Ciutat Granera

"poe9" Entre Kafka, Orwell i Saramago...

En primer lloc, gràcies de tot cor perquè aquest relat és un experiment de subtilitat i resistència de la qual cosa en sóc conscient. Era un risc després d'una absència temporal a RC que estava disposat a viure (les respostes del lectors i lectores són l'aliment més nutritiu; i també calmen la set, és clar).

A 1101emili. No crec que jo sigui un bon escriptor. Si ho fos suposo que podria viure'n i no és així per dissort meva. En tot cas el teu comentari és generós en el sentit que posa sobre la taula -de nou- la possibilitat de definir escriptors/es. Tot un repte.

A en Carles. Enhorabona, ets afortunat.
Sí feia temps, però no he deixat de visitar l'univers RC - com tu mateix em comentaves fa temps. Hi torno amb ganes i sense voler oblidar el meu fons més biològic i poètic -almenys aquesta és la modesta intenció. Una combinació fascinant!

Sort tenim Carles que som capaços de provocar, de manera controlada, la realitat perquè mai ningú decideixi per nosaltres. Carles, els teus relats en són una prova incontestable. Tu sempre has qüestionat i convidat a reflexionar sobre el rol que hauria de tenir la genètica. Esperem que ningú criminalitzi mai la biologia atès que seria una gran injustícia.
En tot cas, estic tranquil perquè amb tu i Mon Pons (i molts d'altres!) sé que això no succeirà: ben al contrari.
La vostra subtilesa és un senyal inequívoc d'enginy i lucidesa -molt lluny de Bitzac!

A Mon Pons.
El teu comentari és d'una erudició encomiable. En ell, tu hi conjugues -en efecte- ànima, ull i mà (jo sóc un aprenent): els elements fonamentals per a qualsevol anàlisi des de l'exquisida precisió i subtilesa. Són paraules d'artista. Són gestos d'una amant de la claredat de la ciència i sobretot són d'un to propi d'una persona autèntica: coneixedora dels límits. El to és vital per comprovar la validesa d'un escrit.
Estic d'acord en la visió de la narració com una forma d'artesania, en el sentit que d'aquesta experiència en neix la capacitat de modelar i tractar les nostres idees.
La referència a la definició de proverbi és bellíssima (escrius poesia). Una joia.
Hauré d'atresorar tanta saviesa, prudència i ponderació per seguir tombant muralles i els nostres gestos siguin sempre font de noble inspiració i comprensió per a la vegetació més creativa.
Mòn. el teu comentari és una nova imatge per revelar allò més subtil i alhora tan transcendent.

Passaran els dies, els mesos, els anys... i Benjamin, Valéry i Borges seguiran il·luminant la incertesa més humana.
Mentrestant, des de la més modesta, original i genuïna senzillesa em seguiré preguntant per quin motiu, recordo encara, quan a recer dels pins i embolcallat per la inapreciable remor de la mar, contemplava el Far. Un far real que desafiava amb dignitat la foscor d'una nit calma i que avui només em pot inspirar missives de pau.

Per tothom de tot cor.
Jofre.

El fet mateix de narrar i d'explicar històries, deia W. Benjamin, hi són recurrents tres paraules bàsiques: l'ànima, l'ull i la mà. La seva interacció determina una pràctica. Però ell, en el moment que va deixat escrit això, considerava que ja "no ens és habitual" (es referia a la interacció...) El rol de la mà en la producció s'ha fet més modest, i "el lloc que ocupava en el narrar està desert". (I és que, el que respecta al seu aspecte sensible, el narrar no és de cap manera obra exclusiva de la veu. L'autenticitat d'explicar, narrar... etc; la mà, amb els seus gestos apresos en el treball, influeix molt més, recolzant de infinites formes el què es pronuncia.)

Aquesta vella coordinació d'ànima, ull i mà emergeix en les teves paraules i en les paraules, segons ell mateix, de Valéry. No ho dubtem. És la coordinació artesana, segons Benjamin, que ens trobem sempre que l'art de narrar està en el seu element.

Podem anar més lluny, es qüestiona, i "preguntar-nos si la relació del narrador amb el seu material, la vida humana, no és de per sí una relació artesana. Si la seva tasca no consisteix, precisament, en elaborar les matèries primeres de l'experiència, la pròpia i l'aliena, de forma sòlida, útil i única. Es tracta d'una elaboració de la qual el proverbi ofereix una primera noció, en la mesura en què ho entenguem com ideograma d'una narració. Podria dir-se que els proverbis són ruïnes que estan en el lloc de velles històries, i on, com l'heura en la muralla, una faula s'enfila sobre un gest."

Jofre, excel·lent relat. M'ha alegrat molt tornar-te llegir, després de molts dies. Que aquestes missives de pau ens orientin a tots. Rep una forta abraçada!

Mon Pons (absent temporalment de RC)


PD/ ens serveixes de guia i de musa. A Ciutat Granera Bitzac ens ho recorda i ens fa de guia. Per cert, en "les ruïnes circulars" de Borges, "...ningú el va veure desembarcar en la unànime nit, ningú va veure la canoa de bambú... en el fang sagrat, però al cap de pocs dies ningú ignorava que l'home taciturn venia del Sur i que la seva pàtria era una de les les infinites aldees que estan aigües amunt, en el flanc violent de la muntanya, on l'idioma zend no està contaminat de grec i on no és infreqüent la lepra..." (Ficcions).

es nota que ets un bon escriptor

que no et veia per RC.

Veig però que hi tornes amb ganes !

Pobres homes taciturns. Reductes de la subtilesa i dels matisos. Essers estranys, sense lloc en un món on només hi ha grans veritats o grans mentides. Blanc o negre.

M'esborrona l'habilitat per convertir en un estigma la capacitat de disidir. El poe9: una nova por creada per controlar i per justificar accions injustificables.

En fi, sort tenim que no vivim en una d'aquestes realitats, Oi? Sort que els nostres polítics no juguen a "blanc o negre", i que cerquen el trobament a base de matisos. Sort que els directors de la política internacional extenen ponts entre el primer món i els països que lluiten per sortir de la pobresa. Sort que fem esforços per entendre realitats culturals, socials i religioses diferents a les pròpies.

En fi, desitjo que el teu escrit es difongui entre una comunitat d'homes taciturns, i que no serveixi d'inspiració per a cap gran constructor de l'ordre mundial. Em queda l'esperança que ells no tenen temps per llegir RC, i que no s'inspiraran amb la teva agosarada idea de criminalitzar biològicament la subtilesa.

Salutacions,

Carles

Són "Missives de Pau".
Obertes a tothom i amb voluntat d'agermanar.

El fet de viure en un País rebatejat esmola l'enginy - és evident.
Sort!

PS. Quan el vaig escriure deuria pensar amb l'Edward (fa moltes PamPallugues... pobre). Algú hauria de treure l'escombra altra vegada.

...l'afirmació anterior feta a 'Pampallugues..."
I a més, en aquesta, a la fermesa temàtica apunta un xic d'irònica 'mala llet', que diem avall de l'Ebre.
Felicitats i enhorabona! (A mi també pet haver-te llegit).
Salut i rebolica, xicot!

On diu "Sílvia" ha de dir "Granera".
Disculpeu.