Bloodymaruja, les teves flors i englantines estan molt ben guanyades, i merescudament.

Jo em referia a aquesta poesia patriotera i carrinclona del segle XIX i principis del XX (per sort, després la cosa va canviar i van aparèixe Papasseits i d'altres). Però amb aquesta poesia ultra-caspa tipus l'Oda a la pàtria d'en Bonaventura Carles Aribau, es que no puc... Em surt urticària!

Amb SAN Mossén Cinto Verdaguer em passa igual.

La vaca cega reconec que és un bon poema, encara que tampoc n'hi ha per tant.

També és lògic: el català en aquella època era una llengua que sortia d'un ostracisme de segles i tampoc no es podia demanar gran cosa. Més tard sí que crec que Catalunya va desenvolupar una literatura i una poesia dignes. La Reneixença va tenir el valor de donar-nos una generació de poetes pioners de les nostre lletres, cosa que té un gran mèrit. Però no són en absolut una generació de grans poetes. Si ho comparem amb la poesia d'altres indrets, els poetes de la Renaixença són dolents amb ganes, i molts dels seus poemes realment fan riure per ingenus i cursis, per molt que s'estudiin a les escoles i vinguin revestits d'un aura de solemnitat oficial.

Crec que també ens hem de riure una mica de nosaltres mateixos i dels nostres mites.

Tota la meva simpatia pel Folch i Torres, però jo crec que també el Manga està molt bé. Hi ha veritables obres mestres dins del Manga, com l'Akira, d'en Katsuhiro Otomo.

Salutacions i gràcies per la lectura i els comentaris.

Home, gràcies per la cita. Si el meu poema ha servit per inspirar el teu, ja em dono per satisfet, perquè realment és una composició preciosa, profunda i humana en el millor sentit de l'expressió, perquè també l'optimisme ens fa humans, la lluita constant, encara que sapiguem que finalment perdrem, la dignitat de mantenir-nos en peus contra els elements, encara que sapiguem que tard o d'hora acabaran per derrocar-nos, això és potser més humà, fins i tot, que el pessimisme. I té més merit.

M'ha encantat el teu poema.

Gràcies pel teu comentari, Brins.

No he oblidat els reptes, però és que fa poc he començat (sortosament) en una feina nova, i aquests darrers dies he tingut molt poc temps. Intentaré re-enganxar-me novament...

Salut!

Com et diuen, concisió i economia de paraules (ambdues, virtuts poètiques) per a aquesta composició breu però intensa, amb aquesta imatge del pas del temps plasmada en les clavellinas (associades a la vida i a la joventut) que es tornen crisantems (associats a la mort).
També està molt bé trobada la contradicció entre la certesa de la mort i la incertesa que ens provoca.

M'ha recordat aquest poema de Quevedo, encara que el teu és més nostàlgic i trist, i el de Don Francisco és més satíric:

Rosal, menos presunción
donde están las clavellinas,
pues serán mañana espinas
las que agora rosas son.

¿De qué sirve presumir,
rosal, de buen parecer,
si aun no acabas de nacer
cuando empiezas a morir?
Hace llorar y reír
vivo y muerto tu arrebol
en un dia o en un sol:
desde el Oriente al ocaso
va tu hermosura en un paso,
y en menos tu perfección.
Rosal, menos presunción
donde están las clavellinas,
pues serán mañana espinas
las que agora rosas son.

No es muy grande la ventaja
que tu calidad mejora:
si es tus mantilla la aurora,
es la noche tu mortaja.
No hay florecilla tan baja
que no te alcance de días,
y de tus caballerías,
por descendiente de la alba,
se está rïendo la malva,
cabellera de un terrón.
Rosal, menos presunción
donde están las clavellinas,
pues serán mañana espinas
las que agora rosas son.


Una abraçada.

Bé, aquí segueixo, enganxat a la plaga panerola i a la panerola gegant que no sé si és d'origen terrícola o extra-terrestre.

salut!

Molt bon poema, que en la seva brevetat construeix una imatge poderosa dels somnis trencats i dels anhels que mai arriben a ser.

La mètrica li confereix un ritme contundent, solemne i adeqüat al tema.

Molt ben tancat també amb els darrers dos versos, un decasil.lab i un alexandrí.

Enhorabona.

Doncs jo continuaré, perquè trobo que escrius molt bé i tens un estil fresc i divertit, cosa que s'agraeix. També faré una ullada als teus altres relats (aquest és el primer dels que et llegeixo).

Salut!

Atlàntida,

en alguns diccionaris no està, i a l'enciclopèdia catalana tampoc.

Però he trobat algún diccionari a internet on sí que hi és, i ho defineix com:

"Remolí d'emocions o sentiments molt intensos".

És el cas d'aquest:

http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0174455

D'atra banda, el corrector de softcatalà (que és el que jo utilitzo abans de publicar un text), la dóna per vàlida.

De moment, jo la també la dono per vàlida, si l'autoritat lingüistica competent no diu res definitiu al respecte.

Salutacions!

Gràcies, Atlàntida.

encara que es permeti com a llicència, crec que faré el canvi que tu em seuggereixes.

Però no sé com corregir-ho en aquesta pàgina!!!

Salut!

També a mi m'han agradat molt aquest poema i l'altre (però aquest més). Queda clar que la dona d'espigol és "l'altra, la que escriu", i està molt ben descrita amb totes les imatges que incorpores, que li donen un aire "màgic" (sembla una mena de fada o bruixa bona i sàvia que ens permet veure coses que normalment no veiem).

Un altre punt a favor és la combinació d'aquests versos alexandrins, combinats amb hexasíl-labs, que li donen al poema una cadència narrativa, gairebé de conte, molt apropiada al tema, que en realitat és metapoètic, ja que en definitiva parles de la pròpia poesia.

Uf, aquest poema és totalment diferent a l'altre teu que acabo de llegir (el de l'aneguet lleig). Si l'altre era digne d'una bona cançó infantil, aquest serviria per a una balada.

Molt ben descrites les sensacions que causa l'absència de la persona estimada, identificant el desamor amb el fred, la neu o el gel. I també molt ben tancat el poema amb els últims dos versos, que deixen la porta oberta a l'esperança, doncs encara queda una mica d'aquest "caliu", encara que sigui protegit dins d'un cor cuirassat.

Bon poema que, tant pel seu tema com pel ritme, molt marcat, dels heptasíl·labs, serviria per a una bona cançó infantil si algú li posés música.

Bon poema nostàlgic que descriu perfectament la sensació del pas del temps que tots experimentem. Un dels temes clàssics de la poesia de sempre, ben recreat a través d'imatges quotidianes com la de la paparina de castanyes.
Tot i el seu tema, no és un poema trist (no desitges alliberar-te, malgrat ser presonera d'aquesta temporalitat). Hi ha en els teus versos una acceptació de l'inevitable que és part essencial de la naturalesa humana, cosa que fa que la composició adquireixi (com han de fer els bons poemes) una dimensió universal.
M'ha agradat molt.

Salut!

Totalment d'acord amb el teu magnífic poema.

Per si t'interessa, t'enllaço un de meu, que te una temàtica molt similar:

http://relatsencatala.cat/relat/elogi-dels-barbarismes/1038376

Salut!

Gràcies, Brins, pel teu comentari. Tens raó, i hauré de corregir-ho, encara que no n'hi ha prou amb suprimir el "hi", ja que llavors el vers deixaria de ser decasíl·lab i es trencaria el ritme del poema.

Hauré de pensar una altra solució (s'admeten suggeriments) però torno a agrair-te que m'assenyalis l'error. A força d'errors és com vaig aprenent.