Ciutat Granera

Un relat de: Jofre

L'absenta, les nebuloses juguesques nocturnes i l'olor de quitrà dels revolts misèrrims, conduïen l'home taciturn més enllà dels xiprers pentinats per la tramuntana.
La duana retenia la malura que li corcava el cor i apaivagava la mala jeia d'uns ulls enrogits pel llampec arborescent nodrit a doll per la sang bruta de la inòpia.
El bestiar neguitós i taxat belava pressentint un destí d'escorxador mentre el vímet de la cadira atrotinada cedia com un sostre desatès després de les penetrants i terminals pluges del mes d'octubre.
Els sòcols derruïts i els rajols balders, ofrenaven psalms de mals averanys.

L'home taciturn tastava el fel i el pòsit d'un pou d'absurditats vertiginoses en una estança gèlida i emocionalment asèptica. La pudor de tabac arribava esposada amb la fressa d'un teclat subjugat als perjudicis més ignots. De tant en tant, una estridència alarmant irrompia aportant frases consumides i protocol·làries. Desitjava que l'informe arribés abans de la claror de l'albada.
En aquestes ocasions és més feixuga la llum de l'esperança que la signatura irremissible que detura les hores i et nega en l'oblit.

A l'interior de la zona restringida, el vehicle alentí el ritme. Després d'una ràfega de cops opacs i metàl·lics, el soroll d'un caminar mecànic certificava que tot prenia el curs establert. L'home taciturn seria acompanyat fins a Bitzac. Allí seria reeducat per tal d'acceptar la seva condició. Una xacra per la societat que convenia extirpar sense compassió - segons el règim imperant. Mai més tornaria a entrar en contacte amb la societat.


**

Primer la premsa se n'havia fet ressò. Tothom en parlava i escoltava amb devoció els programes radiofònics i televisius sobre el tema. La xarxa cibernètica n'anava plena. Tothom volia informació sobre aquell descobriment. Ens havíem de preocupar? Què provocava la sobreexpressió del gen poe9? Factors exògens o endògens? S'heretava una predisposició a escriure poemes? O era el fet d'escriure'n que provocava una variació en la producció de la poetina - es preguntava la ciutadania.

Mentrestant els homes taciturns començaren a desaparèixer sense fer soroll - com era previsible - al mateix temps que la maquinària silenciosa i eficient es posava en marxa sense grinyolar. Aquest mimetisme va obtenir resultats, i Bitzac donà el cop més contundent a la societat moderna. El règim mantenia la contenció i el decòrum. Aquella serietat i formalitat que destil·laven semblava que els conferia una credibilitat fora de dubte. De fet, el que es pretenia era això: eliminar la incertesa. En tot cas, va ser aquest el discurs que es va vendre. El problema real era impedir que els homes taciturns acabessin sortint de la marginalitat. De l'exclusió. Del reducte poètic que representaven i la influència que podien exercir sobre altres col·lectius. L'excusa: la poetina. Per als més tècnics i prosaics: la mutació en el gen poe9. Per a ben pocs: una perillosa farsa que els va empènyer a la injusta desesperació. Tristíssim. Lamentable.


**

Set anys abans, el consistori de Ciutat Granera aprovava la cessió definitiva dels terrenys on s'alçaria Bitzac. L'exponent més clar d'intransigència mai coneguda.
Se satisfeia així, la lliure i solidària contribució al projecte d'investigació de la mutació poe9 i s'acordava pressupostar les partides econòmiques necessàries per sufragar les despeses derivades de la implantació del Procés. Tot un eufemisme que fou arxivat a l'oficina d'Afers Socials de la població amb la diligència corresponent. El més sorprenent és que tot plegat no aixecava sospites. I si n'hi havia, aviat deixaven d'existir. La controvèrsia entorn de la poetina, des d'un punt de vista propagandístic, era excel·lent. L'anomenada societat civil entrava en un estat de letargia en la qual l'home taciturn no hi encaixava. Poc a poc, s'extingien víctimes d'un estil al qual no hi estaven versats, però especialment per l'aplicació rigorosa de les disposicions promulgades pel règim.

Bitzac passava gairebé desapercebut en un univers de racionalitat que marginava els matisos. Qualsevol dissidència era aplacada i diluïda d'immediat. El legítim reclam per una resposta clara i precisa a qualsevol qüestió que els afectava, era saciada per una celeritat balsàmica. La fam era calmada d'immediat d'una manera tan contundent i precisa que, malauradament, els semblava convincent. Res més lluny de la realitat. No tan sols s'estava renunciant a la veritat sinó que s'acceptaven unes limitacions temibles i inadmissibles. Una vegada el sistema alternatiu havia desaparegut, els ressorts naturals a manifestar reticències davant de les novetats començaren a ser més explícits que mai. Era lògic - fins a cert punt. Enfront de la novetat continuaven aferrats a un procediment que els tranquil·litzava: el sistema ho havia simplificat tot. Blanc o negre; cel o infern. El Procés continuava la seva implantació i arrelava en els paisatges més personals. Bitzac feia la feina, mentre la fal·làcia de la poetina era substituïda per un altre recurs igualment demolidor i indecent. L'objectiu el mateix.

