Xampinyons d'estiu

Un relat de: Mena Guiga
'Per més que havia fet temps canicular abans d'hora -onada de calor en deien- calia rebre la nova estació el dia consensuat i amb festa tradicional estipulada. El foc cremaria de tot menys ferides...'

-No m'agrada com està quedant!

Així que la Coia aparcà l'escrit sobre Sant Joan per a la revista local.

-Tiro aquesta tovallola i n'agafo una per anar a una cala, no resisteixo més!

Pel camí pensava que el soroll dels petards matava ocells, estressava gats i gossos, causava molèsties als autistes, als bebès...

Obligà al cervell a aturar-se. El centrà en la ingesta d'un gustós entrepanet de xampinyons laminats amb all i julivert. Es banyaria de seguida.

"Cal esperar dues hores o pots tenir un tall de digestió i morir".

Aquells mots dits per les dues àvies (la materna i la paterna que, vídues, compartien cambra) cada matí de platja quan la Coia nena i els pares hi marxaven indefectiblement li ressonaven.

-No, no passa res! Directaaaaa!

D'una correguda es llançà a l'aigua prou plana. Què coi de cent vint minuts de calor i espera! Tantes vegades com els havia passat llegint -i rellegint- tebeos; pentinant una nina semicalba; i jugant al tres en ratlla amb el pare (dibuixaven les línies del tauler a la sorra i les tres fitxes per banda eren tres de blanques i tres de negres) mentre la mare, untada d'oli tropical olor de coco, lluenta i blanca, es rostia perillosament. Els anys li van passar factura: no podia estar-se al sol.

La Coia va sortir de l'aigua per divertir-se fent la croqueta al trencall. D'albergínia, la croqueta, rigué. Onades d'alçada innòcua picaven contra ella, cops d'energia que la revitalitzaven. Els còdols, en profusió, se li clavaven. Però...aquell dolor sobtat a l'abdomen no va ser a causa d'ells! Llavors la veié: translúcida i presumida, com portant faldilleta amb farbalans i ribet morat, una medusa. Estava sent arrossegada ona endins. Semblava un xampinyó gros descolorit. L'analogia la va enriolar i l'efecte de les substàncies irritants de l'ésser gelatinós va minvar. Mirà cap al cel, exclamà:

-Iaies, tranquil·les!

S'adonà que no estava responent a l'advertència de les bones dones. Ho arreglà afegint:

-Va, com si hagués estat un minso tallet de digestió!


Comentaris

  • Identitat Inedita | 04-08-2021

    Mantinguem les iaies sempre contentes encara que ens costi la picada de Big medusa.
    Abraçades

  • La coia, les iaies i la medusa[Ofensiu]
    Prou bé | 01-08-2021

    Relat fresc, divertit, enginyós i sobretot jove. Gràcies X aportar frescor i alegria a aquests dies tan calorosos! Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

848 Relats

920 Comentaris

373995 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com