Detall intervenció

prova

Intervenció de: REPTE CLÀSSIC | 01-05-2011

REPTE CLÀSSIC CDLX (460): - A la xarxa d’inseguretat (31-03-2011)


Introducció

Proposat per: Senyor Tu (31-03-2011)
Plec de condicions:
• 460 paraules com a màxim.
• Paraules clau: diagnòstic, aigua i cançó (qualsevol variant)


Guanyador/a: nurigau


Text ((( * IMPORTANT  no t’oblidis de deixar un ESPAI a l’inici!!! )))

Proposat per: Senyor Tu (31-03-2011)


Tema: “La confessió”

Extensió aproximada: 460 paraules com a màxim

Condicions: El text ha de contenir les paraules: diagnòstic, aigua i cançó (qualsevol variant)

Durada: abans del dilluns 4 d'abril a les 23:59



Guanyador/a: nurigau



Text guanyador:

A la xarxa d’inseguretat


      Arribo amb taxi. No m’agrada arriscar-me que em vegin a prop de casa baixant del cotxe d’ell. Totes les precaucions són poques. Ahir em vaig deixar el mòbil a la tauleta de nit i aquests descuits no me’ls puc permetre. Enrere deixo els petons, les carícies, les abraçades i aquelles paraules que tant em fan estremir.


      Obro la porta i, intentant fer poc soroll, em dirigeixo a la cambra de bany. Em despullo i m’ensumo la pell. Malgrat ens hàgim dutxat amb abundor d’aigua i sabó, just abans d’abandonar l’habitació de la cita, resta una fragància que evoca passió. Davant del mirall, em desmaquillo i em poso les cremes, mentre recordo l’estrofa de la cançó de Cohen que m’ha cantat mirant-me fixament als ulls.


      M’introdueixo al llit, intento ocupar poc espai per tal de no despertar-te. Però la intuïció em diu que, malgrat són quarts de tres de la matinada, romans despert. Interromps el silenci: ”No volia parlar aquesta nit, però és que no puc adormir-me”.


      Em sento desarmada. Dedueixo que has llegit els missatges del mòbil que restaven sense eliminar. Em preguntes si hi ha un altre i no t’ho nego. Em manquen forces com per intentar disfressar la realitat. Dius que t’agradaria comprendre per què t’he enganyat i no trobo justificació, ni jo mateixa entenc què és el que m’ha passat. Intento explicar-te que et segueixo estimant i no em creus. Suposo que jo, si fos tu, també pensaria que és inversemblant. Em demanes detalls sobre les cites, els llocs, els temps... i vaig responent mentre plorem els dos. Conclous que el nostre matrimoni ha emmalaltit i que, amb aquest diagnòstic, el més convenient és separar-nos. Jo et prego que no. Assegures que no saps si podràs perdonar-me i desitjo, en silenci, que ho facis. Em demanes si sóc capaç de no tornar-lo a veure i t’ho afirmo malgrat que, interiorment, ho dubti. És paradoxal, però t’entenc més a tu que a mi mateixa.


      Amb sensualitat, comences a magrejar-me el cos. Jo et corresponc sense acabar d’entendre si el que pretens és fer-me l’amor per darrera vegada o comprovar si encara m’excites. Em penetres sense dolor físic, la humitat del meu sexe et demostra que et desitjo. Experimentem plaer i patiment alhora, mentre intentem processar el garbuix de sentiments i d’idees amb què compartim el llit.


      Només sé que t’estimo i que, segurament, la letargia de la nostra vida i l’atzar han fet que visqui una història, a la corda fluixa, de la qual acabo de caure. I ara, sota els llençols, intento desempallegar-me de la xarxa de seguretat que m’ha enredat el cos i l’ànima. Quan en surti, tant de bo aconsegueixi ser capaç de viure tocant de peus a terra.



