Angoixa

"El Quique era un gran fill de puta", aquesta és la frase que em surt de l'ànima quan recordo aquell desafortunat període de la meva vida. Van ser deu anys anant a veure'l a diari, a voltes més d'una vegada, deu anys de trucades, d'ansiosos minuts al passadís d'entrada de casa seva, esperant amb neguit que es decidís a servir-me. La meva jornada, i la de molts altres, s'organitzava en funció dels seus capricis. Ens tractava molt malament, jugant sempre a mostrar preferències per un o altre a qui atorgava privilegis especials com fer-lo passar davant la cua, poder entrar a la seva habitació quan preparava el polvo o, el màxim: quedar-se amb el seu remanent privat quan se li acabava el cavall, cosa que passava quasi bé cada dia ja que, de fet, el cabró no era més que un petit camell trapitxejant amb uns pocs grams de bon material que ell reconvertia en bastant més quantitat de jaco aigualit, sovint quasi inocu, només servia per treure't el mono i prou, sense col.locar-te.
Sobretot per als que estàvem més enganxats. A mi, a més, me'n feia falta el doble que als altres perquè jo me l'esnifava, res de picos. Em feia unes ratllots enormes allí mateix, sobre la tauleta del rebedor.
El Quique tenia unes normes molt estrictes que només ell podia tergivesar o anul.lar, com ara no deixar pujar més d'una o dues persones a la vegada, o bé haver-li de donar els diners per endavant. Cada dia era una mena de loteria, primer trucar-lo i trobar-lo a casa, això era el més important: com tohom el buscava a tota hora, cada dia de l'any, sempre comunicava; o tenia posat el contestador, o et contestava la seva mare, la seva dona, o el pitjor, una de les dues filles petites que deia hola a l'aparell després de despenjar i el deixava tal qual, sense dir res, sense avisar ningú, provocant els nostres crits desesperats perquè algun adult de la casa donés senyals de vida. Però no, només se sentien veus llunyanes, crits, sempre crits, en aquella casa no es parlava sinó a crits. I és clar, el telèfon seguia despenjat durant minuts i tu seguies allà amb l'esperança que se n'adonessin i el penjessin per poder tornar a trucar. Llavors senties cloc, i prou, tornaven l'aparell al seu lloc sense preguntar res, eren així; i de seguida m'afanyava a tornar a trucar, com en un concurs televisiu milionari on el guanyador serà només el primer a aconseguir la comunicació, embogit a la cabina amb les monedes caient-me de les mans, amb els nervis destrossats per sentir-me tan lluny del meu objectiu, potser encara mitja hora més, impossible, els calfreds cada vegada més seguits, el sol d'estiu fent-me suar sense aconseguir-ho, a penes unes gotes gelades regalimant-me per l'esquena.



***


La primera trucada l'havia feta a dos quarts de nou, i ja eren les deu i encara no havia aconseguit parlar amb ell. La seva mare, que primer havia contestat i m'havia donat certes esperances, ja no agafava el telèfon; era a casa però passant de tot, com sempre. El seu fill havia sortit d'hora però havia de tornar per recollir l'Estefania a les nou per dur-la al cole, segur, ella li diria que jo havia trucat i que hi tornaria cada quart d'hora. Aquesta havia estat la seva resposta.
D'això ja fa molta estona, no puc més, no puc anar a la feina si no pillo alguna cosa, un toquet per treure'm aquest asquerós malestar, els calfreds, la suor freda, el mal de ronyons, merda! Vols contestar fill de puta!
Em començo a plantejar de passar pel xino de camí al despatx, però allà baix la història es complica i es converteix en una aventura impossible, una empresa sense cap possibilitat d'èxit. D'altra banda, a aquesta hora no tinc més opcions, ningú més a qui recórrer. Agafo l'agenda que només utilitzo en casos desesperats i començo a buscar noms i a descartar-los, a provar telèfons sense aconseguir res, mogut tan sols per la desesperació en augment.
Desisteixo perquè és inútil, m'estic tornant boig; respira Pol, dutxa't i fot el camp, em dic i em repeteixo mentre ja torno a ser a tocar de l'aparell i torno a marcar de memòria el seu número. No tinc l'esperança que em reponguin, però bé ho haig de provar una altra vegada per si de cas...
Vint minuts més tard estic a punt per sortir, una mica millor gràcies a les pastilles de codeïna que m'he endrapat amb el cafè quan m'he convençut que no el trobaria a temps per ser puntual a la reunió de les onze. Obro la porta i pitjo el botó de l'ascensor i, quan sento que està arribant al meu replà, entro a casa i hi , ara és l'última oportunitat; si contesta, si té jaco, si em deixa anar-hi ara mateix i si no hi ha molt tràfic, encara arribaré a temps, amb potser uns minuts de retard fàcilment excusables.
El telèfon sona una,dues, tres vegades i així fins a set, el punt en el qual sé que ja no em respondrà ni que hi sigui; haig de marxar, haig de penjar i vaig a fer-ho, però llavors em sembla intuir una respiració a l'altra banda. M'hi fixo millor i parlo sense saber si m'escolta ningú, no em resigno a penjar ara que veig que està dormint i que tot és mentida, no ha anat enlloc perquè no ha sortit del llit, està mig inconscient, disfrutant dels darrers efectes del cavall que s'ha fotut la nit anterior o bé a la matinada, vés a saber, igual s'ha polit el nostre polvo, el que tenia per vendre. Si és així, tant se val que el trobi perquè només aconseguiré que em faci la pirula i em passi una merda de barreja de succedanis que no em faran cap efecte. Passen els minuts i segueixo penjat de l'aparell, des d'on sento també els roncs monstruosos de la Pilar, la dona del Quique, aquella mala pècora amargada que sempre em puteja.
-Hola?...quién es.....
-Joder, Quique, qué te pasa? Oye,oye...me oyes Quique?
No hi ha resposta, novament el silenci, es talla la comunicació perquè ha penjat. No m'ho puc creure! Què significa el mutis, passa de mi, és mort, o no s'entera absolutament de res? Torno a marcar el seu número i ara sí, ara em respon a la primera, i a més amb veu desperta. Això vol dir que té l'agulla clavada al braç mentre parla amb mi, i és un bon senyal. Tot es precipita, el món torna a ser meravellós perquè em cita immediatament a casa seva, deu minuts, em donarà una sorpresa agradable diu. De sobte em trobo magníficament, i m'adono que somric a la meva imatge en el mirall de l'ascensor. El Quique m'ha demanat que li pugi llet i pa, la qual cosa perllongarà la meva angoixa una estona més, però ara ja res pot aturar-me, ara ja quasi hi sóc, començo a imaginar l'olor i el gust del cavall, m'ho ficaré tot de cop perquè només puc comprar-li cinc bitllets.