Amb fricció constant amb allò que seria intolerable, els impulsors del pensament únic - monocrom, sense gradació, matisos i canvis - dintre de la seva dinàmica ineluctable, trista, grisa, inamovible, irrespectuosa i intransigent; van localitzar un home taciturn.
Encara que ja a les acaballes. Xop d'un esgotament inexplicable, seguia escrivint sobre la bellesa de la vida; amb paraules sinceres i sense ingenuïtat. No era necessària la gradiloqüència i la retòrica densa - enfarfegada. La poesia convidava a apreciar la nuesa de l'escriptura com una forma de lucidesa respectuosa amb la realitat. Acceptant el canvi. La transformació i l'evolució dels sentiments. Fins i tot l'error era possible en el veritable procés de redimensionar el passat. Endreçar el present i ser conscient dels límits futurs.

**

A Ciutat Sílvia, avui, torna a tenir més pes la llum de l'esperança que qualsevol signatura capciosa. Bitzac ens ho recorda. No caurem en l'oblit malgrat la retòrica crepuscular hagi deixat seqüeles.

Comentaris

  • ambre | 08-07-2006

    "poe9" Entre Kafka, Orwell i Saramago...

  • N. de l'Autor. 3 comentaris (M./C./1.)[Ofensiu]
    Jofre | 18-03-2006

    En primer lloc, gràcies de tot cor perquè aquest relat és un experiment de subtilitat i resistència de la qual cosa en sóc conscient. Era un risc després d'una absència temporal a RC que estava disposat a viure (les respostes del lectors i lectores són l'aliment més nutritiu; i també calmen la set, és clar).

    A 1101emili. No crec que jo sigui un bon escriptor. Si ho fos suposo que podria viure'n i no és així per dissort meva. En tot cas el teu comentari és generós en el sentit que posa sobre la taula -de nou- la possibilitat de definir escriptors/es. Tot un repte.

    A en Carles. Enhorabona, ets afortunat.
    Sí feia temps, però no he deixat de visitar l'univers RC - com tu mateix em comentaves fa temps. Hi torno amb ganes i sense voler oblidar el meu fons més biològic i poètic -almenys aquesta és la modesta intenció. Una combinació fascinant!

    Sort tenim Carles que som capaços de provocar, de manera controlada, la realitat perquè mai ningú decideixi per nosaltres. Carles, els teus relats en són una prova incontestable. Tu sempre has qüestionat i convidat a reflexionar sobre el rol que hauria de tenir la genètica. Esperem que ningú criminalitzi mai la biologia atès que seria una gran injustícia.
    En tot cas, estic tranquil perquè amb tu i Mon Pons (i molts d'altres!) sé que això no succeirà: ben al contrari.
    La vostra subtilesa és un senyal inequívoc d'enginy i lucidesa -molt lluny de Bitzac!

    A Mon Pons.
    El teu comentari és d'una erudició encomiable. En ell, tu hi conjugues -en efecte- ànima, ull i mà (jo sóc un aprenent): els elements fonamentals per a qualsevol anàlisi des de l'exquisida precisió i subtilesa. Són paraules d'artista. Són gestos d'una amant de la claredat de la ciència i sobretot són d'un to propi d'una persona autèntica: coneixedora dels límits. El to és vital per comprovar la validesa d'un escrit.
    Estic d'acord en la visió de la narració com una forma d'artesania, en el sentit que d'aquesta experiència en neix la capacitat de modelar i tractar les nostres idees.
    La referència a la definició de proverbi és bellíssima (escrius poesia). Una joia.
    Hauré d'atresorar tanta saviesa, prudència i ponderació per seguir tombant muralles i els nostres gestos siguin sempre font de noble inspiració i comprensió per a la vegetació més creativa.
    Mòn. el teu comentari és una nova imatge per revelar allò més subtil i alhora tan transcendent.

    Passaran els dies, els mesos, els anys... i Benjamin, Valéry i Borges seguiran il·luminant la incertesa més humana.
    Mentrestant, des de la més modesta, original i genuïna senzillesa em seguiré preguntant per quin motiu, recordo encara, quan a recer dels pins i embolcallat per la inapreciable remor de la mar, contemplava el Far. Un far real que desafiava amb dignitat la foscor d'una nit calma i que avui només em pot inspirar missives de pau.

    Per tothom de tot cor.
    Jofre.