Altres textos presentats: Resta de participants



Enllaços al Fòrum:


Veredicte


Respostes

  • prova
    REPTE CLÀSSIC | 01/05/2011 a les 23:13
    REPTE CLÀSSIC CDLX (460): - A la xarxa d’inseguretat (31-03-2011)


    Introducció

    Proposat per: Senyor Tu (31-03-2011)
    Plec de condicions:
    • 460 paraules com a màxim.
    • Paraules clau: diagnòstic, aigua i cançó (qualsevol variant)


    Guanyador/a: nurigau


    Text ((( * IMPORTANT  no t’oblidis de deixar un ESPAI a l’inici!!! )))

    Proposat per: Senyor Tu (31-03-2011)


    Tema: “La confessió”

    Extensió aproximada: 460 paraules com a màxim

    Condicions: El text ha de contenir les paraules: diagnòstic, aigua i cançó (qualsevol variant)

    Durada: abans del dilluns 4 d'abril a les 23:59



    Guanyador/a: nurigau



    Text guanyador:

    A la xarxa d’inseguretat


          Arribo amb taxi. No m’agrada arriscar-me que em vegin a prop de casa baixant del cotxe d’ell. Totes les precaucions són poques. Ahir em vaig deixar el mòbil a la tauleta de nit i aquests descuits no me’ls puc permetre. Enrere deixo els petons, les carícies, les abraçades i aquelles paraules que tant em fan estremir.


          Obro la porta i, intentant fer poc soroll, em dirigeixo a la cambra de bany. Em despullo i m’ensumo la pell. Malgrat ens hàgim dutxat amb abundor d’aigua i sabó, just abans d’abandonar l’habitació de la cita, resta una fragància que evoca passió. Davant del mirall, em desmaquillo i em poso les cremes, mentre recordo l’estrofa de la cançó de Cohen que m’ha cantat mirant-me fixament als ulls.


          M’introdueixo al llit, intento ocupar poc espai per tal de no despertar-te. Però la intuïció em diu que, malgrat són quarts de tres de la matinada, romans despert. Interromps el silenci: ”No volia parlar aquesta nit, però és que no puc adormir-me”.


          Em sento desarmada. Dedueixo que has llegit els missatges del mòbil que restaven sense eliminar. Em preguntes si hi ha un altre i no t’ho nego. Em manquen forces com per intentar disfressar la realitat. Dius que t’agradaria comprendre per què t’he enganyat i no trobo justificació, ni jo mateixa entenc què és el que m’ha passat. Intento explicar-te que et segueixo estimant i no em creus. Suposo que jo, si fos tu, també pensaria que és inversemblant. Em demanes detalls sobre les cites, els llocs, els temps... i vaig responent mentre plorem els dos. Conclous que el nostre matrimoni ha emmalaltit i que, amb aquest diagnòstic, el més convenient és separar-nos. Jo et prego que no. Assegures que no saps si podràs perdonar-me i desitjo, en silenci, que ho facis. Em demanes si sóc capaç de no tornar-lo a veure i t’ho afirmo malgrat que, interiorment, ho dubti. És paradoxal, però t’entenc més a tu que a mi mateixa.


          Amb sensualitat, comences a magrejar-me el cos. Jo et corresponc sense acabar d’entendre si el que pretens és fer-me l’amor per darrera vegada o comprovar si encara m’excites. Em penetres sense dolor físic, la humitat del meu sexe et demostra que et desitjo. Experimentem plaer i patiment alhora, mentre intentem processar el garbuix de sentiments i d’idees amb què compartim el llit.


          Només sé que t’estimo i que, segurament, la letargia de la nostra vida i l’atzar han fet que visqui una història, a la corda fluixa, de la qual acabo de caure. I ara, sota els llençols, intento desempallegar-me de la xarxa de seguretat que m’ha enredat el cos i l’ànima. Quan en surti, tant de bo aconsegueixi ser capaç de viure tocant de peus a terra.



