Clavellines

... aquest es molt colpidor, bell, ple d'imatges ... d'aquells que t'emportes a preferits. Enhorabona! Si no coneguts més que els tres anteriors, diria que es el millor que t'he llegit de molt lluny. El rellegeixo altre vegada.
Anna

M’encanta la poesia i tots els teus poemes els trobo exquisits, tenen
una sensibilitat especial, i em recorden un llibre preciós que fa temps vaig
llegir. Cares a la finestra, 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX.
Salutacions
Josep

aquest poema , Atlantis ! Cada paraula , cada frase , cada idea , no podien ser més suggeridores.
Felicitats ! Va directe als meus preferits.
Una abraçada i bon dissabte.

Com et diuen, concisió i economia de paraules (ambdues, virtuts poètiques) per a aquesta composició breu però intensa, amb aquesta imatge del pas del temps plasmada en les clavellinas (associades a la vida i a la joventut) que es tornen crisantems (associats a la mort).
També està molt bé trobada la contradicció entre la certesa de la mort i la incertesa que ens provoca.

M'ha recordat aquest poema de Quevedo, encara que el teu és més nostàlgic i trist, i el de Don Francisco és més satíric:

Rosal, menos presunción
donde están las clavellinas,
pues serán mañana espinas
las que agora rosas son.

¿De qué sirve presumir,
rosal, de buen parecer,
si aun no acabas de nacer
cuando empiezas a morir?
Hace llorar y reír
vivo y muerto tu arrebol
en un dia o en un sol:
desde el Oriente al ocaso
va tu hermosura en un paso,
y en menos tu perfección.
Rosal, menos presunción
donde están las clavellinas,
pues serán mañana espinas
las que agora rosas son.

No es muy grande la ventaja
que tu calidad mejora:
si es tus mantilla la aurora,
es la noche tu mortaja.
No hay florecilla tan baja
que no te alcance de días,
y de tus caballerías,
por descendiente de la alba,
se está rïendo la malva,
cabellera de un terrón.
Rosal, menos presunción
donde están las clavellinas,
pues serán mañana espinas
las que agora rosas son.


Una abraçada.

aquesta és la paraula que em fa definir el poema. Aquest traç de pintor delicat que pinta les flors i la incertesa. Bell i deliciós, a banda de la tristesa.

Salutacions cordials

a

Resulta enigmàtica la paradoxa de plorar tant de tristesa com d’alegria. Les llàgrimes vessen, malgrat tot. En el teu cas, et decantes pel plor luctuós, aquell que va lligat amb la idea de la mort. Però has sabut atorgar-li una visió diferent. Les lectures davant de la mort són múltiples. Una de les més angoixants sol ser l’absència de l’ésser estimat, que les religions han matisat amb tocs d’esperança. Això no obstant, ens dónes amb poques paraules –qui més qui menys hi porta gastades milers de mots en aquest intent– la resposta que ho contradiu però no hi ha angoixa també, dins de l’espera? I ho rubriques amb la preciosa imatge que converteix les clavellines en crisantems fúnebres.

Et seguiré llegint.

Raül

són imatges.

Són sentiments. Molt intimista.

Mena (i clar)

Em segueix captivant la teva concisió, l’economia de paraules amb què aconsegueixes abastar temes complexos, la bellesa de les metàfores...
Et segueixo llegint.