REPTE: LES MEVES QUEIXES

La xinxeta va tenir la culpa... o potser la paret. És que de parets n'hi ha de molt diferents i el guix d'aquella va cedir i, naturalment, la meva estimada es va despenjar i va anar per terra. La ingrata va esperar quan jo no hi era. La comprenc. Devia estar farta de què sols la contemplés jo. Bé, això crec... o es va sentir gelosa la dona de fer feines? Era insultant l'exuberància de la meva rossa descabellada de doble mirada, aquella que demana i dóna amb la boqueta mig oberta. Potser la senyora de neteja es creia que la posava així per menjar-se un espàrrec.
El cas és que quan vaig arribar a casa, em queixo. La meva rossa estava recargolada per dintre com si hagués sentit vergonya d'haver estat exposada i enganxada a la paret. La vaig prendre suaument i la vaig desplegar. Vaig bufar la pols de calç que l'embrutava. Era tot un senyal. La nostra relació s'havia acabat . La vaig tornar a enrotllar i com si es tractés d'un tub, vaig observar a través del seu interior repenjant una punta sobre el vidre de la terrassa. Havia enfocat les flors d'un test que el vent bellugava. Va ser un calidoscopi que el meu amor em va oferir com a comiat.