    Altres textos presentats: Resta de participants



    Enllaços al Fòrum:


    Veredicte
  • prova
    REPTE CLÀSSIC | 01/05/2011 a les 23:49
    REPTE CLÀSSIC CDLXI (46I): - Pàgines trèmules (Memòries amnèsiques I; 6)
    (05-04-2011)


    Introducció

    Proposat per: nuriagau (05-04-2011)
    Tema: “Coneixences cibernètiques”
    Les condicions són les següents:
    Extensió: 400 - 600 paraules
    Paraules clau: esborronar, pronòstic, inquiet i demà (amb les seves variants)
    Termini: Fins dilluns 11 d’abril a les 16.00h

    Guanyador/a: Ayurveda


    Text ((( * IMPORTANT  no t’oblidis de deixar un ESPAI a l’inici!!! )))

    Proposat per: nuriagau (05-04-2011)


    Tema: “Coneixences cibernètiques”

    Extensió aproximada: 400 - 600 paraules

    Condicions: El text ha de contenir les paraules: esborronar, pronòstic, inquiet i demà (amb les seves variants)

    Durada: Fins dilluns 11 d’abril a les 16.00h



    Guanyador/a: Ayurveda



    Text guanyador:

    Pàgines trèmules (Memòries amnèsiques I; 6)

    La Valèria dorm. Deixo d'escriure al portàtil i, sense pensar-m'ho, detecto el senyal desblocat del veí i em connecto a la xarxa, després de mesos de desconnexió total. Penso en el compte de correu electrònic. Si no ha caducat, la safata d'entrada ha de ser plena a vessar. Correu brossa i publicitat i cadenes de reenviament dels escassos contactes que tinc en el meu compte.

    Elimino la majoria sense obrir-los perquè els remitents no em són coneguts o el títol del missatge no em diu res. Però un calfred em baixa per l'espinada, que m'esborrona, en trobar un correu de facebook, m'avisa d'una publicació al meu Mur. És tan fàcil pitjar l'enllaç que, contra tot pronòstic de rumiar-ho dues vegades, ja s'obre una nova finestra amb la pàgina inicial del meu perfil. Tot segueix com ho havia deixat mesos enrere, només han augmentat les xifres en vermell que m'indiquen les sol•licituds d'amistat, els missatges per llegir i les notificacions noves. Números elevats que em fa mandra anar obrint...

    Em sento inquiet, trasbalsat. Aquesta caràtula em burxa el record i em porta al període en què malgastava hores de son davant de la pantalla, navegant per xats i consultant de forma impulsiva tots els comptes oberts en diverses pàgines de contacte. La soledat és tan mala companyia... Miro la Valèria, comprovo que segueix adormida. Els dits es mouen automàticament damunt del teclat, i componen un nom i un cognom massa familiars. En prémer la tecla de l'ENTER, apareix el seu perfil i la seva fotografia.

    No ha canviat gaire d'aspecte. Potser el cabell més llarg però la fesomia de nena tendra i dolça segueix en el seu rostre. La veig davant de la catedral de Burgos. I a la vora del Tíber, a Roma. Fins i tot, resisteixo la convulsió de veure-la amb biquini, de boca-terrosa, amagant lleugerament la mirada darrere dels vidres translúcids de les ulleres. Ressegueixo la seva pell, colrada per un bronzejat intens, com era habitual en ella quan la tenia més a l'abast. La voldria acariciar...

    La següent fotografia em transporta a dies grisos i tristos, quan érem amants i un bretó s'interposava entre ella i jo, i es barreja amb l'alegria de veure la criatura acabada de néixer, que dorm i que ella besa; és el seu fill. Així ho indiquen els comentaris i les polseres que mare i fill duen als canells. I la vida, sempre tan sorneguera, m'ofereix veure-la entre els braços d'un altre home. Després d'anys de no voler trencar amb el bretó, i haver esdevingut segon plat d'una relació malaltissa, insostenible i denigrant.

    Teclejo, ja sense tenir cura si la Valèria dorm encara o hi ha risc que es desperti de sobte.
    T'envio salutacions des de ...

    Ja veus, encara viu, malgrat tot. I seguint amb les meves passions d'escriure i llegir.

    M'alegro de comprovar que ja ets mare, Verònica, una il•lusió feta realitat. Tinc ganes de veure't... és possible? Una abraçada.



    I trameto el missatge abans de penedir-me'n. Apago l'equip, tot seguit, per no aixecar sospites. La Valèria no s'ha immutat, segueix en la mateixa posició. Amb el llum apagat, em concentro en el meu batec, que s'ha accelerat per l'excitació i pel trasbals d'haver retrobat la primera dona que vaig estimar i vaig voler deixar perdre per no saber com lluitar per aconseguir-la. Demà serà un altre dia. Amb el neguit afegit d'obrir el meu compte de correu i rebre l'avís que el missatge que he tramès ha estat respost. I m'adonaré que hi ha pàgines trèmules en el llibre de la meva vida que costen de girar i oblidar...


