REPTE POÈTIC VISUAL 233. Llàgrimes de tardor

S’ha d’endur l’aire,
gronxant, les fulles mortes.
La branca orfe
ja enyora sa escalfor.
La vida nova
durà els verds que sospiro,
mentre camino
pels tons de la tardor.

No calen paraigües
si plouen fulles.
Si plouen fulles
deixa que et toquin.
Deixa que et toquin,
que et diuen adeú.
Que et diuen adéu,
mostren l'ànima.
Mostren l'ànima,
de color magnífic.
De color magnífic
cada tardor.
Cada tardor,
quan plouen fulles.
Quan plouen fulles
no calen paraigües.

Mena

Abandono l'arbre
que és l'inici de tot,
ara sóc aire suspès
i davallo a poc a poc,
fins conquerir els ulls
que saben mirar,
mentre desallotjo
el meu cos de fulla
per esdevenir no res,
oblit del temps que passa,
matèria que desapareix
quan la llum encara
m'enlluerna -moribunda-

Plora l’arbre
desconsoladament:
“Noia, on ha anat l’estiu?
El sol ja no és aquí,
no noto el seu escalf
crec que m’ha traït.”
El vent mou l’arbre
que trist és deixa endur.
Poc a poc, sens parar,
nu es quedarà:
“Noia, que faré jo sense fulla,
com em taparé a l’hivern?”
La noia observa, impotent,
les fulles que van caient.
L’arbre quedarà desemparat
als designis del fred.

Cada fulla que cau és una llàgrima on s'hi concentren la primavera, l'estiu i la tardor. Cada llàgrima ha estat besada i travessada pel sol, ha dansat amb els vents, ha jugat amb els vents, ha rigut amb els vents. Una llàgrima llisca, sola, per la galta d'una noia que ho mira i un vent massa fred l'asseca abans que regali més i caigui a terra. Una llàgrima salada que es torna freda i lenta i la noia la sent mentre avança, la llàgrima per la galta, la noia els arbres de l'avinguda i les fulles de la branca a terra, fent remolins per allargar, inútils remolins. Cap fada hi farà res. Cada fulla és una fada, és màgia de la natura.

Mena

quina foto i quina proposta més suggeridores! a veure si m'animo, que veig que encara hi sóc a temps

Ploren els arbres llàgrimes de tardor, que el besllum del sol muda en somriures.

Les fulles es neguitegen, encara preses de les branques adormides; es deleixen per retrobar-se amb les companyes sobre la flonja catifa de càlids colors i tacte aspre; ansien deixar-se capitombar pel vent i fer tomballons entre els cabells de les noies del parc.  No són conscients -o potser sí- que caure és la mort: algú les trepitjarà i, amb soroll de vidre, esdevindran pols; pols que l'aire farà voleiar; pols que altres llàgrimes -ara sí, de pluja-, mullaran, podriran, transformaran.

-  No! que no morim - diuen les fulles amb ronc murmuri de frec sec.  Vivim en la imatge que guardes al fons dels ulls, en els colors que hem pintat i en el tardorenc flaire de les tardes al parc, en la música que fem quan morim -lentament- sota els peus distrets, juganers, apressats o serens que ens petgen.

-  No! que no moriu - em dic en el silenci de les conversen amb l'ànima.  Viviu en la certesa que tot és cíclic; en l'esperança de veure reverdejar altres fulles en les mateixes branques i sentir que tot és primavera.

Ploren els arbres llàgrimes de tardor i arrenquen un somriure al transeünt que hi passeja.

CLARORS. COLORS. SILENCIS.

El dia, amunt, encenia les fulles
àgils i breus, al vent.

I queia una pluja que no plou.

Un món s'esmunyia i un altre arribava
sense adonar-nos-en. Colors al pensament.

I potser teníem dol a la frontera.

La pell em retornava a viure
iniciant camí, desvetlant missatges.

I s'apagava un pensament.

Malenconia. La pau i el no res.
Les paraules i les fulles. El temps.

I el cor em bategava.

Plora la tardor...
dels arbres davallen llàgrimes
que el temps ha pintat amb pàtina d’or,
antigues fulles de joventut
que amb pell esgrogueïda i esblaimada
voleien enmig d’un paisatge fatigat.
Tan sols el blau del cel no ha envellit;
malgrat torbonades i ràfegues de vent,
conserva el color de la infantesa;
un àngel li ha besat la pell.

Plora la tardor...
eixugo les llàgrimes del pit,
i m’impregno els llavis de groc
per sentir el gust arborat de les hores.
Tinc el cos esgotat, però no em deturo,
encara se m’enfila pel tramat del cor
un crit de vida que m’aviva la sang.
Reposaré quan arribi a l'extrem del camí,
quan, als arbres, tan sols hi quedi
silenci i un vent molt fi.

Un bosc immens i ignot em crida,
però la llum de les pupil•les
encara m’esdevé groga la tarda.

que només volia posar en cursiva la cita de Joan Vinyoli i m'ha sortit tot el poema en cursiva. He fet proves posant una / abans però no se m'ha tancat.
Algú em diu com es tanca una cursiva i/o qualsevol altra de les posibilitats que donen els tags d'HTML?

El bosc al novembre d’orient es perfila esquàlid en un plany d’ocre, foc i plata, salant serè el terra viu que l’arrela. És memòria crepitant i policroma d’allò que encara no és i anticipa sense temps la nostàlgia inconscient i col·lectiva de totes les pèrdues, d’allò que mai no serà, del que és necessari per créixer.

En un parany visual que modifica tots els angles, el bosc s’emmiralla en el seu propi record, capgirant el vestit i l’aparença. Així, cada tardor, éssers sense ales però amb imaginació viva es deixen caure sobre el terra bru, engalanat amb la nova faldilla somorta, per gronxar-se com fulles caduques a les branques de tots els orígens. Del terra estant, son ocells que contemplen meravellats l’espectacle en el negre: la nuesa de l’arbre destapa els estels i allibera l’infinit de la nit eterna, milions d’ulls bategants que vetllen la vetlla del cicle perquè la vida no s’adormi i la mort tan sols ho sigui en aparença, transformant-se en llit de tota nova vida.