Cercador
Una porteta
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
UNA PORTETA
Ja és mala sort. Després de tant patiment ha estat una porta mal tancada el que ens ha condemnat. El senyor Alexandre ha estat pregant a Déu que obrés un miracle, que passaria el martiri que calgués, però que no volia morir. Jo el sentia darrere la porta, en silenci, mentre ploràvem. Ens ha plogut la ira divina. Hem viscut el judici final. Han caigut pedres del cel, han volat cases, hem passat gana i anat morint a poc a poc. I una porta és el que ha condemnat la ciutat inexpugnable.
No és tant per mi, sinó pel senyor Alexandre, que em fa pena tot això. Em sap greu per ell i el seu negoci. Ara mateix hi ha seda cremant sense cap motiu aparent. Aquella catifa roja havia de ser per la senyora Cecília i ara ja no la tindrà al menjador. És una pena, hi ha peces que tenen un valor incommensurable, fins i tot un encàrrec per palau. I ara res. Tot reduït a pols, i per què?
Em qüestiono en silenci per què he de morir? M’he passat nits reconstruint les muralles en silenci, mentre la por se’m menjava. He vist els vaixells genovesos enfonsant-se en actes heroics i estèrils. Tot plegat per res. Els queviures no han arribat, els reforços tampoc. Em deia en Basil que no em preocupés, que els nostres germans europeus no ens havien oblidat. On són ara? Ahir a la nit vaig anar a Santa Sofia. Per què? Suposo que en el fons sabia que no serviria per res, érem només titelles de la por.
Perdrem el nom de la nostra ciutat, suposo. Deixarem de ser cristians a ser musulmans... tampoc és que sigui dolent. Mentre a mi em donin menjar i no em tractin gaire malament ja em va bé. De fet, és un dir que deixarem de ser... jo no he estat mai res, ni mai seré gran cosa. Espero que, si més no, el meu preu no caigui gaire. Jo encara sóc jove i, prou bonica. Sempre m’ho deia el senyor Alexandre així que no m’he de preocupar.
Quan he vist el primer soldat enemic no m’ho creia. Certament hem perdut, i quina por. No és el primer cop que em violen i, si avui no em maten, no crec que sigui l’últim.
Pseudònim: Linus
Ja és mala sort. Després de tant patiment ha estat una porta mal tancada el que ens ha condemnat. El senyor Alexandre ha estat pregant a Déu que obrés un miracle, que passaria el martiri que calgués, però que no volia morir. Jo el sentia darrere la porta, en silenci, mentre ploràvem. Ens ha plogut la ira divina. Hem viscut el judici final. Han caigut pedres del cel, han volat cases, hem passat gana i anat morint a poc a poc. I una porta és el que ha condemnat la ciutat inexpugnable.
No és tant per mi, sinó pel senyor Alexandre, que em fa pena tot això. Em sap greu per ell i el seu negoci. Ara mateix hi ha seda cremant sense cap motiu aparent. Aquella catifa roja havia de ser per la senyora Cecília i ara ja no la tindrà al menjador. És una pena, hi ha peces que tenen un valor incommensurable, fins i tot un encàrrec per palau. I ara res. Tot reduït a pols, i per què?
Em qüestiono en silenci per què he de morir? M’he passat nits reconstruint les muralles en silenci, mentre la por se’m menjava. He vist els vaixells genovesos enfonsant-se en actes heroics i estèrils. Tot plegat per res. Els queviures no han arribat, els reforços tampoc. Em deia en Basil que no em preocupés, que els nostres germans europeus no ens havien oblidat. On són ara? Ahir a la nit vaig anar a Santa Sofia. Per què? Suposo que en el fons sabia que no serviria per res, érem només titelles de la por.
Perdrem el nom de la nostra ciutat, suposo. Deixarem de ser cristians a ser musulmans... tampoc és que sigui dolent. Mentre a mi em donin menjar i no em tractin gaire malament ja em va bé. De fet, és un dir que deixarem de ser... jo no he estat mai res, ni mai seré gran cosa. Espero que, si més no, el meu preu no caigui gaire. Jo encara sóc jove i, prou bonica. Sempre m’ho deia el senyor Alexandre així que no m’he de preocupar.
Quan he vist el primer soldat enemic no m’ho creia. Certament hem perdut, i quina por. No és el primer cop que em violen i, si avui no em maten, no crec que sigui l’últim.
Pseudònim: Linus
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!