Cercador
VIRTUTS
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
VIRTUTS
I demanes perdó per plorar i per mostrar el que tu interpretes com debilitat. Estar sensible em dius. I jo m’indigno molt perquè no crec que calgui demanar perdó per plorar, per estar preocupada pels teus o per mostrar-te. I m’emprenyo molt i penso que ni parlar-ne, que jo no perdono res perquè no hi ha res a perdonar.
No t’accepto ni el retret ni la petició de perdó.
Perquè resulta que has de tolerar el dolor cada dia, mesos i mesos. Has de suportar tractaments insuportables i fàrmacs per poder compensar-ne les molèsties. Has de tolerar la inacció, tan activa com has estat sempre, la immobilitat, l’avorriment, el que t’ajudin, el que et cuidin, sentir-te inútil. I donar les gràcies, perquè no t’has mort, perquè estàs estirant uns anys de la vida per poder veure’ns créixer a tots. La vida és curiosa, totes les teves virtuts, que tu veus tan indignes i impròpies, són cada cop més grans i evidents. Parlen d’una fortalesa mai vista, donen una gran lliçó.
Ara bé; jo no li perdono, no li perdono que et deixi paralitzada, que et deixi sense forces i sense rialles, em fot que no et deixi gaudir de la vida, dels teus, de les petites, dels viatges, del camp, de les teves plantes, de la cuina, de la llar, com a tu t’agrada. No li perdono el dolor als ossos i la mala llet.
Hem de seguir, no ens queda altra, concloem la conversa. Sempre la mateixa conclusió, és com dir que la vida fa la seva, que no ens demana si estem disposats a patir, clar, ja sap la resposta. I llavors no mira res i s’ho emporta tot, t’agradi o no. No hi ha cura, no hi ha consol, només esperar que el dia de demà sigui millor que el d’avui, fer anys sense perdre el sentit de la realitat ni l’ànima i sumar cada dia a un altre de la millor manera possible.
Ayla
I demanes perdó per plorar i per mostrar el que tu interpretes com debilitat. Estar sensible em dius. I jo m’indigno molt perquè no crec que calgui demanar perdó per plorar, per estar preocupada pels teus o per mostrar-te. I m’emprenyo molt i penso que ni parlar-ne, que jo no perdono res perquè no hi ha res a perdonar.
No t’accepto ni el retret ni la petició de perdó.
Perquè resulta que has de tolerar el dolor cada dia, mesos i mesos. Has de suportar tractaments insuportables i fàrmacs per poder compensar-ne les molèsties. Has de tolerar la inacció, tan activa com has estat sempre, la immobilitat, l’avorriment, el que t’ajudin, el que et cuidin, sentir-te inútil. I donar les gràcies, perquè no t’has mort, perquè estàs estirant uns anys de la vida per poder veure’ns créixer a tots. La vida és curiosa, totes les teves virtuts, que tu veus tan indignes i impròpies, són cada cop més grans i evidents. Parlen d’una fortalesa mai vista, donen una gran lliçó.
Ara bé; jo no li perdono, no li perdono que et deixi paralitzada, que et deixi sense forces i sense rialles, em fot que no et deixi gaudir de la vida, dels teus, de les petites, dels viatges, del camp, de les teves plantes, de la cuina, de la llar, com a tu t’agrada. No li perdono el dolor als ossos i la mala llet.
Hem de seguir, no ens queda altra, concloem la conversa. Sempre la mateixa conclusió, és com dir que la vida fa la seva, que no ens demana si estem disposats a patir, clar, ja sap la resposta. I llavors no mira res i s’ho emporta tot, t’agradi o no. No hi ha cura, no hi ha consol, només esperar que el dia de demà sigui millor que el d’avui, fer anys sense perdre el sentit de la realitat ni l’ànima i sumar cada dia a un altre de la millor manera possible.
Ayla
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!