Vuit mil cinc-cents iuans

La Xie està asseguda al llindar de la porta de casa seva. La dona contempla els camps de colza que envolten la casa com un mar groc, i espera. I mentre espera, es va punxant el capciró dels dits amb una agulla de cap. El gust metàl·lic de la sang la reconforta.
La Xie fa uns anys que viu sola. El marit és mort i el fill va marxar a la ciutat. No necessita gran cosa, la Xie. Un mica d’arròs, una mica d’aigua, una mica de sol, una mica de pluja. Es podria dir que fins que va rebre la carta, la vida de la Xie transcorria de manera plàcida mentre esperava que la mort la vingués a buscar.
La carta, però, ho va canviar tot. La Xie no rep mai cartes. No sap llegir. El senyor Xang que havia estat mestre d’escola fou qui l’hi va llegir.
El que deia aquell tros de paper la va trasbalsar. Els dimonis que feia anys havia soterrat al fons de la memòria van sortir per torturar-la. I va tornar el neguit de l’embaràs del seu segon fill. I van tornar els funcionaris de l’Oficina de Planificació Familiar. I va tornar l’home a qui van reassignar la seva nena. I es va tornar a maleir per haver estat sempre pobres, per no haver pogut pagar la multa de vuit mil cinc-cents iuans que els hauria permès quedar-se la nena.
La filla de la Xie arribarà a mitja tarda. Des del camí, veurà una dona menuda asseguda al costat d’una cabana vella i atrotinada. Una dona amb uns peus petits, unes cames molt primes, i un cos corbat. Quan la tindrà al davant, s’adonarà que té la cara plena de petites arrugues que s’entrecreuen damunt d’unes galtes xuclades, d’uns llavis prims, d’uns ulls petitíssims. Uns ulls que amaguen una pena molt gran.
I la filla, que ha estat buscant a la seva mare només per retreure-li que no l’hagués amagat dels funcionaris, que no hagués volgut pagar la multa a l’Estat, que no hagués remogut cel i terra per trobar-la, la perdonarà.