    Altres textos presentats: Resta de participants


    Comentaris i veredicte
  • prova
    REPTE CLÀSSIC | 02/05/2011 a les 00:12
    REPTE CLÀSSIC CDLXII (462): Operació de desmemòria (12-04-2011)


    Introducció

    Proposat per: Ayurveda (12-04-2011)

    Paraules clau: sadollar, immens, dèria, color.
    Extensió: de 250 a 1500 paraules.


    Guanyador/a: Englantina


    Text ((( * IMPORTANT  no t’oblidis de deixar un ESPAI a l’inici!!! )))

    Proposat per: Ayurveda (12-04-2011)


    Tema: “La desmemòria”

    Extensió aproximada: de 250 a 1500 paraules

    Condicions: El text ha de contenir les paraules: sadollar, immens, dèria, color

    Durada: fins al dimarts, 19 d'abril de 2011, a les 17h



    Guanyador/a: Englantina



    Text guanyador:

    Operació de desmemòria

    En Genís Sepúlveda ja estava gairebé llest per a l’operació. Sabia que vindrien a buscar-lo de seguida, i es va començar a neguitejar. Li havien donat un camisó de color blau, i se’l va posar lentament, sense ganes, però convençut de que allò era el que havia de fer.

    No feia ni dos mesos que va entrar, decidit, a la consulta del doctor Capdevila. La nit anterior havia pres una decisió i ja ningú podria treure la seva dèria del cap:

    - Doctor, em vull operar!
    - N’està segur? Pensi que no hi ha marxa enrere.

    El doctor li va explicar els ets i uts d’aquell tipus d’intervenció.

    - Hi ha riscos, i s’ha d’estar preparat per les conseqüències.
    - M’enfrontaré al que sigui, però no puc seguir així. He pogut perdonar, però no sóc capaç d’oblidar. La meva vida és un infern.

    Feia un any que havia descobert que la seva dona tenia un amant. La Cinta era una dona ben corrent, d’aquelles que no criden l’atenció. Ningú hauria dit, veient el seu aspecte de mare atabalada, que podria tenir temps o ganes de cometre una infidelitat. Però ho va fer. Es va embolicar amb un venedor de cotxes del barri, un home encorbatat de somriure seductor a qui va conèixer a la porta de la guarderia, quan ella anava a buscar a les bessones. Ell també estava casat, però allò no va impedir que la Cinta i ell visquessin una aventura que es va acabar quan en Genís els va descobrir petonejant-se, arrecerats sota un desmai, a tres cantonades de casa.

    Ella va suplicar el perdó al seu marit, li va dir que només havia estat una qüestió de sexe, que ell l’havia fet sentir desitjable, que ell, el Genís, ja no li deia mai paraules boniques. La Cinta sentia que en Genís només li feia l’amor per rutina, com per desfogar-se d’un mal dia a la feina. I això la va fer caure en la vèrbola encisadora d’un Casanova de pa sucat amb oli.

    Després de moltes setmanes de retrets, d’immensos silencis i llàgrimes furtives, després d’una temporada de malfiances, amabilitats forçades i intents d’apropament, va arribar el perdó. En Genís no podia suportar aquell ambient a casa: la dona que estimava li havia fet el salt, si, però potser ell en tenia part de culpa. Les nenes sabien que alguna cosa passava, i es van posar d’acord per tornar-se a fer pipi al llit. La casa s’havia tornat freda, es respirava neguit i angoixa. El món s’ensorrava si en Genís no feia alguna cosa, i va decidir perdonar. La separació no era, en cap cas, una opció que li passés pel cap.

    Llavors van venir els dies de color de rosa. La Cinta, molt poc a poc, va tornar a recuperar la confiança d’en Genís. Es van tornar a enamorar, fins a semblar uns adolescents en les seves primeres cites. Es trucaven durant el dia, per parlar d’amor i de sexe. Ella, sentint-se renovadament desitjada, es va tornar a cuidar més. Anava a la perruqueria dues vegades al mes, es va comprar roba bonica, i fins i tot es va posar a règim. Ell la treia a sopar molt més sovint, i havien reprès el seu antic costum d’anar al cinema els dissabtes al vespre, deixant a les nenes dormides i a càrrec d’una cangur. Sadollats de desig i desesperats de retrobar les seves ànimes i els seus cossos, aprofitaven qualsevol moment per tocar-se, fregar-se, acaronar-se. Hi havia moments de calmada sensualitat, però també de sexe desesperat i irrefrenable que havien de contenir, per no cometre cap indiscreció davant dels ulls, sempre encuriosits, de les bessones. Elles, convençudes de que tot havia tornat a la normalitat, havien decidit que mullar el llit era un costum incòmode, cosa que en Genís i la Cinta van aplaudir sorollosament des del primer dia en que van trobar secs els llençols de les nenes.

    Un matí, en Genís va veure a la Cinta parlant amb un home al carrer. Semblaven divertits i compartien alguna mena de conversa aparentment intranscendent. Com si es tractés d’un ressort interior, totes les seves malfiances es van disparar. La gelosia es va apoderar del seu senderi, i allà mateix, al mig del carrer, li va demanar explicacions. La Cinta, avergonyida, li va presentar al seu interlocutor: era un antic company de feina que acabava de retrobar, i que no va trigar ni deu segons en marxar esperitat, quan va veure el rostre aïrat i desconfiat del marit de la Cinta.

    Poc convençut de la innocència de la Cinta, en Genís li va demanar perdó, però la gelosia no el deixava viure. Va començar a espiar-la: la seguia furtivament quan anava a plaça, li regirava la bossa i el mòbil. Ella, conscient del patiment d’en Genís, li explicava sempre els seus plans i amb qui s’havia de trobar, per evitar que ell s’imaginés el que no era. Però no va servir de res. En Genís emmalaltia dia a dia, només de pensar que la seva dona tingués un nou amant.

    La vida quotidiana es va convertir en un infern. Quan la Cinta es despullava, en Genís li olorava la pell, buscant fragàncies d’after-shave alienes. D’amagades, regirava la seva roba interior, buscant inútilment, entre els sostenidors, el rastre d’altres mans, com si les ditades d’un desconegut podessin quedar estampades en la roba igual que ho farien en un vidre net.

    Una nit, en Genís va tenir un malson terrorífic. El venedor de cotxes entrava a casa seva i es ficava al llit amb la Cinta, mentre ell, en Genís, es feia invisible i quedava paralitzat, veient com els dos amants s’entregaven mútuament i maquinaven el seu assassinat. Va despertar amarat de suor, i va llevar-se per beure aigua, mirant de no despertar a la Cinta, que dormia plàcidament al seu costat.

    Va decidir engegar la tele una estona, amb el volum en silenci, i un anunci publicitari de lletres immenses, al mig de la pantalla, va captar la seva total atenció:

    La seva infantesa va ser un infern?
    Vol oblidar el seu primer matrimoni?
    No deixa de recordar la seva estada a la presó?
    VINGUI A LA CLÍNICA OUT OF MEMORY!!!
    EN UNA SIMPLE OPERACIÓ QUIRÚRGICA, I EN MENYS DE 30 MINUTS,
    LI FAREM OBLIDAR EL QUE VOSTÈ VULGUI!!!!

    Aquella seria la solució! Podrien fer-li oblidar la infidelitat de la seva dona? No va aclucar l’ull en tota la nit. Era una pensada fantàstica, i a les nou del matí es va plantar a la consulta del doctor Capdevila.

    Ara, dos mesos després d’aquell dia, en Genís va entrar al quiròfan. Havia deixat ben clar que l’única cosa que volia oblidar era aquella infidelitat. No podia viure sabent que la Cinta l’havia traït, i que en qualsevol moment ho podria tornar a fer.

    L’equip de cirurgians van fer una feina neta i ràpida. Havien fet ja tots els escàners necessaris per localitzar la part del cervell que regulava aquell record. L’extirpació que havien de fer era ínfima, gairebé molecular. En mitja hora, el Genís ja era a l’habitació, recuperant-se de l’anestèsia.

