Cercador
Una rosa groga per a la Belamina
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Belamina era una noia italiana que no li escurçaven el nom i no explicaré perquè, que ja som tots prou tafaners.
La Belamina tenia un promès, l' Éfeso, un home amb entrades al cap i entrades pel cinema cada cap de setmana. Només volia que miressin pel•lis de dues estrelles i de por estereotipada. Ella proferia minixiscles per les minipors, però el pitjor era el so d'ell menjant crispetes que la crispava i que li feia sentir o ganes d'assassinar-lo (miniassassinar-lo) o de fer coses marranes (minimarranes). I ni una cosa ni l'altra duia a terme. S'aixecava de tant en tant i anava al bàter i de passada mirava l'acomodador, que sempre li havia agradat amb aquella llanterna tan eficient.
L'Éfeso la feia anar a dinar a casa seva amb la seva mare, la vídua Poluta, dona impol•luta i venerable, carregada d'estampetes de sants i santes i que es delia per la vedella amb bolets rovellons grossos i amb cuc, que els fa més gustosos.
La Belamina no tenia estudis ni era llesta per pensar en tenir-ne. Es casaria i netejaria cala sogra i quan toqués li rentaria el cul pacientment alhora com atenia el marit subjugadament. Així ho havia après a les monges de la Caritat Total i Descalces que tenien un Crist a la creu regalant sang (la gent feia cua per revendre-la a la Creu Roja) i amb cara de sofriment i que li feien petons als peus de plata que calia preservar i que havien protegit amb peücs fets amb llana d'ovella pasturaire en muntanya alta tirant a baixa elaborats per una devota amb sis amants tan religiosos com ella.
Però un dimecres dia vint-i-set la Belamina, ja casada, ja mare de mitja dotzena de criatures, ja pentinada amb monyo cast, ja criadora de greix a la cintura, als malucs i als glutis, ja genoll-gastada de fregar de quatre grapes, ja mans aspres a còpia de rentar i netejar...va conèixer en Diro, el nou repartidor de butà. Un home calb del cap i pelut del pit i més, d'ulls menuts i brillants, de parlar afable i un somriure lluny de res del món que la Belamina coneixia.
Va tenir un cobriment de cor: era l'acomodador del cinema. Ell li va corroborar el descobriment amb un nou somrís.
Cada setmana portava la bombona per canviar.
I un bon dia li va dur una rosa groga. Els nens eren a escola i la sogra dormia la mona (bevia mig litre de moscatell després de dinar i ningú sabia que tenia una diabetis de cal Déu) i en olorar aquella flor i mirar qui li regalava...
Cada setmana, a la petita zona del safareig, la Belamina i en Diro gaudien en un món que no es pot descriure, perquè és xafardejar.
Quan la Belamina va morir d'un tumor cerebral sobtat...ningú entenia què fotien totes aquelles roses seques (havien estat grogues?) en una caixa en un armari de les golfes...i com és que desprenien una olor especial. Un perfumista hagués dit que era la fragància de la llibertat.
La Belamina tenia un promès, l' Éfeso, un home amb entrades al cap i entrades pel cinema cada cap de setmana. Només volia que miressin pel•lis de dues estrelles i de por estereotipada. Ella proferia minixiscles per les minipors, però el pitjor era el so d'ell menjant crispetes que la crispava i que li feia sentir o ganes d'assassinar-lo (miniassassinar-lo) o de fer coses marranes (minimarranes). I ni una cosa ni l'altra duia a terme. S'aixecava de tant en tant i anava al bàter i de passada mirava l'acomodador, que sempre li havia agradat amb aquella llanterna tan eficient.
L'Éfeso la feia anar a dinar a casa seva amb la seva mare, la vídua Poluta, dona impol•luta i venerable, carregada d'estampetes de sants i santes i que es delia per la vedella amb bolets rovellons grossos i amb cuc, que els fa més gustosos.
La Belamina no tenia estudis ni era llesta per pensar en tenir-ne. Es casaria i netejaria cala sogra i quan toqués li rentaria el cul pacientment alhora com atenia el marit subjugadament. Així ho havia après a les monges de la Caritat Total i Descalces que tenien un Crist a la creu regalant sang (la gent feia cua per revendre-la a la Creu Roja) i amb cara de sofriment i que li feien petons als peus de plata que calia preservar i que havien protegit amb peücs fets amb llana d'ovella pasturaire en muntanya alta tirant a baixa elaborats per una devota amb sis amants tan religiosos com ella.
Però un dimecres dia vint-i-set la Belamina, ja casada, ja mare de mitja dotzena de criatures, ja pentinada amb monyo cast, ja criadora de greix a la cintura, als malucs i als glutis, ja genoll-gastada de fregar de quatre grapes, ja mans aspres a còpia de rentar i netejar...va conèixer en Diro, el nou repartidor de butà. Un home calb del cap i pelut del pit i més, d'ulls menuts i brillants, de parlar afable i un somriure lluny de res del món que la Belamina coneixia.
Va tenir un cobriment de cor: era l'acomodador del cinema. Ell li va corroborar el descobriment amb un nou somrís.
Cada setmana portava la bombona per canviar.
I un bon dia li va dur una rosa groga. Els nens eren a escola i la sogra dormia la mona (bevia mig litre de moscatell després de dinar i ningú sabia que tenia una diabetis de cal Déu) i en olorar aquella flor i mirar qui li regalava...
Cada setmana, a la petita zona del safareig, la Belamina i en Diro gaudien en un món que no es pot descriure, perquè és xafardejar.
Quan la Belamina va morir d'un tumor cerebral sobtat...ningú entenia què fotien totes aquelles roses seques (havien estat grogues?) en una caixa en un armari de les golfes...i com és que desprenien una olor especial. Un perfumista hagués dit que era la fragància de la llibertat.
Comentaris
-
Tots...[Ofensiu]Montseblanc | 14-09-2017
...necessitem una miqueta de llibertat a la nostra vida per tirar endavant. Hi ha qui en té més i qui en té menys, qui lluita per aconseguir-la, qui no té esma de fer-ho. La protagonista del relat simplement està atrapada a la vida que li ha tocat, fins que la llibertat truca a la seva porta. Es pot viure tota una vida (amb permís dels tumors), aguantant tot, a canvi d’una rosa groga a la setmana...
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439761 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com