Cercador
Visitants
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Visitants
El temps és un concepte fràgil, un aspecte de la vida fora dels regnes del control humà que constantment mesurem en un intent per fer-lo més tangible. És el més gran equalitzador: el denominador comú més bàsic que compartim com a éssers vius. Per a l’home més ric i poderós, i per al més pobre, un minut mesura el mateix. Els anys que tenim es converteixen en la carta blanca que omplim amb els èxits, relacions, fracassos: l’acumulació d’experiències que defineixen una vida humana. El temps serveix com a instrument per a emmarcar la nostra existència.
Les estacions ens proporcionen una benvinguda constància a mesura que envellim. Hi ha un cert confort en saber que cada 12 mesos podem esperar una manta de neu als cims de les muntanyes, batejant l’any nou amb llàgrimes gelades dels cels. La cançó dels ocells és el nostre himne de la primavera, ballant pels arbres en celebració del desgel. Testimoniem aquest ritual atònits com a nens, i amb afecte com a adults. Però cada any és més curt. Els colors canvien més ràpid de l’estiu a la tardor i les flors floreixen amb tant poc avís que gairebé ens ho perdem. Amb l’edat, mirem el temps lliscar a través del rellotge de sorra, cada minut més preciós mentre s’escapoleix.
Marquem el nostre pelegrinatge amb l’aniversari, un punt de reflexió cada 365 dies. És un ritual que ens obliga a afrontar la nostra fragilitat amb el subtil recordatori que no som criatures eternes. Reconeixem la nostra insignificança dins del cicle de la natura, la nostra transitorietat; la nostra mortalitat ens humilia. El temps és un regal que se’ns dóna com a visitants al món.
Cada any la nostra data de naixement ens recorda l’acostament a la nostra mort. Ens instrueix a atresorar el temps breu que ens queda amb l’esperança que quan s’hagi acabat, ens adormirem escoltant la cançó de bressol dels ocells, recordant-nos dels flocs de neu a les pestanyes, i apreciant els records preciosos que tenim de la nostra època com a membres temporals de l’univers.
El temps és un concepte fràgil, un aspecte de la vida fora dels regnes del control humà que constantment mesurem en un intent per fer-lo més tangible. És el més gran equalitzador: el denominador comú més bàsic que compartim com a éssers vius. Per a l’home més ric i poderós, i per al més pobre, un minut mesura el mateix. Els anys que tenim es converteixen en la carta blanca que omplim amb els èxits, relacions, fracassos: l’acumulació d’experiències que defineixen una vida humana. El temps serveix com a instrument per a emmarcar la nostra existència.
Les estacions ens proporcionen una benvinguda constància a mesura que envellim. Hi ha un cert confort en saber que cada 12 mesos podem esperar una manta de neu als cims de les muntanyes, batejant l’any nou amb llàgrimes gelades dels cels. La cançó dels ocells és el nostre himne de la primavera, ballant pels arbres en celebració del desgel. Testimoniem aquest ritual atònits com a nens, i amb afecte com a adults. Però cada any és més curt. Els colors canvien més ràpid de l’estiu a la tardor i les flors floreixen amb tant poc avís que gairebé ens ho perdem. Amb l’edat, mirem el temps lliscar a través del rellotge de sorra, cada minut més preciós mentre s’escapoleix.
Marquem el nostre pelegrinatge amb l’aniversari, un punt de reflexió cada 365 dies. És un ritual que ens obliga a afrontar la nostra fragilitat amb el subtil recordatori que no som criatures eternes. Reconeixem la nostra insignificança dins del cicle de la natura, la nostra transitorietat; la nostra mortalitat ens humilia. El temps és un regal que se’ns dóna com a visitants al món.
Cada any la nostra data de naixement ens recorda l’acostament a la nostra mort. Ens instrueix a atresorar el temps breu que ens queda amb l’esperança que quan s’hagi acabat, ens adormirem escoltant la cançó de bressol dels ocells, recordant-nos dels flocs de neu a les pestanyes, i apreciant els records preciosos que tenim de la nostra època com a membres temporals de l’univers.
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!