Cas tancat (1)

Feia quasi mig any que no pujava a Portfosc. A finals de novembre havia decidit aparcar la meva investigació particular perquè després de mesos de seguir pistes, revisar informes policials, fer preguntes i més preguntes, tornava a ser al cap del carrer, sense cap prova concreta que confirmés les meves suposicions sobre els fets. A més, em calia recuperar-me de l'agressió que havia sofert una nit entre els arbres del bosc més allunyat del poble, "La Pineda Negra", un lloc solitari on hi havia anat responent a una trucada anònima. La broma em costà un braç trencat, una cella oberta que trigaria a cicatritzar, i uns malsons que m'acompanyarien durant molt de temps.

A Barna, durant la rehabilitació, m'havia deprimit profundament, i segur que m'hauria enfonsat si no hagués aparegut en Mario oferint-me un bri d'esperança amb un nou fil del qual tibar. Es tractava d'un contacte que tenia al poble, un amic que havia estat fora i que ara, en tornar, volia fer negocis amb gent de Barcelona. Segons en Mario, en Francisco era un element important a la comarca, un venedor al detall que, no obstant, tenia accés a grans partides gràcies al parentiu amb alguns dels personatges més influents dins el mercat de la droga, especialment i quasi exclusivament, el mercat del cavall.
Per la meva banda, jo encara mantenia relacions esporàdiques amb en Jean Marie, i podia aconseguir la millor coca del país a un preu més que raonable. Amb aquell material estava quasi segura d'aconseguir el passaport per fer negocis amb qui fos, i vaig decidir llençar l'esquer i esperar a veure-les venir.
Sabia perfectament que les drogues, els diners i el poder eren al nucli de tot, i l'oportunitat que se m'oferia semblava immillorable.

En Mario em va presentar formalment en Francisco a finals de maig, i en aquell primer contacte ja em semblà un tipus especial. D'entrada no em va atraure, per la qual cosa els negocis primaren en les nostres mogudes fins que vam tenir una mica més de confiança i jo vaig començar a descubrir-li encants irresistibles. Suposo que els tractes que teníem, que comportaven riscos i situacions compromeses, ens abocaren a una unió solidària davant el perill, que subtilment anà transformant-se en alguna cosa més intensa i més difícil de descriure amb paraules. Al principi només ens vèiem per intercanviar polvo: jo li passava coca i ell em retornava l'equivalent en jaco. No discutíem mai perquè ambdós estàvem orgullosos i segurs de la qualitat de la nostra mercaderia, i les mogudes esdevingueren cada cop més habituals i més fàcils. També més agradables i relaxades. Poc a poc, sense apretar-lo, vaig conseguir que en Francisco em mirés d'una altra manera, més interessat en els meus gestos i comentaris. I, tanmateix, alhora que naixia lentament dins seu el desig de tenir-me, un estrany i incomprensible orgull el n'allunyava. Al cap de pocs mesos, però, la cosa canvià i ens vam deixar estar de punyetes.

Va ser a finals de l'hivern quan la nostra relació inicià un gir espectacular coincidint amb el moment en què ja no vaig poder controlar el meu antic vici i vaig tornar al cavall. No sé què o qui tingué la culpa de la meva recaiguda, però no puc justificar-me perquè la dependència del jaco és massa privada per a carregar-li la responsabilitat a algú altre o fins i tot a algun fet concret, tràgic o depriment. El problema va ser, crec, que el jaco que em passava en Francisco era l'hòstia, una veritable meravella, irresistible. A vegades em semblava reconèixer aquella textura, l'olor peculiar i, fins i tot, el típic regust amarg del moment en què et baixava per la gola i el cervell rebia el primer torpede de plaer. Estava convençuda que anys enrera, en un altre lloc, ja havia tingut cavall d'aquell dins el meu cos, car les reaccions que em produia responien a estímuls coneguts i arxivats que retornaven amb claredat.

Però les connexions que m'havien de permetre una identificació definitiva del seu orígen -i dels canals pels quals arribava a en Francisco allà al poble, a Portfosc-, trigarien encara a funcionar correctament.