Cercador
Una recepta ancestral
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Voleu deixar de mirar el sostre i anar per feina? Verge santa, quin parell de tòtiles que m’ha donat Déu per filles!
Per a la senyora Giuseppina, la preparació del ragù la vigília de San Gennaro era quelcom sagrat. Una litúrgia mística que amalgamava un saber femení atàvic, transmès de generació en generació, i un dels prodigis culinaris més refinats del golf de Nàpols. Ni tan sols el gran Eduardo de Filippo s’havia pogut estar de dedicar-li una obra de teatre.
Perquè el resultat d’aquell ritual gastronòmic fos òptim, les comares gastaven una precisió més pròpia de Suïssa que no pas d’aquelles latituds. Barrejaven en la proporció exacta d’all, julivert i una delicada combinació d’herbes i espècies. Un polsim de més podia desvirtuar la recepta, i això les obligava a ser extremadament curoses i prudents. La mescla els serviria per a assaonar el costellam de porc i la carn de vedella, prèviament picada i esfilagarsada. Després, només hi mancaria sofregir les menges amb ceba i tomàquet concentrat.
Aquella tarda de setembre amb regust de tardor, però, la Giuseppina estava especialment neguitosa. Hi havia quelcom que no li encaixava. N’hi havia prou amb el tacte aspre i entrenat de les mans sarmentoses per a adonar-se que aquella matèria primera no era bona. Ni de bon tros. I això que els seus nebots l’havien comprada on sempre, a la millor carnisseria de la Campània.
Mentrestant, aclofat al badiu d’aquella casa emblanquinada, el Michele va adreçar una mirada feridora al Vincenzo, qui joguinejava indolent amb una cigarreta.
—Aquest cop l’has feta massa grossa —li va etzibar.
—T’he de recordar com va anar tot? Si no tinguessis la mà tan llarga... Que n’havíem de fer, doncs? Desentendre’ns i acabar com ell l’endemà? Oblida-te’n, i ves pensant una excusa per a estalviar-nos el dinar amb la tieta.
El Michele va sentir un nus a la gola i un lleu copet a l’espatlla.
—Ja saps com funciona això. S’ha de ser prudent, Micky. S’ha de ser prudent.
Gregal
Per a la senyora Giuseppina, la preparació del ragù la vigília de San Gennaro era quelcom sagrat. Una litúrgia mística que amalgamava un saber femení atàvic, transmès de generació en generació, i un dels prodigis culinaris més refinats del golf de Nàpols. Ni tan sols el gran Eduardo de Filippo s’havia pogut estar de dedicar-li una obra de teatre.
Perquè el resultat d’aquell ritual gastronòmic fos òptim, les comares gastaven una precisió més pròpia de Suïssa que no pas d’aquelles latituds. Barrejaven en la proporció exacta d’all, julivert i una delicada combinació d’herbes i espècies. Un polsim de més podia desvirtuar la recepta, i això les obligava a ser extremadament curoses i prudents. La mescla els serviria per a assaonar el costellam de porc i la carn de vedella, prèviament picada i esfilagarsada. Després, només hi mancaria sofregir les menges amb ceba i tomàquet concentrat.
Aquella tarda de setembre amb regust de tardor, però, la Giuseppina estava especialment neguitosa. Hi havia quelcom que no li encaixava. N’hi havia prou amb el tacte aspre i entrenat de les mans sarmentoses per a adonar-se que aquella matèria primera no era bona. Ni de bon tros. I això que els seus nebots l’havien comprada on sempre, a la millor carnisseria de la Campània.
Mentrestant, aclofat al badiu d’aquella casa emblanquinada, el Michele va adreçar una mirada feridora al Vincenzo, qui joguinejava indolent amb una cigarreta.
—Aquest cop l’has feta massa grossa —li va etzibar.
—T’he de recordar com va anar tot? Si no tinguessis la mà tan llarga... Que n’havíem de fer, doncs? Desentendre’ns i acabar com ell l’endemà? Oblida-te’n, i ves pensant una excusa per a estalviar-nos el dinar amb la tieta.
El Michele va sentir un nus a la gola i un lleu copet a l’espatlla.
—Ja saps com funciona això. S’ha de ser prudent, Micky. S’ha de ser prudent.
Gregal
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297752 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!