Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL 191

Intervenció de: Carme Cabús | 19-10-2011

Bé, aquí us deixo la imatge del nou repte. Espero que us inspiri. Deixarem el termini d'una setmana, perquè, entre tants reptes, tingueu temps d'escriure. Així doncs, podeu presentar les vostres obres des d'ara mateix fins al proper dijous, 27 d'octubre, a les 10 de la nit.

No hi ha cap condició, tret que sigui poesia o prosa poètica. ENDAVANT! El tret de sortida ja ha sonat!

Respostes

RE: REPTE POÈTIC VISUAL 191 Peus de ploma
rnbonet | 20/10/2011 a les 16:50

[Respondre]

Uns peus lleugers
al sol mullat.
Aigua de cànter,
ombra de fulles,
faula de sal;
treball de dies,
regust amarg.

A ran de cel ,
rellotges molls
que estimen vida.
I lletania de càntics
enlairant els precs a dalt.

Amb peus ben nítids;
amb ànsia de caminar
sense bruses de pinassa,
i amb peus de ploma,
aigua. Sols aigua al davant.

Transformació
Ogigia | 21/10/2011 a les 10:55

[Respondre]

Sirena a terra,
núvol amb passes,

no m'he calçat
ni m'he vestit.

És el moment
de no pensar.

Deixo les llàgrimes
i l'esperança.

Deixo l'amor
–que no és amor
sinó miratge.

Acluco els ulls,
esdevinc pluja.

I em dilueixo.

Cos nu (fora de concurs)
Carme Cabús | 23/10/2011 a les 18:13

[Respondre]

Amics poetes, m'he mirat la foto i m'han sortit aquests petits renglons curts, com diria l'amic Bonet. Els presento, com es de suposar, fora de concurs.

Repica la pluja a terra,
s’escola l’aigua olorosa,
i el meu cos del tot nu dansa
un ball on la mort és fosa.

Els peus repunten les passes
d’una excitant alegria,
l’aigua amorosa hi escampa
gotes primordials de vida.

A recer del seu so íntim
conjuro la joventut,
la pluja tamborineja
que el temps mai s’ha detingut.

Pluja
Xantalam | 24/10/2011 a les 00:37

[Respondre]

La terra xucla el sons de la pluja,
la terra és el silenci, la immensa set,
una mà aspra, un desert d’ossos.
Pluja és el bàlsam que travessa la nit,
un ocell solitari sedegant el vent.
Ha plogut sobre el ventre arquejat de sol,
en la infinita corba de l’horitzó,
als peus mullats de l’astre.
Serem cossos diluïts,
perfum de terra amarada,
gotes ingènues extingint-se en el mirall,
la dansa apagada de l’aigua.

Trist adéu
magalo | 24/10/2011 a les 20:50

[Respondre]

M’has dit adéu quan arriben les pluges
adéu distant llançat com dard precís,
aquí en el cor s’hi clava i se m’hi queda
buidant-lo tot, deixant-lo sec i fosc.

M’has dit adéu i em sento desvalguda,
nua de tu i nu el meu caminar,
sense aixopluc el cos buscant refugi
i els peus mullats per un cel trist com jo.

Humitat relativa
llamp! | 25/10/2011 a les 09:03

[Respondre]

En el rasant de l’asfalt gris perla
és on trepitjo fort, a peu descalç,
per mostrar-te el meu acontentament,
que em denota estar a la teva volença.

Em mou el sentiment d’austeritat immiscit,
que ateny a mostrar-nos com els dies
de tempesta caiguda a pleret
són molsa generosa i donada de sí.

Sota la pluja s’emfatitza de puntetes,
i en cert sentit, l’incipient creixement
de la humitat relativa a l’amor que desprens
i t’ho faig saber, nua de complexes.

Algú com tu
llamp! | 25/10/2011 a les 14:20

[Respondre]

Oí que t’has establert, que tu trobares una noia i ara... estàs casat.

Oí que els teus somnis esdevingueren realitat.

Endevino que ella et donà coses que jo no et doní.

Vell amic, perquè ets tant tímid? No és propi de tu contenir-te o amagar-te de la claror.

Odio aparèixer sense haver estat convidada, però jo no podria mantenir-me allunyada jo no podria lluitar-ho, esperava.

Veuries la meva cara i et seria recordat que per a mi, això no ha acabat.

No t’amoïnis, trobaré algú com tu. Et desitjo el millor per a tu, també.

“No m’oblidis, et demano”, recordo que em dius.

A vegades l’amor dura, però a vegades dol, enlloc, sí.

Tu deus saber com el temps vola. Tan sols ahir era el moment de les nostres vides.

Vam néixer i pujar en una plugim de tardor, obligats per la sorpresa dels nostres dies gloriosos.

Res es compara: Ni cabòries, ni tenir cura ni laments, ni errors.

Són records de fets.

Qui hauria volgut saber com d’agredolç això tastaria?

_________________
rellamps!

Algú com tu (CORRECCIÓ) -> aquesta versió és la que val
llamp! | 25/10/2011 a les 14:44

[Respondre]

Oí que t’has establert, que tu trobares una noia i ara... estàs casat. Oí que els teus somnis esdevingueren realitat. Endevino que ella et donà coses que jo no et doní.

Vell amic, perquè ets tant tímid? No és propi de tu contenir-te o amagar-te de la claror.

Odio aparèixer sense haver estat convidada, però jo no podria mantenir-me allunyada jo no podria lluitar-ho, esperava. Veuries la meva cara i et seria recordat que per a mi, això no ha acabat.

No t’amoïnis, trobaré algú com tu. Et desitjo el millor per a tu, també. “No m’oblidis, et demano”, recordo que em dius. A vegades l’amor dura, però a vegades dol, enlloc, sí.

