Una taula per dos

He quedat amb el cor encongit, un relat dur i més encara per lo que té de real en la vida quotidiana de moltes persones d'avançada edat.
Sempre m'he preguntat perquè hi ha tanta dificultat en empatitzar amb la gent gran, és por a sentir-s'hi reflectit? és negació a acceptar la pèrdua de facultats que ens acompanyen quan els anys ja són molts.
Aquesta societat de ritme trepidant ens està deshumanitzant !
M'ha vingut a la memòria un restaurant que vaig anar que tenien una taula gran per seure-hi totes les persones que anaven soles, un bon intenten , no creus Joan ?
Una abraçada,
Núria

Si em fessis definir el relat, ho faria en una paraula: un text interessant que fa pensar.
Sibil·la.

Fantàstic relat! Curt, simple, àgil i que et deixa una reflexió de fons...tal com m'agraden.
Enhorabona pel relat, company!

Un relat molt trist i lamentablement més corrent del que tindria que ser.
M'agraden els teus relats, ja que sempre aporten quelcom que ens ajuda a recapacitar.

Una forta abraçada i bon estiu

Enhorabona Joan!
M'has captivat amb aquest relat..és trist i corprenedor alhora, una solitud humana que fa posar els pels de punta..perquè és més trist sentir-se sol envoltat de gent que no pas en la solitud de la teva mateixa persona.
Trist final en el que l'esperança s'acaba trencant, i oblida la taula per dos..
Gracies pels comentaris!!

MOLTES FELICITATS, Joan!
Aquest relat és molt trist i, malauradament, més freqüent del que hauria de ser. Els teus relats sempre són profunds i fan pensar.
Una virtual abraçada.
Nonna_Carme

Ja el coneixia, aquest breu i estremidor relat, per haver-ho llegit al llibre.
Trobar-ho aquí publicat, doncs, ha estat com retrobar un amic amb el qual feia temps que no coincidia; hem compartit uns minuts i he tornat a meditar a partir de la reflexió que es desprèn de les teves paraules...
M'ha recordat una frase de Víctor Hugo que diu així: "L'infern sencer cap en una sola paraula: soledat"
Estàs d'acord, amic Joan?

Una abraçada de les que fan companyia,
Unaquimera

La soletat pot ser bona quan un la tria per companyera però dura quan és imposada per la vida.
Més dur pot ser encara sentir-se sol amb companyia.
Molt bé, ben resolt.

Salutacions,
Katya

Inesperat quan a la fi hi va el fill i només hi ha silenci. Inesperat i trist. Pobre Jordi, se li ha acabat l'esperança -ara ja només vol una taula individual.
Relat directe i que en poques paraules comunica molt bé una història ben trista.
Shaudin

Ets únic descrivint els sentiments de les persones. I ho fas d'un manera senzilla, amb quatre pinzellades, com qui no vol la cosa i mantenint-te al marge.
Només una puntualització sobre el personatge que cada dia espera algú, i que quan arriba no tenen res a dir-se. Quan un fill no parla és que el pare no li ha parlat quan era el moment. Els fills reprodueixen l'actitud dels pares i quan no hi ha hagut companyonia, no podem esperar que ens mostrin els seus sentiments.
Jo, com a professora sempre ho he vist així. El nen que no sap expressar els seus sentiments és perquè no ha trobat a casa un marc adient per a expressar-los. Perquè ha estat una llar d'aquelles que s'atén a les necessitats materials però molt poc a les necessitats emocionals.
No em facis cas, igual vaig errada.
Molts petons, Joan

Joan, has sentit "Cartas desde el asilo", de Reincidentes? Te la recomano. El grup és punk, sevillà, comunista i molt solidari.
La manera de no quedar-se sol és no comptar amb ningú, creure fins a l'infinit en un mateix i deixar que la gent estimada vagi i vingui, encara que també és bo insistir, és clar, això la gent ho valora molt. No sé si estàs d'acord amb mi.
Salut i força, Joan!!!


Sergi