UNA VIDA DE PEL·LÍCULA

Com cada nit, s’emportava al llit la pell del personatge que més l’havia captivat i, mentre somiava, imaginava la pròpia interpretació, que lluny d’esvair-se en els vels del son perdurava viva en despertar-se. Fet, que l’obligava a prolongar-ne l’existència més enllà dels llençols, en descobrir-se immers, com a protagonista, dins el teixit del seu film particular.
Per aleshores, esdevenir allò imaginat, barreja entre somni i pel·lícula, com a real i, emmirallar la seva aparença i personalitat en funció de les escenes que més l’havien trasbalsat, i així, acabar interpretant un ampli repertori de caràcters, que els hi feia la vida més entretinguda als veïns del replà, en desconèixer i haver d’esbrinar qui podia sortir per la porta del pis cada matí: algunes vegades, apareixien homes freds de negocis, o algun jove somiador; d’altres, adúlters incorregibles i, també, de tant en tant un cruel mafiós; el més nombrosos, però, eren els endolcits romàntics i els rebels adolescents, tanmateix, cal recordar, que l’únic límit el marcava el cinema...
El cas, però, en arribar el vespre a casa, després de tot un dia d’actuació, a l’home, només li quedava esma d’asseure’s al sofà per visionar una altra inspiradora pel·lícula.
Tanmateix, l’esforç desmesurat de reinventar-se en el somni de la nit i d’interpretar-lo durant la jornada següent, l’esgotava cada vegada més, fins arribar aquell vespre fatídic, on el cansament el va fer adormir-se massa d’hora al sofà, quan tot just començaven els crèdits de la pel·lícula i, en despertar-se al matí, sense cap personatge a les mans, ninguna interpretació al cap i, absent l’esperit de desbordades emocions... Que esdevingué orfe de personalitat i, l’única pregunta que li venia al cap era: I ara... Qui sóc?...