Una trucada molt absurda

Un relat de: Rafael P. Lozano

Una trucada molt absurda


Com de costum em trobava al meu despatx atenent una de les nombroses trucades que els dilluns al matí sempre tenia. Hi havia reclamacions de tot tipus. Era el responsable de l'"Oficina d'Atenció al Client" d'una important empresa de venda de línia blanca. Hi havia dues línies telefòniques habilitades per a aquesta funció però les senyoretes que fins ara les atenien, inexplicablement, no havien aparegut aquell matí. Al migdia, ja bastant cansat de parlar per telèfon i amb la necessitat de deixar atenció a d'altres tipus de tasques administratives, em vaig disposar a connectar el contestador automàtic, quan en sonar el timbre, vaig despenjar l'auricular per atendre una última trucada:
-És el servei d'atenció al client? -va preguntar una veu femenina.
-Sí -vaig respondre - Digui, senyoreta.
-Veurà, senyor. Li crido a vostè malgrat que no sé com començar a explicar-li...
-És en relació amb algun aparell de la nostra empresa? -vaig preguntar.
-Bé, sóc clienta de vostès i estic molt contenta amb els seus productes, de moment tot em funciona molt bé, la qualitat dels seus productes són excel·lents, però...
-I bé, senyoreta? - vaig preguntar amb curiositat.
- El cas és que no es tracta de res relacionat amb cap producte de la seva empresa, però es tracta d'una cosa molt important i...
-Senyoreta- vaig interrompre - si no es tracta de cap reclamació relacionada amb els nostres serveis o vendes, lamentant-lo molt no podré continuar atenent-la...
-No, però està relacionat amb vostès.
-Amb nosaltres? -vaig preguntar molt incomodat.
-No han faltat dues empleades aquest matí? Va continuar la meva interlocutora.
Em va estranyar molt la pregunta. Què hauria de veure aquella trucada amb l'absència de les dues empleades de la meva oficina?
-A veure, senyoreta. Li prego que sigui més explícita i vagi al gra. Què és el que vol dir-me?
-Bé, intentaré explicar-li-ho...
Començava a inquietar-me. No podia penjar-la bruscament perquè les normes de l'empresa ho impedien, per ètica. Però aquella absurda trucada començava a molestar-me. No el trobava cap sentit. Però sabia de l'absència de dues empleades de l'empresa i estava clar que alguna cosa intentava dir-me sobre elles. Així que vaig continuar escoltant-la:
-Digui, digui. L'estic escoltant!
-Perdoni, pensava que m'havia penjat.
-No. L'escolto amb atenció. Però digui'm el que sàpiga de les nostres dues empleades. Les coneix? Sap el que els ha ocorregut, perquè han faltat?-vaig tornar a preguntar -Perquè el cert és que aquest matí no han vingut a treballar, hi ha alguna relació entre vostè i l'absència d'elles? -vaig continuar preguntant, començant es a sentir-se molt nerviós.
-Sí -Va respondre la veu femenina- Encara que jo només sóc la veu que s'ha prestat a dir-li a vostè que Lluïsa i la Margarida ja no pensen tornar a treballar amb vostè...
-Què diu? -vaig dir molt alterat
-Però de què es tracta, d'una estúpida broma?
-No senyor. Senzillament es tracta que des de fa alguns anys les seves ex empleades i jo fèiem primitives, i dissabte passat ens va tocar un premi extraordinari de més de 10 milions d'euros...
No vaig poder resistir més la tensió d'aquell absurd diàleg i vaig penjar. Vaig quedar paralitzat i amb la ment en blanc. Podia ser cert que a les meus dos telefonistes els hagués tocat un gros de la primitiva, però no aconseguia entendre la forma de comunicar-m'ho. Em va deixar tan descol·locat la trucada que sense pensar-m'ho vaig connectar els contestadors automàtics i vaig sortir ràpidament del meu despatx.
Necessitava amb urgència prendre l'aire fresc.
Una vegada al carrer, sense adonar-me, em trobava davant una finestreta d'apostes...

Rafael P. Lozano
10 d'abril 2009


Comentaris

  • Molt bo, si senyor![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 24-04-2009 | Valoració: 10

    Un relat divertit, original, amb u toc d'humor i d'intriga. Un cas que podria ser veritat, i tant!... El dia 16 de maig, es presenta un llibre amb un recull de contes de l'Associació de Dones del Solsonés amb els relats finalistes del V concurs literari escrit per a dones, i em publiquen un relat titulat "Quatre cartes a vida o mort" Aqui a relats em va quedar penjat d'una manera molt feixuga, sense espais i molt llarc, però de totes les maneres et vull dir que les dues primeres cartes son escrites pel Manuel Gausachs quan tenia 17 anys i jo li vaig demanar permís per acabar la història amb dues cartes mes que jo tenia al cap. El Manuel era el padrí del meu tiet Jordi, germà de la meva mare i quan vaig acabar el relat el Manuel no es va veure en cor de corregir-lo, els fets eren reals i no el vaig agafar en un bon moment. Li vaig prometre que no el publicaria mentre ell pogués llegir-lo i vaig enviar-lo a la seva nevoda Núria Gausachs perquè me'l repasses i mi poses aquell toc de mestra que jo no sabia. Una vegada mort en Manuel el vaig penjar a relats i com que ja l'havia enviat a concurs he tingut la sort d'estar entre els finalistes. Si el Manuel fos viu potser no li hauria dit, sé que el tema li faria molt mal. Una abraçada Rafael. Eulàlia.

  • No sé...[Ofensiu]
    Unaquimera | 17-04-2009

    No sé si realment la paraula "absurda" és la que jo triaria per designar la trucada en qüestió... el que si puc dir és que el relat resulta atractiu: encurioseix a la lectora i la fa seguir fins al final, on somriu per força!

    Ara que t'he descobert, tornaré a passar un altre dia per llegir altres relats teus, que prometen ser interessants.

    Una pregunteta: i per què el canvi de sinònim després dels dos primers relats publicats?
    M'has deixat encuriosida...

    T'envio una abraçada per celebrar que t'he descobert,
    Unaquimera

  • Una trucada molt...[Ofensiu]
    Romy Ros | 17-04-2009 | Valoració: 10

    interessant i un relat que enganxa. Felicitats per donar-nos un toc d'aire fresc i humoristic amb un estil treballat i molt ben estructurat.

  • Una trucada molt absurda...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 16-04-2009 | Valoració: 10

    Una trucada molt absurda? No! No! Una trucada... curiosa... empipadora... desconcertant!
    Per cert, com et va anar, en la teva visita a la finestreta d'apostes?
    - Joan -

  • M'has donat una bona idea![Ofensiu]
    nuriagau | 13-04-2009 | Valoració: 10

    Després de llegir aquesta història ja sé què és el que haig de fer demà mateix. De camí a la feina no podré, perquè romanen tancades les finestretes d'apostes, caldrà esperar a l'hora de plegar. A veure si serà l'últim dia que treballo...

    És un relat ben original i ocurrent, amb uns diàlegs espontanis i versemblants; malgrat que el que ens explica és força increïble (però no impossible).

    Felicitats pel relat!

    Núria

    Els lectors que desitgeu llegir les obres publicades amb el nick anterior cliqueu Edward A Bess.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: