Vals de descompte

– I aquest? – li lliura el següent val de descompte. El primer estava caducat d’uns dies, però la seva dona l’hi ha donat uns quants que fa temps que li voltaven per la bitlletera, a veure si els bescanvia aprofitant la compra setmanal.
– Ho sento, d’aquests dos només en puc validar un, que no són acumulables – i en separa el darrer, retornant-li la resta. Encara li’n queden tres, i ha de comprovar si en pot treure cap profit. Alguna veueta li diu que això no és bufar i fer ampolles.
– A veure... – i així que els agafa, qui l’atén se’ls repassa fil per randa, transmetent al client la mateixa sensació que quan un ha fet quelcom malament i espera la sentència condemnatòria. – Ho sento, ens hem quedat sense el regal associat a aquest, s’ha exhaurit – i el somriure d’ella no queda clar si és sornegueria amb un punt de bonhomia o bé mala llet disfressada d’hipocresia.
– Però... – des que havia passat cartrons de tabac d’Andorra que no tenia la mateixa sensació d’incomoditat fefaent.
– Perdoni, aquí ho diu ben clar: “... fins exhaurir les existències”. Li podria mirar si hi ha cap regal alternatiu, però en cap cas seria el mateix.
– No cal, volia els ganivets de ceràmica, res més – La caixera segueix inspeccionant, impassible.
– Aquest tampoc perquè ha agafat l’aigua en garrafes de cinc litres, i la promoció és per a les de litre i mig. I el darrer... només és vàlid si compra per Internet – li torna els paperets i no es vol allargar més – Tot plegat puja a cinquanta-cinc euros, ho pagarà en efectiu o amb targeta?
Quan al datàfon ha sonat el bip aprovatori de l’operació, la dependenta li allarga el full amb la llista del que ha pagat i un nou val de descompte. Ara li toca convèncer la dona del perquè de tot plegat, qui sap si li aprovarà la gestió quan vegi que torna amb gairebé tots els que se n’havia de desempallegar més els d’avui. Li caurà un ruixat sense caducitat, acumulatiu i amb una tarda de mala cara de regal.


– Què bé, anirem al cinema gratuïtament! – fa la dona, engrescada, en repassar la paperassa que li ha entregat el seu home, qui no s’esperava aquesta manifestació d’alegria sinó més aviat el contrari. Llàstima que la il•lusió durés ben poc. Després de decidir-se per anar-hi entre setmana, la cobradora de la taquilla li retorna el val de descompte.
– Aquí diu que només és vàlid per a una primera sessió, i en cap cas si hi ha qualsevol tipus de rebaixa, com avui, dia de l’espectador.
Emprenyat, l’estripa al seu davant i li dóna la targeta de crèdit a canvi. Intenta oblidar-se del tema, que ha vingut a passar una bona estona, res d’amargar-se la vetllada. No obstant, el seu cap ja barrina com refer-se d’aquests paperets humiliants.


Després de recórrer els passadissos de l’establiment, torna a encarar la zona de les caixes. S’hauria de sentir com la víctima que puja de nou al patíbul, però més aviat li sembla que li pertoca el paper de l’assassí que reviu l’escena del crim, per les intencions “valicides” (neologisme per expressar l’ànsia d’acabar amb els vals de descompte) que nota a flor de pell.
– Seran quaranta-vuit amb trenta-sis, si us plau – i abans de demanar-li com farà efectiva la compra, li allarga la targeta de l’establiment i uns quants vals de descompte.
– Aquest està caducat – li diu la caixera, però no té temps de dir res més, que entoma la rèplica a l’acte.
– I aquest pot de cafè també, i la capsa de cereals, i aquesta bossa de pa de motllo, i la llauna de préssec confitat. Segueixo o m’atansa el full de reclamacions per fer-hi constar unes paraules sobre higiene pública i remetre-ho a la conselleria de consum? – La noia ha quedat muda de cop; pica quatre tecles i li passa el paperet com si fos nou de trinca. Malgrat la cara de pomes agres, examina el següent val de descompte.
– Aquest no és acumulable, només li’n trec un – les paraules que esperava amb candeletes.
– Molt bé, faci el favor – i paga en efectiu. Així que li tornen el canvi, s’ajup i posa una ampolla de conyac sobre la cinta transportadora – Ara cobri’m això, si us plau – entregant-li un altre vegada la targeta de l’establiment, un bitllet de vint i el val de descompte rebutjat anteriorment. Així que la noia li torna a cobrar, passats uns segons de dubte, ell torna a ajupir-se i de nou posa una altra ampolla de conyac davant de la caixera.
– No es tracta de fidelitzar el client? Quantes ampolles calen per a què l’empresa en prengui nota? – respon en to burleta.
Com que la cara de la caixera passa d’agressió verbal continguda, no tiba més de la corda i li atansa la resta de vals de descompte.
– S’ha exhaurit el regal de la promoció – i li retorna el paperet. El client li allarga una nova targeta, que falla en passar-la pel datàfon.
– Vaja, es veu que a mi també se m’ha exhaurit el crèdit. Llàstima, aquest parell de carretons són plens a vessar i vull endur-m’ho tot – i comença a posar-ho sobre el taulell – però malauradament hauran de quedar-se aquí, em declaro insolvent! – La noia, en veure la descomunal acumulació de productes, i la de gent que espera fent cua, empal•lideix. Ja es veu al despatx de l’encarregat explicant-li l’inexplicable: que algú amb una comanda espaterrant (el somni de qualsevol venedor) va provocar, paradoxalment, el tancament de la botiga (per les queixes de la resta de compradors emprenyats en col•lapsar les caixes ). Tira pel dret i li xiuxiueja:
– Demà tindrà el seu regal, si és tan amable de recollir-lo – i acota el cap en senyal de rendició. S’adona que ha d’encarar el següent val i, en ullar el producte en promoció, no veu altre sortida que dir-li, amb un fil de veu quasi balbotejant:
– Ampolles de litre i mig, aquesta és de cinc – plantejant un problema que el client resol a l’acte: destapa una garrafa i comença a vessar el contingut pel terra, amb una flegma envejable, com aquell qui rega el seu hortet, faves i pèsols i julivert.
– Miri, ara conté només litre i mig, suposo que això és correcte, no troba? – la caixera s’endu les mans a la boca per esmorteir un breu i agut esgarip; mira a esquerra i a dreta, cercant reforços, que ella es voldria fondre davant de tant despropòsit. Debades, que només topa amb el somriure sàdic del seu torturador, palplantat amb un posat desafiador i gaudint del neguit creixent que està imprimint a la seva víctima. Aquesta, desesperada, sense voler es fixa en el següent val de descompte i, instintivament i ràpida, reacciona: pren un bitllet de vint de la caixa i l’entrega junt amb el val.
– Si us plau, miri la pel•lícula que vulgui, el dia que vulgui i amb qui vulgui, només li prego que em passi per caixa tot el que ha comprat, no cal que s’ho endugui, li ho portem a casa sense càrrec, i em permeti atendre el següent client – li etziba a punt de perdre l’alè. Les mans en posició d’orant i una cara de xai degollat completen una imatge que és tot un poema.
Davant d’un prec que sona a súplica, decideix plegar veles i estalviar-se que els de seguretat facin acte de presència. Encara li queda per executar el cas de la compra per Internet. Ha de ser una resposta molt poc virtual, d’aquelles que couen. Però hi ha temps, que la venjança es serveix sempre en un plat fred.