XARDOR

Entremig d'un blau pàl·lid i calent observa el vol de quatre ocells esgarriats, orenetes i garses atrevides desconeixedores de la tràgica fi d'Ícar.
L'abeurador és buit. L'aigua s'ha evaporat per la intensa xardor que alenteix qualsevol moviment indispensable. Al capvespre l'omplirà, com cada dia, en acabat de regar les plantes sobrevivents a l'escalfor letal del sol de finals de juliol. Les aus hi amorraran el bec i refrescaran les ales abans d'ajaçar-se entre les branques del pi senyorial que ja ombrejarà la casa.
Té un llibre a les mans, abonyegat per les aterrades entre capcinada i capcinada. No té esma ni per aixecar-se de la gandula  ajaguda a la minsa ombra del pati interior, sota la voluntat de la migdiada, fugint de l'infern fermat entre les parets malgrat les finestres obertes de bat a bat. Ni un bri d'aire es digna a fer ballar les volàtils cortines. Tem no resistir l'estació més càlida de l'any, aquesta que transforma les seves extremitats en rius de sang i volcans de magma. Ni l'aigua ni les cremes hidratants són capaces d'apaivagar-ne la pesantor ni la percepció d'un niu de formigues passejant-s'hi amunt i avall. 
La dona més valenta del món durant les estacions de traspàs hivernaria durant l'estiu i l'hivern amb un desig de viure  una eterna primavera en algun paradís terrenal.
L'ombra d'un helicòpter es dibuixa en el terra de ciment esblanqueït. Se senya presagiant un foc real i la paüra de la terra assedegada que crema entre les brases de l'infern i les flames  d'un sol endimoniat.  Pare nostre ... prega en complet silenci, impotent i  temerosa.