l'individu en la massa. Salut i literatura.

  • De la vida i la mort[Ofensiu]
    Biel Martí | 18-07-2005

    De la vida i la mort, a través de coincidències quasi tretes d'un joc de daus, en fas un relat relativament costumbrista. Igual que l'altre que et vaig comentar, m'agrada la teva manera d'escriure, és força planera i no t'estàs amb massa romanços de descripcions o ambients (com jo mateix, per exemple). Està ben desenvolupada, encara que una mica previsible, i el ritme també m'ha semblat correcte. Malgrat tot, aquesta previsibilitat i el fet que la història és, com t'he dit, una mica típica i tòpica (família unida però que per una malaltia de la nena veu perillar la seva unió; el sacrifici final d'un per salvar la nena; la mare deixant que la nena cregui que el pare l'ha salvada...) fa que em falli alguna cosa. Això no treu que la valoració general sigui més positiva que res, però m'ha recordat una mica... i no t'ofenguis doncs només és un exemple del que et deia abans, a les pelis aquelles de "basat en fets reals", drames quotidians amb final "feliç" (dins el que cap, és clar).

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: