La flequera

Quan jo era petita, a casa teníem una botiga de queviures. Cada dia quan sortia de l’escola em feien anar a repartir els encàrrecs. Els nens quan em veien carregada amb el cabàs em cantaven sorneguerament “La masovera va al mercat”, però a mi tant se me’n donava. Quan acabava de repartir el meu darrer encàrrec, la fornera sempre em donava una bona propina i em deixava jugar una estona amb els seus gats. En tenia un fotimer perquè deia que li foragitaven les rates de l’obrador.
D’entre tots els gats de la flequera, n’hi havia un que em tenia el cor-robat. Era un gat negre, tan negre que semblava de color violeta. Tenia el pèl molt suau, la cua llarga i els ulls d’un color verd oliva profund. Li agradava que li fes pessigolles a la panxa i roncava content mentre feia capgirells fins a quedar ben enfarinat.
Un dilluns, però, tot va canviar. Quan vaig entrar a la botiga vaig veure que la flequera duia un pegat a l’ull esquerre. Vaig pensar que semblava un pirata. La botiga estava plena de clientes que xerraven acaloradament sobre els gats negres i la mala sort.
Vaig deixar el cabàs damunt del taulell i vaig caminar de pressa cap a l’obrador. Havia estat dues setmanes enllitada per culpa d’una grip i encara em trobava una mica fluixa. En entrar dins de la sala, l’enyorada olor dels gats barrejada amb l’olor de la matafaluga dels tortells i del pa acabat de fer em va reviscolar. En veure’m, tots els gats em varen venir a fer moixaines. Tots menys un, el negre.
El vaig buscar una bona estona per tots els racons de l’obrador. Els animals es fregaven contra els meus turmells, amb el cap, amb el flanc, amb la cua. Miolaven com si em volguessin dir alguna cosa. Un dels gats va saltar damunt d'un armari. Llavors, el vaig veure. El gat negre també s’hi havia enfilat. Li vaig cridar que baixés, que què hi feia allà dalt.
Aleshores, em vaig adonar que l’animal s’estava molt quiet, potser massa quiet. I vaig veure com em mirava amb uns ulls nous. Uns ulls nous de vidre.