Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

Ah, monsieur Champollion, faci un altre glop d’aquest te del Nil. Jo també me’n faré una altra tassa. És amargant, però reconforta, oi? Té la fragància de la sorra del Sinaí, la densitat de l’aire de les nits d’El Caire, la sumptuositat dels mercats de Rashid. Sí, de Rashid monsieur, no de Rosette com els agrada dir a vostès, arrugant la boca com l’anus d’un macaco restret. Pobres micos, els furtadors de dàtils de les parades de la plaça. Només són entremaliats i tenen gana. Vostès, en canvi són pitjors, es dediquen a robar-nos els déus, els sarcòfags, els secrets dels nostres avantpassats. I encara esperen que els en donem les gràcies.

Què dieu? Us sorprèn que el lleial amic egipci us tracti així? Sí, jo també recordo les nits que voleu rememorar. Amb els peus en remull a la vora del riu. Veient com el corrent s’enduia parsimoniosament les fulles i branques d’algun oasi llunyà. Fumàvem, malparlàvem dels anglesos, de com havien robat el que els francesos havíeu descobert i volíeu preservar. Però éreu cec a la ràbia dels meus ulls. I a la missió que se m’havia encomanat.

Repapiegeu. Com? No us pensàveu que la mort tindria els meus ulls. Havíeu somiat que seria l’esguard del xacal? Els deliris de grandesa que teniu són ridículs. Us fan pensar que el mateix Anubis us acompanyarà en el darrer viatge. Però aquests honors no són per als saquejadors. No seran ni per mi, que moriré amb vos, perquè la meva gesta acaba aquí.

Ja tanqueu els ulls, invoqueu una maledicció. Il·lús! La maledicció soc jo. Som tots. Ara us voldríeu reconciliar amb Young i reconèixer-li el mèrit que li pertoca. La llum inestimable que us va oferir per desxifrar la nostra escriptura. Sou un farsant. No patiu, ell també va poder gaudir de l’amargor del te del Nil.

Redempció! Crideu tots a darrera hora. Cristians arrogants. Ja no hi sereu a temps. Aviat Osiris ens pesarà el cor: a vos us llençarà a Ammut perquè us devori i jo, jo seré recompensat amb la calma dels prats d’Aaru.