La llum blanca

Sento com la meva filla m’agafa les mans. M’acaricia la cara amb tendresa i em fa petons al front. És al costat del llit, però jo no la puc veure. Les meves parpelles ja no m’obeeixen.
No puc parlar i em costa molt respirar. Obro la boca i aspiro l’aire que viatja fins als meus pulmons malalts i que surt fent un soroll aspre i agut. Sé que és la ranera de la mort.
Recordo molt bé la d’ell. La seva respiració panteixant mentre m’estrenyia la mà amb força i ràbia, com si se’m volgués endur. Encara m’estremeixo quan penso en el dolor dels meus dits entumits.
Ara ja no sento cap mena de dolor. El turment d’aquests darrers mesos se n’ha anat. Sempre havia dit que no em feia por la mort sinó el dolor, però ara que ha marxat el dolor, tinc molta por a la mort. No sé què hi ha més enllà. Tant de bo fos el no-res, l’absència, la buidor, la nul·litat.
No em puc ni imaginar com seria tota una eternitat amb ell.
La meva filla em parla fluixet a cau d’orella. Em diu que m’estima. A ell també l’estimava, la meva filla. Jo el vaig deixar d’estimar el primer dia que em va posar la mà al damunt.
Tot d’una, l’habitació de l’hospital s’omple d’una llum blanca i enlluernadora. La llum m’atrau cap a un túnel. Malgrat no poder obrir els ulls, ara sí que hi veig. Veig el meu cos malmès i inert damunt del llit. Veig a la meva fila que m’abraça i plora amb desconsol. Veig com les infermeres desconnecten els aparells i se’ls enduen de l’habitació.
Ja està.
Jo no me’n vull anar encara, però la força de la llum blanca em succiona cap a dins del túnel. Al fons, hi ha un ésser lluminós que m’espera. Sembla un querubí, amb la cara de nen, sense cos i amb el cap alat. La seva presència m’omple de pau.
Miro a banda i banda i veig tot d’éssers de llum. A ell, però, no el veig.
Aleshores, el meu amfitrió em diu amb una veu angelical que estigui tranquil·la que ell no hi és. A ell no l’han deixat entrar al Paradís.