Triscaidecafòbia

Tothom li anava al darrere. Els lectors, els crítics, els llibreters, el seu editor.
La saga del cavaller feudal que havia començat ja feia més d’una dècada havia esdevingut un gran èxit de vendes. Fins i tot, n’havien fet una sèrie de televisió, i ara, també els productors li manaven la pressa.
Tothom es preguntava com és que no sortia el nou volum de la saga. L’escriptor havia quedat bloquejat per la complexitat de l’univers literari que ell mateix havia creat? Potser era la temuda pàgina en blanc? Tenia problemes amb l’editor? Li feia por de no estar a l'altura dels altres llibres? S’havia quedat sense imaginació? Tal vegada, l’havia vençut l’esgotament? El neguitejaven les crítiques? O potser la sèrie de televisió havia matat als llibres?
L’escriptor sabia prou bé el que li estava passant. Arrossegava aquella malaltia de nom impronunciable des que era un marrec. Només de pensar-hi li venien esgarrifances i tremolors; el cor se li desbocava; i se li adormien els dits. La sensació de formigueig a les mans feia impossible que pogués escriure ni una sola línia.
Havia provat tota mena de teràpies. Li havien ensenyat tècniques de relaxació i d’afrontament a l’ansietat. L’havien sotmès a situacions on la fòbia es presentava primer en forma d'imaginació i després en forma de realitat virtual. Semblava que funcionaven, però quan va arribar a l’exposició en viu tot va tornar a començar.
El maleït número tretze. Una xifra associada al mal averany i a la malastrugança. Un número que el martiritzava des que tenia ús de raó.
Li havien parlat d’una nova teràpia que es deia EMDR i que deien que aconseguia taxes molt elevades d’èxit terapèutic. Era la seva darrera oportunitat: trobar el trauma que li havia causat aquella fòbia per poder superar-la.
Mentre esperava sense gaire fe que el psicòleg l’atengués, l’escriptor pensava que tant de bo el pròxim llibre de la saga fos el número catorze en lloc del tretze.