    La Cinta s’havia oposat a aquella decisió. Ella pensava que n’havien sortit coses molt bones, de la seva acció tan reprovable. Havien aconseguit recuperar la passió que els va unir, a més del romanticisme i l’apetència sexual dels seus primers mesos de casats. Només que en Genís aconseguís vèncer aquella gelosia malaltissa, ara ja infundada, res no s’interposaria mai més entre ells.

    Al final, va claudicar. No podia suportar la constant tortura del seu marit, davant la possibilitat de que qualsevol home fos el seu potencial rival. Van convenir en que mai més parlarien d’aquell tema, i més ara que per a ell seria un record oblidat.

    Unes setmanes després de l’operació, les coses havien tornat a la normalitat. La confiança d’en Genís en la seva dona tornava a ser total i absoluta. La feina va tornar a absorbir-lo, i van tornar a ser esclaus del quefer diari, sense noves concessions al romanticisme que havien recuperat recentment.

    Ella va tornar a assumir el seu rol de mare abnegada, atrafegada amb la feina que li donaven les bessones. Arribaven tan cansats al llit, que amb prou feines feien l’amor. Ella va deixar d’anar tan sovint a la perruqueria, i mai trobaven el moment per anar al cinema. La rutina se’ls va tornar a cruspir.

    Un dissabte, en Genís va voler donar-li una sorpresa a la Cinta. Van deixar a les bessones a càrrec d’una bona veïna, i li va dir: amor meu, darrerament només treballem, i crec que ja és hora de que ens donem un caprici. La Cinta, amb els ulls que li sortien de les òrbites, contemplà com el seu marit l’arrossegava cap a l’interior del concessionari de cotxes del barri...


    Resta de participants


    Comentaris i veredicte
  • prova
    REPTE CLÀSSIC | 02/05/2011 a les 00:41
    REPTE CLÀSSIC CDLXIII (463): El revés (19-04-2011)


    Introducció

    Proposat per: Englantina (19-04-2011)
    Tema: “Un gran descobriment”
    Paraules clau: esgotament, colossal, aigua, bogeria (o les seves variants)
    Extensió: de 434 a 821 paraules.

    Guanyador/a: Xvl


    Text ((( * IMPORTANT  no t’oblidis de deixar un ESPAI a l’inici!!! )))

    Proposat per: Englantina (19-04-2011)


    Tema: “Un gran descobriment”

    Extensió aproximada: de 434 a 821 paraules

    Condicions: El text ha de contenir les paraules: esgotament, colossal, aigua, bogeria (o les seves variants)


    Durada: fins dimecres, 27 d’abril, a les 20h.



    Guanyador/a: Xvl



    Text guanyador:


    El revés

    El transbordador va aterrar a l’espai que s’havia habilitat en la muntanya escollida. El campament d’exploració estava gairebé enllestit mercès a la feina ininterrompuda dels treballadors de camp, que tot just instal•laven les darreres antenes de comunicació per trametre les dades a la nau mare i segellaven els cablejats per resguardar-los de la meteorologia d’aquell planeta. Havien interromput les seves tasques mentre el feixuc transport els sobrevolava cercant el millor angle de descens perquè aixecava una polseguera desagradable i després continuaren sense mostrar el menor interès pel seu contingut. De fet, el contingut del transbordador no els era d’utilitat, ells ja havien rebut tot el que necessitaven en entregues anteriors. Aquest viatge era el darrer, i a la seva bodega no hi havia material de construcció sinó vehicles d’exploració, d’anàlisi i processament; i els tècnics que s’entretindrien amb aquelles joguines. A ells només els tocava la feina bruta; tindrien temps lliure fins que calgués desmuntar el campament seguint el mateix procés a la inversa.


    L’enginyer fou el primer en posar peu a terra. El seguiren el biòleg, l’arqueòleg i el cap de seguretat, un militar que seguia molest per la discussió que va començar al mateix moment que es començava a muntar el campament on ara establirien la base, i que havia finalitzat tot just uns instants abans de baixar del transbordador. El seu rostre feia palès el seu desacord amb la manera com s’havia decidit qui dirigiria l’expedició i, també, amb el resultat de tres vots contra un a favor de l’enginyer.
    —Bé, per on comencem? —va preguntar el biòleg amb una ànsia indissimulada.
    —Podríem començar per corregir aquest error abans no tingui conseqüències. No veig quina lògica hi ha en que el cap de l’expedició no sigui un arqueòleg si de veritat esperem trobar evidències que ens ajudin a comprendre aquesta civilització.
    El militar va adoptar la postura de defensar el lideratge de qualsevol altre davant la certesa que no li deixarien liderar l’expedició a ell.
    —O un biòleg —reprengué el militar—. Si volem entendre perquè es van extingir…
    —Ja n’hi ha prou —va tallar l’arqueòleg—. Ja hem discutit això abans i ja hem establert els termes de l’expedició.
    —En base a les lectures i la cartografia que hem elaborat des de l’orbita, no crec que hi hagi cap dubte. L’emplaçament és just entre nosaltres i l’aigua, per tant, proposo que baixem en perpendicular a la línia de la costa. —L’enginyer va escodrinyar els rostres cercant l’aprovació dels altres—. En funció del que anem trobant podem decidir sobre la marxa cap on anar.
    Com ningú hi tenia cap objecció, malgrat els renecs del militar, van carregar l’equip indispensable al vehicle d’exploració i iniciaren el descens.

    El camí fou difícil. La pesada gravetat d’aquell planeta els impedia usar cap vehicle aeri lleuger i l’espessa vegetació oposava una seriosa resistència al seu desplaçament. Aquella ciutat, de la que amb prou feines encara en podien endevinar restes de runa, de tant en tant, per entre les arrels, ocupava un espai d’uns cent metres quadrats entaforada entre el mar, la muntanya on havien plantat el campament, i dos rierols que s’esforçaven a recuperar un camí perdut. El biòleg havia reprimit el desig de demanar-los que s’aturessin per agafar mostres. Era evident, fins i tot per a ell, que tindria temps de sobra per fer-ho de tornada, si és que li quedava encara espai per mostres quan tornessin. L’arqueòleg arrufava el nas per la manca d’evidències. Ell podia intuir la importància del jaciment només per la disposició de la vegetació a mida que havia reconquerit l’espai, i en tenia prou amb una minsa filera de pedres per copsar el que, en altre temps, hauria estat un mur; però els altres no tenien aquesta habilitat i sabia que això el frenaria constantment, o li causaria inútils debats quan volgués deturar-se davant una estructura que, per als altres, resultés invisible. L’únic que no havia canviat el seu rostre aspre fou el militar. Però se li va dibuixar un maliciós somriure que fou incapaç d’ocultar quan, a través de la radio, els van ordenar de retornar a la nau: Esperaven una erupció solar per a les properes hores i la malmesa capa d’ozó d’aquell món no podria protegir-los de les radiacions. La nova situació li va transferir, de manera automàtica, el comandament i ell executà els protocols adequats per a una evacuació immediata del campament base amb absoluta precisió.
    Per als seus companys allò significava renunciar a l’exploració d’aquell planeta, renunciar a una descoberta que tenien a tocar dels dits. Per als treballadors significava l’evaporació de les recompenses promeses i esperades. Per ell era una maniobra desagradable acomplerta de manera impecable. Potser per això, va deixar que s’enduguessin aquella placa insignificant que els treballadors havien trobat vora el campament base.
    Mentre els transbordadors retornaven tothom a la nau, l’enginyer, el biòleg i l’arqueòleg miraven els indesxifrables símbols escrits en aquell rètol: «Benvinguts al Tibidabo».

    Resta de participants

    Veredicte
  • prova
    uanra | 02/05/2011 a les 07:57
    Hola a tots i totes!


    Escriviu històries sobre àrbitres
    de menys de 20 paraules (o de 20).


    Termini: fins dimarts 3 de maig a les 20.00h
    Un nanorelat per relataire

  • RE: REPTE 421 (CDXXI)
    uanra | 02/05/2011 a les 08:01
    Hola a tots i totes!


    Escriviu històries sobre àrbitres
    de menys de 20 paraules (o de 20).



    Termini: fins dimarts 3 de maig a les 20.00h
    Un nanorelat per relataire

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: