L’olor fresca i amarga del romaní

La Lola vivia al barri de les barraques on les cases estaven fetes de cartons, de fustes velles i de teulats d’uralita. Els primers anys, la vida de la Lola havia passat al carrer. Jugava, cantava, saltava, ballava. Però, a partir del dia que va fer els dotze anys la seva vida va canviar.
La Lola es va unir a l’exèrcit de dones que de bon matí omplien els carrers del centre històric de la ciutat. Carregades amb bosses plenes de branques de romaní, treballaven de sol a sol a la recerca de turistes que alleugerissin la seva misèria.
La Lola ho havia après de la seva mare, i la seva mare de la seva mare, i la mare de la seva mare de la seva mare.
El primer pas era trobar un turista prou badoc. Els ulls negres de la Lola havien de resseguir a fons tots els racons del lloc. Un cop detectat el visitant, calia apropar-s’hi i oferir-li una branca de romaní. La Lola havia d’aconseguir posar-li a la mà i deixar que l’olor fresca i amarga de les petites flors liles li enterbolissin els sentits.
El romaní portava sort i no costava res. La cara bruta de la Lola, els seus cabells despentinats i els seus vestits apedaçats havien de colpir al turista.
Era molt important que el visitant no s’escapés. Tot havia de ser molt ràpid. Calia engrapar la mà del turista amb força i anunciar que li llegiria la bonaventura. Els havia de parlar de la sort, dels rituals, de la malastrugança, dels encanteris, de les malediccions. Una por irracional s’havia d’apoderar del visitant. Aleshores, se li havia de demanar un bitllet per pagar els seus serveis esotèrics. Havia de ser un bitllet. “La sort sempre es paga amb paper” li havia dit la seva mare, el mateix que la mare de la seva mare li havia dit a la seva mare.
Si havia fet bé la feina, el turista estaria convençut que si no pagava, la malastrugança l’acompanyaria tota la vida.
Els primers dies, a la Lola, se li escapaven els turistes. Però, amb la pràctica dels anys, la Lola es va convertir en una llegenda. La Lola, la millor gitana del romaní.