Tu deus saber com el temps vola. Tan sols ahir era el moment de les nostres vides. Vam néixer i pujar en un plugim de tardor, obligats per la sorpresa dels nostres dies gloriosos.

Res es compara: Ni cabòries, ni tenir cura ni laments, ni errors. Són records de fets.

Qui hauria volgut saber com d’agredolç això tastaria?

_________________
rellamps reloaded!

Ànima nua
angie | 25/10/2011 a les 21:43

[Respondre]

És temps de peus mullats i nus damunt la terra,
de canviar el ciment gris per la tupida catifa de pinassa,
d'oblids innocents davant la xemeneia que espetega,
mentre fora la pluja, tot ho amara i embassa.
Toca xuclar la poesia amb els peus, abans no plori massa la galta,
és moment de vendre somnis barats i esperar
sense patir gens, - la imaginació mai cau malalta -.
Per senderis de grandesa, petites passes apressen cabals
de fiblades valentes, com tija erecta de rosa,
rams d'esquitxos tatuen els turmells de motius tribals,
les sabates, en aquesta aventura, farien nosa.
Plou i no fa mal,
és hora d'íntim ball amb la natura,
és temps de puntetes, de talons poc alçats,
d'olor de fang,
de dona senzilla,
d'ànima nua.

RE: Ànima nua (aquest)
angie | 25/10/2011 a les 21:47

[Respondre]

És temps de peus mullats i nus damunt la terra,
de canviar el ciment gris per la tupida catifa de pinassa,
d'oblids innocents davant la xemeneia que espetega,
mentre fora la pluja, tot ho amara i embassa.
Toca xuclar la poesia des de baix, abans no plori massa la galta,
és moment de vendre somnis barats i esperar
sense patir gens, - la imaginació mai cau malalta -.
Per senderis de grandesa, petites passes apressen cabals
de fiblades valentes, com tija erecta de rosa,
rams d'esquitxos tatuen els turmells de motius tribals,
les sabates, en aquesta aventura, farien nosa.
Plou i no fa mal,
és hora d'íntim ball amb la natura,
és temps de puntetes, de talons poc alçats,
d'olor de fang,
de dona senzilla,
d'ànima nua

Immersió d’esperança
Fidel | 26/10/2011 a les 21:58

[Respondre]

Plou. Plou amb vehement alegria.
Violència o gosadia, l’asfalt
sembla un passat metrallat.
El sòl bull entonant ones excitades.
Gotes despreses entre dissabtes de disbauxa.

I hi apareixes tu desfermant anhels en sèrie,
peus nus ballant tonades de ruixat intens.
Tu que amb aquest vals desafies temps d’intempèrie,
tu xopada de causes insurgents.
Tu que bulls d’ardor, abraçada a l’aigua i a les gents,
tastant passes fermes de llibertat no assassines.
Tu que t’has tret velles sabates clandestines
per cosir, dansar la pau de tot un poble.

Plou. Plou a una Euskalherria
que es banya prenyada d’esperança.

I en un poc temps ja no hi seré
gypsy | 27/10/2011 a les 14:13

[Respondre]

La pluja ha esborrat el rostre
que un dia vaig tenir intacte,
després el coll, espatlles, pit,
braços i mans es dissiparen
sota el doll d'aigua que m'ofegava,
també s'esborrà el dolor de ser
un ésser fràgil enmig de la selva,
ara la pluja frega les meves cames
i en un poc temps ja no hi seré.

No mulla, plora
perunforat | 27/10/2011 a les 17:29

[Respondre]

No mulla, plora

Com caus eixerida
vine, aixopluga’t aquí
amb la galta dels meus dits
així, entre mig dels més petits.

Té gust amargant
i olor de cantimplora
cau rabent, foragitada
plora pluja amb pes de ploma

Sanglot a pet de tro
s’enyora a cada gota
i el fred de la tardor
xampurreja a cada nota.

“Què li daré
a la pluja més trista,
què li daré
que no plori mai més.
Li daré ser-hi, mullar-me, i cantar-la,
li daré cau entre mig dels meus dits.”

millor aquest ;)
perunforat | 27/10/2011 a les 17:36

[Respondre]

No mulla, plora

Com caus eixerida
vine, aixopluga’t aquí
amb la galta dels meus dits
així, entre mig dels més petits

Té gust amargant
i olor de cantimplora
cau rabent, foragitada
plora pluja amb pes de ploma.

Sanglot a pet de tro
s’enyora a cada gota
i el fred de la tardor
xampurreja a cada nota.

I canto ben fluixet
que tan sols em senti ella:

“Què li daré
a la pluja més trista,
què li daré
que no plori mai més;
Li daré ser-hi, mullar-me i cantar-la,
li daré cau entre mig dels meus peus.”

Exànime
deòmises | 27/10/2011 a les 17:50

[Respondre]

Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.

J. MARGARIT.

Als teus peus, com la pluja que mulla l'asfalt i l'ànima,
Amara'm, xopa'm, que esdevindré llim i vida humida
Quan pugui enyorar-te. Demà, potser, si retornes.

Entre els dolls del torrent que creix i s'escampa, exànime
Batec, en el xim-xim d'un ritme constant, sense brida,
Acaricia'm i torna'm flama en la foguera que subornes.

Als teus peus, com la rosada que resta en l'herba, arran
De pell, a flor de llavis, guareix-me la tèbia ferida
D'una gangrena que rau, inquieta, al fons dels teus iris,
Silenciosa com una tempesta llunyana però a la vora.

Entre els capvespres i les matinades que vindran,
Cerca'm un laberint directe al teu cor, sense sortida,
I cauré als teus peus mentre prego que no em miris
Si t'observo fit a fit: ets el núvol quan el cel plora.

d.

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL 191

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats