Comunió

Comunió

La primera vegada va ser amb un noi que també era verge com ella i de manera maldestra, van trobar-se despullats al llit, sabent només el què els havia explicat els seus amics i amigues més avesats. Va ser una trobada amable, però no va sentir la satisfacció de la qual parlaven com la gran descoberta. Després es va enamorar bojament d’un altre amb qui hagués anat fins a la fi del món. Ella només el volia complaure però com que era un enamoradís, cada dos per tres tenia dubtes de què sentia per ella. Així que es van separar i va ser quan ella va començar a buscar, desesperadament, un home que la satisfés. D’un llit a un altre, d’uns braços a uns altres... però mai en tenia prou. D’aquestes experiències, però, va descobrir el plaer, que no necessàriament es corresponia amb l’estimació.
Se sentia partida: amb alguns gaudia molt i amb d’altres que li agradaven, era incapaç de passar-ho bé.
S’adonà que entre l’enraonaria de les monges i la propaganda de l’amor romàntic amb la qual havia estat educada, l’havien partit pel mig.
Tenia com una barrera que li impedia lligar plaer i amor.
Això la va portar a un desassossec que no podia controlar. Va renunciar a estimar i a ser estimada com ella volia.
Però coses de l’atzar, quan ja no ho esperava, el va conèixer, es van fer amics i van gaudir del sexe des del primer dia. Sense tabús i sense promeses, les seves trobades van anar aprofundint el que sentien un per l’altre.
Va ser una nit que no recorda quan, després de fer l’amor, que es van abraçar amb tot el cos. Amb els braços i les cames entortolligats van formar un bressol que embolcallà el més pregon dels dos. Va pensar i em sembla que ho va dir en veu alta: tant de bo ens moríssim com avui, estimant-nos.
Perquè no va ser només l’encontre amb l’altre, va ser com si tot l'univers l'abracés.
Li va venir el cap la paraula comunió, que havia rebutjat per les connotacions religioses, però que ara entenia com un moment de plenitud.