molt com escrius. M’agrada la manera que tens de deixar claríssimes realitats a través del clarobscur, en un mar de vivències en les quals m’hi identifico.Tens una mena de presició que intueixo bé i possiblement ens han mogut motors semblants en un moment donat per posar-nos en paraules...
Moltíssimes gràcies pel teu comentari, m’ha fet descobrir-te!  Endavant!

Una abraçada i ens anem llegint!

E.

poema Gabriel. Amb una imatge ben senzilla transmets l’escalfor necessària pel delicat canvi d’estat, d’un tresor esculpit a un d’acaronat i tot amb paraules.
Són emocionants els teus poemes.
I moltes gràcies pel teu amable comentari. Sóc barroca sí, no hi puc fer més!

Abraçada!

E.

en aquest bellíssim poema, Antònia. Com molts, també anhelo la llum que ens ha de portar certeses que englobin tota parcialitat i on tot hi encaixi.
La teva descoberta m’ ha portat a la meva descoberta i ara assaboreixo el tast dolç que sorgeix quan hom troba mirades germanes.
Un plaer trobar-te! Aniré llegint-te!

Una abraçada! :)

E.

m’ha transportat directament a una vivència antiga que encara de tant en tant regurgita i m’omple la boca d’una àcida melangia... M’ha entristit molt llegir-lo, però això només és possible per la força de les imatges que crees, tan tàctils que es poden assaborir, olorar... aconsegueixen esperonar la imaginació i alliberar fins i tot records empresonats que es resisteixen a deixar de doldre... Sempre és fascinant llegir-te, Allan.

Abraçada,

E.

Amb aquesta petició d’auxili tan clarament manifesta en el seu cognom i ni tan sols el narrador ha pogut salvar-lo! En pau descansi.
Una història amb el punt angoixant de les visions monoculars de la vida.
Però això sí, una història marca de la casa.

M’ha fet gràcia trobar-te per aquí, Joan, tot i que el que resulta veritablement sorprenent és que jo la volti, aquesta pàgina.

Salut des de l’irreductible poble!


E.

que neixen del més profund de nosaltres mateixos, amb cor de coratge i per tant, fetes de veritat. Tan de bó poguem anar fent néixer tots plegats cada cop més paraules d'aquestes, voldria dir que el món està despertant! :)

Moltes gràcies per les teus sempre amables cometaris. Una forta abraçada Annalls! I amunt amb els versos!

E.

que acarona la sorra d'una platja oblidada, salant-li la pell?
M'han agradat aquests versos, Analls! Conviden a imaginar espais eixamplats i càlids en els que retrobar-se...

Moltes gràcies pel teu amable cometari! Com dic en el meu perfil, només provo de desentumir les plomes i escampar la boira, i tot just començo a deixar-me portar. Surti el que surti es tracta de gaudir-ho.

Abraçades!

E.

Va sobresortir amb claredat sobre els altres bons haikus de seguida.

E.

M’ha sorprès, no esperava gens que la història anés així i m’has acabant provocant una riallada ben sonora!!
Aquest estiu em va passar una cosa similar en un país on la possibilitat de trobar alternatives a l’objecte que em va caure dins la tassa eren molt reduïdes (i la tassa era molt bruta) i vaig viure la fotuda compulsió de la neteja... però encara vaig tenir sort que no fossin les ulleres! Tinc l'olfacte molt fi, jo!
Moltes gràcies pel teu comentari, aniré seguint-te la pista amb els teus nous escrits... ;)

E.

Hola Sangifetge,

El teu relat m’ha deixat glaçada, m’ha semlbat molt bo tant a nivell de contingut com formalment. Felicitats!!
Les tries mai son absolutes en el temps, hem d’estar revisant constantment si els motius que van moure l’elecció segueixen vigents o n’hi ha d’altres, però les inèrcies i la costum fan que no sigui fàcil. Sovint ens resulta més fàcil acumular sense desprendre’s malgrat es torni explícita la incoherència innerent a la majoria de nosaltres. Deixar anar és difícil, veure’s i assumir-ho també.

Més relats?

Abraçada

E.

la imatge dels últims dos versos, besllum! No puc expressar el que m’encomana...no puc (i m’encanta)! Potser podria amb un altre poema, amb una melodia? ;)

Preciós i delicadíssim poema!

E.

d'aquest poema em va deixar un eco difús i abstracte però intens que em va agradar molt, probablement em va deixar en un estat similar als pensaments que expressa. El vaig tornar a llegir amb uns ull probablement més racionals (totalment guenyos per a la poesia) i aquesta mirada em va fer marxar. T'haig de dir que em va quedar per allà, com adormit, i vaig voler tornar i rellegir-lo, gaudint-lo més a cada lectura. Petita lliçó per a mi amagada darrera el teu poema! Gràcies!

E.

l'amor cal ser enterrat, i no fa òs ni fa espinada, si l'amor és llit d'oblit, terra erm sense llavor, solc al pas o renegror, cal que el riu de la llum propia regui el niu amb flors d'estiu, per què l'au de plomes blaves no defugi el vent ni les mans dades.

Si tot això és el que ens porta, el seu nom no es pas amor, son altres coses. :)


Preciosos i profunds poemes, Cargols.

Reconec bé aquesta sensació en la primera descoberta d'algun racó meravellós de món, com aquest que expliques al teu apetitós poema! És tan emocionant quan passa! M’ha fet venir ganes de tornar a sortir a investigar i... de deixar-me mossegar!! :))

Salut!

de preciosa prosa poètica. M'ha agradat moltíssim, Frèdia! Felicitats!
Aniré llegint-te i descobrint-te. :)