  • Mon Pons | 18-03-2006 | Valoració: 10

    El fet mateix de narrar i d'explicar històries, deia W. Benjamin, hi són recurrents tres paraules bàsiques: l'ànima, l'ull i la mà. La seva interacció determina una pràctica. Però ell, en el moment que va deixat escrit això, considerava que ja "no ens és habitual" (es referia a la interacció...) El rol de la mà en la producció s'ha fet més modest, i "el lloc que ocupava en el narrar està desert". (I és que, el que respecta al seu aspecte sensible, el narrar no és de cap manera obra exclusiva de la veu. L'autenticitat d'explicar, narrar... etc; la mà, amb els seus gestos apresos en el treball, influeix molt més, recolzant de infinites formes el què es pronuncia.)

    Aquesta vella coordinació d'ànima, ull i mà emergeix en les teves paraules i en les paraules, segons ell mateix, de Valéry. No ho dubtem. És la coordinació artesana, segons Benjamin, que ens trobem sempre que l'art de narrar està en el seu element.

    Podem anar més lluny, es qüestiona, i "preguntar-nos si la relació del narrador amb el seu material, la vida humana, no és de per sí una relació artesana. Si la seva tasca no consisteix, precisament, en elaborar les matèries primeres de l'experiència, la pròpia i l'aliena, de forma sòlida, útil i única. Es tracta d'una elaboració de la qual el proverbi ofereix una primera noció, en la mesura en què ho entenguem com ideograma d'una narració. Podria dir-se que els proverbis són ruïnes que estan en el lloc de velles històries, i on, com l'heura en la muralla, una faula s'enfila sobre un gest."

    Jofre, excel·lent relat. M'ha alegrat molt tornar-te llegir, després de molts dies. Que aquestes missives de pau ens orientin a tots. Rep una forta abraçada!

    Mon Pons (absent temporalment de RC)


    PD/ ens serveixes de guia i de musa. A Ciutat Granera Bitzac ens ho recorda i ens fa de guia. Per cert, en "les ruïnes circulars" de Borges, "...ningú el va veure desembarcar en la unànime nit, ningú va veure la canoa de bambú... en el fang sagrat, però al cap de pocs dies ningú ignorava que l'home taciturn venia del Sur i que la seva pàtria era una de les les infinites aldees que estan aigües amunt, en el flanc violent de la muntanya, on l'idioma zend no està contaminat de grec i on no és infreqüent la lepra..." (Ficcions).

  • ciutat granera[Ofensiu]
    1101ilime | 18-03-2006 | Valoració: 7




    es nota que ets un bon escriptor

  • Feia temps ...[Ofensiu]
    Carles Malet | 17-03-2006

    que no et veia per RC.

    Veig però que hi tornes amb ganes !

    Pobres homes taciturns. Reductes de la subtilesa i dels matisos. Essers estranys, sense lloc en un món on només hi ha grans veritats o grans mentides. Blanc o negre.

    M'esborrona l'habilitat per convertir en un estigma la capacitat de disidir. El poe9: una nova por creada per controlar i per justificar accions injustificables.

    En fi, sort tenim que no vivim en una d'aquestes realitats, Oi? Sort que els nostres polítics no juguen a "blanc o negre", i que cerquen el trobament a base de matisos. Sort que els directors de la política internacional extenen ponts entre el primer món i els països que lluiten per sortir de la pobresa. Sort que fem esforços per entendre realitats culturals, socials i religioses diferents a les pròpies.

    En fi, desitjo que el teu escrit es difongui entre una comunitat d'homes taciturns, i que no serveixi d'inspiració per a cap gran constructor de l'ordre mundial. Em queda l'esperança que ells no tenen temps per llegir RC, i que no s'inspiraran amb la teva agosarada idea de criminalitzar biològicament la subtilesa.

    Salutacions,

    Carles

  • No ens confonguéssim![Ofensiu]
    Jofre | 17-03-2006

    Són "Missives de Pau".
    Obertes a tothom i amb voluntat d'agermanar.

    El fet de viure en un País rebatejat esmola l'enginy - és evident.
    Sort!

    PS. Quan el vaig escriure deuria pensar amb l'Edward (fa moltes PamPallugues... pobre). Algú hauria de treure l'escombra altra vegada.

  • Corrobore...[Ofensiu]
    rnbonet | 16-03-2006 | Valoració: 10

    ...l'afirmació anterior feta a 'Pampallugues..."
    I a més, en aquesta, a la fermesa temàtica apunta un xic d'irònica 'mala llet', que diem avall de l'Ebre.
    Felicitats i enhorabona! (A mi també pet haver-te llegit).
    Salut i rebolica, xicot!

  • N. de l'autor.[Ofensiu]
    Jofre | 13-03-2006

    On diu "Sílvia" ha de dir "Granera".
    Disculpeu.

Valoració mitja: 9